Alberto AresEntrada a les 7:30 a.m. al metro en barris com La Salut a Badalona o Vallecas a Madrid ens mostren la transformació que està vivint el nostre país des de fa ja diverses dècades.

És veritat que quan parlem de migració el més important no són els números sinó el valor intrínsec de les persones, però crec que des de fa anys a Espanya i a Europa hem perdut el nord.

Segons dades de l’INE, a Espanya viuen 7,74 milions de persones, un 16,3% de la població espanyola, que tenen origen migrant. Només l’any 2019 van arribar a Espanya un total de 716.226 persones immigrants. En la primera dècada d’aquest segle, Espanya s’ha convertit en un dels principals països receptors de persones migrants en el nostre entorn.

Durant el llarg període de crisi i recuperació, i les múltiples retallades en serveis públics, el procés d’integració de la població d’origen immigrant a Espanya va desaparèixer del debat públic. Es va deixar de parlar sobre la integració i les seves polítiques, i quan es va parlar d’immigració, es va parlar, sobretot, de tres temes: fronteres, refugi i irregularitat.

Com dèiem, els números no ho són tot, però quan escoltem als diaris que ens estan “envaint” i que hi ha una crisi migratòria a la Frontera Sud, de quin nombre de persones estem parlant? El 2019, segons dades del Ministeri de l’Interior, van arribar a Espanya 32.513 persones migrants de forma irregular per via marítima i terrestre.

Quantes sol·licituds d’asil van ser concedides a Espanya el 2019? 118.264 persones van sol·licitar asil, amb un 5% de resolució favorable de protecció internacional i un 66% amb protecció per raons humanitàries.

Quan ens intenten espantar amb les xifres de població irregular a Espanya, de quantes persones estem parlant? L’any 2019 es parla d’una forquilla d’entre 400.000 a 500.000 persones, el que representa un 0,8% de la població total que resideix a Espanya i un 5% de la població d’origen immigrant.

Frontera, refugi i irregularitat, sens dubte ens presenten tres elements que no podem perdre de vista. Una realitat de gran vulnerabilitat, que recull molt dolor i morts al fons de la mar i autèntics drames al cor de les nostres ciutats.

En poques dècades Espanya ha viscut una silenciosa transformació demogràfica. Un canvi del qual la societat espanyola encara no és plenament conscient. Espanya ja supera els 47 milions de població, però des de fa anys el seu saldo vegetatiu és negatiu. Moren més persones de les que neixen. L’envelliment poblacional és notable. Espanya només guanya població a causa del saldo migratori.

Tant l’OCDE, l’FMI, com el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, entre d’altres, plantegen l’oportunitat de la incorporació de persones immigrants a Espanya com una de les solucions a l’envelliment de la població. Aquests organismes parlen de la necessitat d’absorbir 5,5 milions de persones migrants fins al 2050, i diversos economistes a Espanya parlen de la necessitat d’una mitjana de 250.000 a 300.000 a l’any.

Quin perfil tenen les persones que ha arribat a Espanya en les últimes dècades? El llibre Un arraigo sobre el alambre (FOESSA, 2020), elaborat per l’Instituto Universitario de Estudios sobre Migraciones de la Universidad Pontificia Comillas i Cáritas Española, mostra com la gran majoria dels 7,4 milions de persones d’origen immigrant, tot i tenir nivells educatius similars als nadius, estan profundament segregats a la part baixa de l’estructura social espanyola, concentrats en ocupacions elementals -ocupació domèstica, peó agrícola, manobre, cambrer…-, i intensament afectats per la temporalitat, els salaris baixos i la pobresa. Cal afegir-hi el fort impacte que la pandèmia està deixant en aquest col·lectiu i la irregularitat sobrevinguda que estan patint. Tanmateix, malgrat els discursos fets i estereotipats que assenyalen el contrari, compta amb uns nivells de protecció social relativament baixos.

En aquest context, sens dubte parlar de migració avui a Espanya és parlar de nosaltres mateixos. Un dels grans reptes als quals s’enfronta el país els propers anys és la gestió de la diversitat. En quina situació ens trobem per afrontar aquest repte?

Segons diversos estudis, el grau d’integració i cohesió social s’han vist molt minvats en els últims anys. El Fons d’Integració ha estat nul pràcticament des de la crisi del 2008. De fet, l’últim Pla Estratègic de Ciutadania i Integració (PECI) data del període 2011-2014. En diverses ocasions, la Comissió Europea ha alertat Espanya per l’elevada desigualtat i nivells de pobresa que, com descrivíem, afecten de manera especial la població d’origen migrant.

Per la seva banda, des del Servei Jesuïta a Migrants apostem des de fa dècades per l’hospitalitat i la diversitat com una forma d’acollida i acompanyament integral en tots els nostres centres, que es concreta de manera privilegiada en una xarxa de comunitats d’hospitalitat en diversos racons del territori nacional, així com en programes de patrocini comunitari.

Per a quan un Pla o Estratègia sobre convivència i cohesió social? Només des d’una mirada integral podrem respondre de manera conjunta a aquesta realitat, donant participació tant al Govern central com a les administracions regionals i locals, juntament amb la societat civil.

Evidentment, cal donar una resposta humanitària, ferma i coordinada davant el que passa a les Canàries, al drama de tantes persones refugiades i a aquelles que viuen una invisibilitat que les converteix en carn de canó de la marginalitat. Però al costat d’això, ens estem jugant el futur de les nostres societats plurals i diverses, i sembla que mirem a una altra banda. No fa molt de temps, vam ser nosaltres els que vam emprendre el viatge a la recerca d’un futur millor, però sembla que ens n’hem oblidat ja.

Molts barris de les nostres ciutats estan vivint la multiculturalitat a passos agegantats i, sense uns programes clars que donin suport a la integració dels més vulnerables, estarem convertint els nostres barris en autèntics polvorins, sense futur. Tot apunta que si seguim aquest camí, sense trigar gaire estarem vivint situacions lamentables i focus de violència com les que s’han viscut en barris de societats del nostre entorn, com al Regne Unit o la nostra veïna França.

És que no ens adonem que vivim en una Espanya diversa des de fa dècades? Quan vam perdre el nord? Com a societat podem mirar cap a una altra banda, fins i tot alimentar un discurs nacionalista i xenòfob, o bé treure el millor que cadascú pot aportar i apostar per un futur on viure junts sigui una oportunitat per créixer com a societat.

Imatge de Gerd AltmannPixabay 

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here