Fràgils i rebels: ni podem, ni ho volem tot

Fràgils i rebels: ni podem, ni ho volem tot

Sanja Rahim i Núria RomayHi ha un col·lectiu de joves que no s’ajusta al model de joventut heroica, de joventut invencible i forta, de joventut immersa en la ‘flor de la vida’, en un temps d’ésser inesgotable. És una minoria que: ni pot, ni ho vol tot. Ens referim, concretament, a joves que oscil.len entre la majoria d’edat i la trentena, amb una salut que ha deixat de ser de ferro, vides tocades per un diagnòstic de malaltia (del tipus que sigui) o de dolència crònica. I passa que, com tot el que no és d’anunci, és un grup que facilment queda camuflat, avergonyit, invalidat, mut.

El coratge que volem treure a la llum amb aquest escrit, ara que sembla (sembla) que hi ha indicis d’una humanitat que comença a mirar de cara la finitud del cos i reivindicar la humanització de les cures, és la fortalesa que s’amaga rere escenes quotidianes, sovint invisibilitzades. Són rutines que no condueix a cap èxit perquè, ni tan sols, són atractives per a les xarxes socials i, a més, es dissolen quan deixen de ser novetat en les trobades entre iguals. Imatges que no parlen de guanys ni de poders adquirits, tampoc de riqueses ni de triomfs que amplien experiència curricular. Més aviat fan referència a superacions doloroses, a fracassos imposats, a canvis constants d’expectatives vitals i a aquells avenços minúsculs, íntims, intangibles. Són retalls d’hàbits que podrien ser, per exemple, propis d’aquella jove a qui, en aquest moment, li estaran detectant un Crohn o un tumor cancerigen o una malaltia minoritària sense cura ni recursos econòmics per a investigar-la. Pacients novells que, degut al trencament accidentat d’una vida que els semblava que fruïa, relaten ara la seva història amb un abans-de o després-de. I que, possiblement, acabaran necessitant un arxivador per la paperassa hospitalària, un espai exclusiu per a les altes, baixes, receptes, avisos de citació i recomanacions per les seqüeles.

Ens hem fet una mica més valentes  a cops de diagnòstics, de rajos, d’imatges i pronòstics. Ha estat sense cap mèrit propi. Sense voler-ho. Sense esperar-ho. Un 2 de gener. Un 23 d’agost. Potser ha estat abans d’hora que se’ns ha entrellaçat una maduresa forçada (feta de pèrdues-guanys que ni imaginavem) amb dubtes sobre què estudiaré, cap on renfocaré la carrera profesional, si sabré emocionalment integrar que la vida m’ha canviat mentre m’entesto a negociar amb aquella-jove-sana-i-forta que vaig ser durant un temps. Ens hem fet una mica més adultes en prendre segons quines decisions mèdiques en solitari: acceptar un tractament a contracor, assumir el risc que suposa un assaig i error, no defugir de posar paraules a una maternitat que es preveu orgànicament complicada. Ens hem fet una mica més privilegiades reconeixent que, també en sanitat, només és qüestió de sort haver nascut en un part del món que permet, en la mesura del possible, anar oferint-nos alternatives terapèutiques que preparen el terreny per un futur amb (encara més) millor qualitat de vida.

Conviure amb la cronicitat d’un diagnòstic és un desgast subtil i continuat. Va quallant, gota a gota, com una pluja fina que humiteja, gairebé en silenci, la pròpia terra i la del costat. És habituar-se als matins que sostenen un dolor físic , a un mal que aprens a afinar entre el 0 i el 10 de l’escala visual analògica. És posar la mà sobre l’abdomen, d’amagat, rere la taula, perquè vas intuint que serà difícil digerir aquell dinar i  vols evitar a tota costa, davant el grup, la pregunta de si et trobes bé o si hi ha res que t’hagi sentat malament. És dominar l’argot de les incapacitats i de la tècnica hospitalària. És no perdre’s en la seqüència dels protocols que ja dus ben integrats, tampoc entre els tecnicismes que omplen cada un dels informes d’alta que tens acumulats. És saber-te el numero de pacient de memòria i l’extensió de la centraleta dels especialistes que t’ atenen a l’hospital. És teixir un vincle proper, gairebé especial, amb el personal de la farmàcia i que, tan sols entrar per la porta, com aquell qui sap que sempre demanes un tallat descafeïnat per emportar, reconeguin la medicació que et falta. És no tenir  un manual d’actuació el dia que l’angoixa i la por entren decidides, sense trucar la porta de casa. Et preguntes si alguna peça de dins el cos estarà fallant i et sorpren com surten a la llum mecanismes de supervivència que duies guardats sota la màniga. És negociar quin espai li cedeixes a la ràbia, a la desesperança o la culpa d’estar preocupant als pares, als qui estimes, als qui son mes a prop quan et fallen les ganes. És fer-te la ratlla als ulls, posar-te aparentment bonica per la festa de divendres vespre, després d’una gimcana per consultres externes, sota un Tac o recollint resultats d’una analítica que t’ha fet plorar per aquelles xifres que no s’acaben d’estabilitzar.  És l’equilibri entre aprendre a demanar ajut professional o  callar i ,llavors, amb l’orgull acompanyat d’un somriure fingit a la cara, creure’t que aquesta vegada podràs tota sola. I ensopegar un cop més, perquè sola no vas enlloc. És també, avui, la vergonya conjugada en femení que es presenta en la intimitat física compartida. Trobar-te buscant, dins teu, amb lupa, on deu amagar-se la bellesa camuflada entre centímetres i centímetres de pell cicatritzada.

Estem anys llum de la joventut idíl·lica, d’una vitalitat d’eslògan. I en veiem molts de rostres espantats a les sales d’espera del Clínic o de la Vall d’Hebron. Creuar-nos amb les seves mirades ens remou perquè ens confirma que existeix una joventut físicament incapaç d’estar en condicions per anar a munt i avall, que clama per poder no-poder-amb-tot, que té necessitat d’aturar a fer una pausa forçada a mig matí i a mitja tarda. Tan senzill com això. Estem de la banda dels qui ara mateix es preguntaran si podran, algun dia, recuperar una agenda buida de cites mèdiques i controls de medicació, o tornar a sortir a ballar sense haver de sostenir cap mal. Hem tastat, entre els vint i els trenta, el que suposa començar a reconèixer que una malaltia o un accident ens descobreixen una altra versió del que som. La versió que integra, de ple, vulguem o no, el misteri que és la vida (delicada i resilient per totes bandes). La versió que ens presenta preocupacions que associem a una altra edat. La versió que ens reendreça a diari l’escala de prioritats. I ens hem trobat, totes dues, compartint aquest present, expressant el desig de fer-nos conscients que la vida és aquí i ara, reconeixent entre vivències un anhel que ens mou a gastar la vida estimant (sobretot) cada una de les nostres parts vulnerables. Per acollir, vora les esquerdes físiques, brots de noves possibilitats.

Imatge pròpia de Sanja Rahim

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.