Dues banderes (I)

Dues banderes (I)

Josep M. Margenat. Fa mig any vaig escriure en aquest blog 25 regles per a un discerniment social. Era una relació de punts. Avui proposo un exercici necessari, fins i tot urgent, per al qual no em trobo preparat, però que no puc eludir. Em pregunto on es juguen, ens juguem, les dones i els homes del nostre temps, el caràcter humà i humanitzador de la nostra civilització. Només sé que allà on es doni aquest “joc”, hem de ser-hi, he de ser-hi. Confesso la meva incertesa i la meva perplexitat. On i com hi he de ser? Certament no ho sé, però sempre penso en els dos avisos amb què Gaston Fessard es va dirigir a l’opinió francesa, des del encara clandestí quadern Témoignage chrétien: Aneu amb compte, no aneu a perdre la vostra ànima (France, prends garde de perdre ton eâm, 1941). Cinc anys després, quan l’amenaça ja no era el nazisme i els seus còmplices francesos -els seguidors de Pétain i els que s’havien amagat després de ser-ne-, sinó la fascinació comunista-soviètica, el jesuïta normand (1897-1978) va publicar un nou quadern, aquest ja no clandestinament, amb un altre avís important: “France, prends garde de perdre ta liberté” (“França, tingues cura de no perdre la llibertat”. Ànima i llibertat. També ara podem perdre-les. D’una banda, la lectura de l’apassionant multi-biografia de Géraldine Schwarz Los amnésicos. Historia de una família europea, (París 2017), publicada en castellà el 2019, em deixa sempre una pregunta, un avís: no dec ser jo mateix, no dec estar sent-ho, un “Mitläufer”? D’altra banda, la pràctica dels Exercicis m’ajuda i m’exigeix plantejar una vegada i una altra la necessitat de discernir “els enganys del mal cabdill” (Exercicis espirituals de sant Ignasi, 139:1). M’atreveixo a resumir els tres camps en els quals el cabdill de tots els enemics voldrà enganyar-me, atraient-me o seduint-me amb “enganys encoberts i perverses intencions” (Exercicis espirituals, 332:2): seguretat biopolítica, enfrontament i divisió. Per això és ineludible saber sota quina bandera militem pacíficament.

Davant d’aquestes possibles seduccions, proposo aquestes tres actituds i propòsits: amistat social amb una fraternitat cosmopolita i arrelada; cura de la vida, de la terra i de les persones, per sobre de la por, i unitat en l’essencial, pacte i diàleg com a única teràpia social. Vivim en un país que ha estat ric en la seva capacitat per crear i sostenir teixit social, en la seva realització de l’amistat social. Tenim capital social, al que em refereixo més endavant. Molts han reconegut, hem anomenat, aquest capital social catalanisme cívic, diferent del merament cultural i del polític. Des del catalanisme cívic, que és la nostra arrel i ha de ser desbloquejat, pretenc aproximar-me al camp i col·locar-me sota la bandera justa. El catalanisme cívic funda una actitud de reconeixement de l’altre en aquells, una altra o un altre, amb qui és possible acordar objectius intermedis de cooperació social, de desenvolupament cultural, d’amistat fraterna. Potser a això es refereix l’última encíclica de papa Francesc, Fratelli tutti, sobre l’amistat social i la fraternitat. Vegem un darrere l’altre, els tres escenaris on exercir el discerniment.

La penúltima crisi capitalista, la de 2020, ens portarà a una lluita geopolítica intensa, en la qual, en realitat, estem immersos des de fa anys. Hem d’estar preparats. El món no és ni serà com ens agradaria que fos. Un altre món no és possible pel fet de declamar-lo, cal construir-lo. No hi ha major niciesa que afirmar que “un altre món és possible” -un eslògan força vacu, com totes les seves variants- i creure que per això ja som a punt d’aconseguir-ho. El que cal fer és rebel·lar-se, afirmar-se en dir no (“diguem no”, Raimon 1963) a aquest món, aquest sí impossible i inviable, un caos més que “mundus“. Som als prolegòmens d’un enfrontament mundial pels recursos naturals, sempre escassos. L’enfrontament portarà a una guerra geopolítica que dividirà el món en dos camps: el dels que tenen o acaparen recursos, de qual queda exclosa altra banda. La resposta a la pandèmia no serà pacífica, com no ho va ser la resposta a la crisi financera i econòmica de 2007-2008, la primera crisi del neocapitalisme després de 1973. Després d’aquella, vam quedar més desiguals, més empobrits relativament i amb unes classes mitjanes afeblides. Aquest ha estat el brou de cultiu de l’anomenat nacional-populisme, que no s’acabarà, ja que des de fa molts anys la crisi capitalista és sistèmica, s’ha fet tendència permanent. De la crisi en van sortir guanyant els que ja estaven guanyant abans, els altres es van quedar pitjor. No podem ser ingenus: si “s’enferritja” l’ascensor social, si es deterioren les institucions, si la qualitat democràtica minva contínuament, si la corrupció es converteix en un magma confús en què s’instal·la el nostre imaginari, si augmenten les desigualtats, la capacitat de resposta es va debilitant a poc a poc. Els forts oferiran seguretat, encara que sigui mentint o manipulant les mitges veritats. Cada dia més, les ofertes de seguretat de tota mena ens atrauran. Quan els recursos per respondre a les amenaces a la vida siguin més escassos, ens sentirem més temptats a pagar llibertat i igualtat, i no diguem fraternitat, a canvi de garantir seguretat, el que ja va passar en la transició postimperial del segle V al segle VIII a mitja Europa occidental. Davant el risc imaginat, o real, de la nostra seguretat, els discursos de l’odi i la aporofobia tenen un camp extens i còmode per instal·lar-se, també enmig de nosaltres. Compte!

