Pau Cuadern. Fa uns dies s’escrivia en aquest blog una encertada i emocionant reflexió al voltant de la imatge terrorífica d’una mare que plorava la desaparició del seu nadó de sis mesos al mig del mar. El crit d’aquella dona, es dolia abatut l’autor, s’apoderava de tu; et perseguia i reclamava una resposta. Al mateix temps, paradoxalment, el crit d’aquella dona es desdibuixava a mesura que es compartia per Twitter. El crit d’aquella dona, en el mar de soroll i sobresaturació d’imatges de les xarxes, acabava per desaparèixer. I sense crit no hi ha resposta possible.

Des de feia mesos, al portal del costat de casa hi vivia el Marjan, el sensesostre del barret i peto groc que un agent de la Guàrdia Urbana va disparar a l’abdomen. Aquest tret, com aquell crit, et persegueix i reclama una resposta.

Ignoro, com tothom, la seqüència exacta dels fets d’aquella tarda. Però, d’entrada, dues reflexions prèvies: aquesta persona mai havia causat problemes. Era una persona tranquil·la, reservada, tímida i mai havia mostrat actituds agressives. Fins fa poques setmanes tenia un carretó carregat fins dalt amb totes les seves pertinences, però la policia l’hi va requisar i des de llavors anava carregat amb bosses.

I, en segon lloc, em vull desmarcar d’aquella gent que s’ha afanyat a justificar l’acció policial sense tenir més informació que la que corria per xarxes. Per aquestes persones n’hi ha prou en compartir la viral imatge del ganivet de la persona tirotejada per condemnar-la. Rere aquesta visió acrítica s’amaga la cara més detestable de l’aporofòbia.

“Quant val la vida humana?”, es pregunta sovint el filòsof Santiago Alba Rico. La vida d’un cos, diu, val tant com el temps invertit a cuidar-lo i prestar-li atenció. I insisteix, amb Simone Weil: els actes que s’esdevenen quan el bon samarità s’atura a socórrer aquell jueu malferit -apropar-se, embenar-li la ferida, pujar-lo a la cavalcadura pròpia, conduir-lo a l’hostal més proper- són l’efecte automàtic d’aquest gest de l’atenció. Quina cura, quin temps, quina atenció ha rebut el Marjan? Fa pànic pensar que la seva vida no val res; que si no hi ha una resposta social, una demanda rabiosa d’investigació transparent dels fets, sigui perquè ningú li ha prestat atenció.

Dissabte vaig anar a dormir pensant en això, però diumenge em vaig llevar amb les primeres declaracions d’Arrels. Imprescindibles. La vida del Marjan -com la vida de qualsevol de nosaltres- val tant com atenció se’ns dedica. En aquestes declaracions primer contextualitzen la realitat del sensellarisme: “La violència física i verbal envers les persones sense llar a Barcelona ha augmentat: el 2019, un 40% ens van explicar que havien estat víctimes d’agressions. Són situacions que afecten la salut física i emocional. Aquest any, tres persones van ser assassinades durant el confinament”. Déu n’hi do… Davant els hooligans del ganivet, les coses com són.

I finalment aporten aquest últim reducte d’esperança, la font de tot valor: “L’home que avui ha resultat ferit està a l’hospital. Des d’Arrels estarem al seu costat, acompanyant-lo en la seva recuperació. També seguirem el cas des del nostre equip jurídic”.

És gràcies a entitats com Arrels o als veïns que li han donat aixopluc al llarg d’aquests mesos que la vida del Marjan encara té un valor, una dignitat i una atenció mínima fonamental.

Imatge de TuendeBedePixabay 

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here