El crit

El crit

Xavier CasanovasSi l’heu vista, sabeu de què us parlo. Difícilment haureu aconseguit oblidar-ho. La gravació de la mare desesperada al bot salvavides buscant el seu nadó de 6 mesos que s’enfonsa al mig del mar és de les imatges més colpidores i descarnades que he vist els darrers anys. Trobar-te-la durant 48 hores de manera repetida, compartida o comentada al timeline de Twitter, t’obliga a silenciar el volum del mòbil cada vegada. Per algú que es pare de tres criatures, una d’elles de 4 mesos, és un visionat d’una violència inigualable. Només de pensar-hi, el pànic s’apodera de tu. Un nadó de sis mesos no és un angelet que flota al mig del mar, sinó un pes mort incapaç de sostenir-se, amb mínima força als braços i cames i que dins l’aigua s’enfonsa com el plom sense poder ni reaccionar.

El contingut vulnera qualsevol codi ètic de comunicació. Mostrar el sofriment en directe de les persones és pornogràfic i deshumanitzador. Però no podem negar que és real. I així com és autènticament real per la persona que ho viu, cada cop es fa més inversemblant per a nosaltres. No és que siguem insensibles. És que ens és molt barat desconnectar de la realitat. Tan sols cal prémer un botó i continuar fregint les croquetes del sopar d’aquesta nit. La pantallització de les nostres vides també era això, la porta a la irrellevància més profunda de tot allò que ens envolta a més de cinc metres. Quan una pantalla s’interposa entre jo i la realitat, la distància es torna infinita i la resposta impossible.

Ara bé, el crit et persegueix. No per grandiloqüent deixa de ser veritat que en la nostra vida tot es decideix per la resposta que donem al crit. No és la imatge el que demana resposta. En part la imatge, si immunitza, és perquè en la seva saturació contribueix a augmentar el soroll. El soroll eixordador fa desaparèixer tot silenci i per tant elimina tot contrast. Desapareix el crit. I sense crit no hi ha resposta. Que avui ens costi més d’entendre la presencia o absència de Déu, és també en part perquè Déu, si es manifesta, ho fa com una veu i no com una imatge. Així ho relata tota la tradició monoteista. “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu…”, deia aquell.

Però no és només el soroll qui amaga el crit. Hi ha d’haver quelcom més. En una societat on neixen tants pocs nens, se’ns fa més difícil entendre el crit desesperat d’una mare. Res pot fer augmentar més el rang de la nostra sensibilitat cap a l’Altre que la paternitat/maternitat. No hi ha demanda més infinita que la del crit d’un nen a mitjanit desesperat de gana -o ple d’angoixa existencial-. Mai sabrem si la nostra societat és estèril i per tant no té fills, o no té fills i això l’ha tornat estèril. Estem malalts. Hem donat l’esquena a la vida. Certament albiro poc futur per a la nostra civilització. Però sempre hi ha una porta oberta a l’esperança. Com alliberar-nos de tota aquesta indiferència que ens tenalla? Jo tinc una resposta que m’ha servit, però que no té bitllet de tornada. Si no has escoltat mai el crit a mitjanit, si no has plorat mai de veritat, i vols aprendre a fer-ho, sigues pare.

Imatge de Samuele SchiròPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.