Hem entrat en l’era de l’enfrontament. La resposta a aquesta lògica perversa no està en l’irenisme ni en el bonisme. En l’era de l’enfrontament tendim a la polarització de posicions, al rebuig de l’altre, a la construcció de l’enemic, avui el refugiat, l’immigrant, la minoria ètnica; demà? La pandèmia està produint exclusió, por, separació, inseguretat. Amb ingenuïtat no podem afrontar aquesta situació, que és fruit del mal, és a dir, del pecat estructural i del personal, de tots dos. Existeix el mal perquè hi ha una responsabilitat en els que fan -fem- o busquen el mal, que produeix la injustícia o la mentida com a resultat. La injustícia segresta la veritat, la destrueix, l’enfanga, la bloqueja, la reté. Tot això vol dir el verb “katechô” que fa servir sant Pau en la carta als Romans (1:18). Hi ha un mal que impedeix el pas al bé, que retarda la plenitud del bé. De quin costat estem?, sota quina bandera?, en quin camp?, o som simples “Mitläufer”, és a dir, grisos passejants sense bandera ni compromís? L’era de l’enfrontament acaba de començar, és a dir, potser va començar fa quatre anys als Estats Units, o fa vint anys a Espanya, quan els conservadors van guanyar unes eleccions per primera vegada a Espanya amb majoria absoluta, o vint, quan després de l’enfonsament del comunisme europeu uns defensaven un capitalisme social com a alternativa al capitalisme neoliberal i altres van començar a construir l’enemic, és a dir, a excloure tots els que no acceptaven l’així anomenat “consens de Washington” (1995), o fa quaranta anys a Anglaterra, quan va guanyar el govern Thatcher. Aquell “consens” excloent era destructor d’humanitat. Per entendre aquesta societat ens cal endinsar-nos en la teoria de la democràcia complexa a què es refereix Daniel Innerarity; davant de les simplificacions, entrem en la complexitat, el gruix de la realitat, “l’espessor” diria Joan de la Creu; davant els emotivismes primaris, podem proposar dialogar i discernir junts. No sempre és fàcil, però és l’únic camí. No voler tenir sempre tota la raó, sinó escoltar i intentar entendre. Ens aniria bé recordar aquell pressupòsit dels Exercicis sobre el diàleg com a mètode i com a mediació. El va proposar Pau VI, papa Montini, en la seva encíclica inaugural, Ecclesiam suam (1964). Podem encarar l’enfrontament sense provocar més divisió en el cos polític. Sempre ens podem preguntar: què és el que més ajuda aquí i ara perquè no creixi l’enfrontament? Amb elegància, amb intel·ligència, amb subtilitat, amb claredat, podem preguntar-nos-ho, però mai hauríem de “tirar més llenya al foc”. Podem contribuir a què no augmenti l’odi. Podem, volem? A Espanya també ens hem anat sotmetent a aquesta dinàmica des que es va intentar fer taula rasa de la transició. Això va passar l’any 2000. No podem oblidar-ho. Tota la resta va venir després, però algú és, segueix sent, responsable d’haver volgut canviar les regles de joc; altres de pretendre-ho, encara que sense la suficient lucidesa per no caure als paranys de la mentida. A Catalunya molts, d’una banda i d’una altra, s’han obstinat a destruir el que uneix, a enfrontar, encara que molts no vulguin, no vulguem entrar en aquest enfrontament. Des de 2003, des de 2004, des de 2006, des de 2010, des de 2012, des de 2015, des de 2017, des de 2020, uns i altres actors juguen a enfrontar. El catalanisme cívic havia ajudat a construir un país i a vertebrar una societat que ara uns volen destruir i altres no entenen ni saben com destruir. Tenim dret a conservar aquest capital social i tenim obligació de ser lúcids. En aquesta situació, l’enfrontament no és el camí, és el problema. Els que vulguin enfrontament, que fins ara només ha recollit fracassos, un darrere l’altre, poden seguir intentant-ho, però altres podem recórrer un altre camí. És possible. Només cal proposar-s’ho. No es tracta d’equidistàncies ni d’inhibicions, el propi dels “Mitläufer”. Es tracta de claredat.

Imatge de S KPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.