Bernardo Pérez Andreo. Vivim temps estranys en què els qui menyspreen allò públic són encarregats pel poble de regir els seus destins; els qui abjuren dels béns comuns tenen el poder d’administrar-los; els qui repudien la democràcia formal guanyen eleccions i són enlairats a les més altes magistratures. Temps estranys en què la mentida vesteix de Prada i les més sublims veritats són arrossegades pel fang de la història, mentre els aduladors del diner afirmen retre culte al Déu veritable i persegueixen tot aquell que gosi desmentir-los. Aquests temps semblen tornar en un cicle sense fi sobre els pobles, ja que no acaben mai de marxar del tot. Com un delinqüent, tornen furtius al lloc del crim, encara que hagin passat més de setanta anys, temps suficient perquè dues generacions oblidin els desastres acumulats.
La humanitat va necessitar més de cinquanta milions de morts en una guerra que va devastar diversos continents i va deixar enterrades en runes les consignes de la superioritat d’un poble, d’una raça o d’una nació, al preu d’una tragèdia que va modelar les consciències. D’aquella guerra, de la seva victòria i els seus morts, va néixer la Declaració Universal dels Drets Humans, l’Estat de Benestar, i la consciència mundial que calia evitar una nova guerra mundial a tot preu. L’única manera de fer-ho era promoure el desenvolupament dels pobles, les llibertats civils i la justícia social. Amb aquests pressupòsits es va crear l’espai social d’igualtat més ampli que mai hagi existit en la història: Europa, amb el seu nucli en el mercat comú europeu, avui Unió Europea. Aquest espai tenia i té clarobscurs, però internament es va constituir com un mur contra la intolerància i la desigualtat. Gràcies a ell, Estats Units va ser menys desigual i la Unió Soviètica menys autoritària, ja que tenien un pol tractor de justícia i llibertat.
Aquella Europa d’Adenauer o Schuman va patir l’envit d’una ideologia nova que havia sorgit a la mateixa Europa i que va emigrar als Estats Units. Davant l’ordoliberalisme de Walter Eucken, inspirador de la construcció europea al costat de la socialdemocràcia, el neoliberalisme de Hayek proposava la llibertat absoluta en economia sense restriccions socials de cap tipus. Aquest pensament no va arrelar a Europa, sinó als Estats Units, de la mà de Milton Friedman, on va començar a infiltrar-se als departaments d’economia de les universitats i als gabinets dels governs federal i estatals. La seva base d’operacions es va instal·lar a la nefanda Escola de Chicago. Des d’allà va impartir doctrina a la resta de món, amb aplicacions tan roïnes com el Xile de Pinochet, on els chicago boys van administrar sense restriccions la seva política econòmica. El neoliberalisme, com a teologia política del capitalisme (Villacañas dixit), ha penetrat als ressorts espirituals, morals i jurídics de les societats occidentals, fins al punt que avui resulta ser la cultura dominant. Els seus principals dogmes s’han imposat, no només en economia, també en política i cultura. El món actual, a diferència de què va sorgir de la Segona Guerra Mundial, considera dolenta la intervenció pública en l’economia, per això s’ha eliminat l’empresa pública; considera perniciosos, gairebé un robatori, els impostos, per això s’han abaixat al capital i a les grans rendes, atrapats en el miratge de la teoria del vessament, el fal·laç “trickle down effect”, segons el qual l’augment de la riquesa en les capes altes de la població, per “degoteig” augmenta la riquesa general. Amputats els dos braços als Estats: empreses públiques i impostos al capital i rendes altes, només poden reduir els serveis que presten o apel·lar a la generositat de les empreses i les elits per sostenir un ordre social mínim.
L’Europa que coneixem es va gestar mitjançant polítiques públiques ambicioses dutes a terme per Estats forts. El neoliberalisme va pretendre destruir aquests mateixos Estats que havien construït societats justes i democràtiques, d’aquí ve que aquesta destrucció no pogués sortir gratis. La conseqüència directa del debilitament dels Estats i les polítiques públiques és el retorn del monstre que viu amagat darrere del mur de contenció de la cosa pública. És un monstre poderós que aguaita des de l’inconscient europeu: el monstre es diu feixisme i amenaça amb tornar de nou a ensenyorir-se dels camps europeus. Derruït el mur de contenció que suposaven els Estats i les seves polítiques públiques, les desigualtats, la por i la injustícia abonen el terreny social perquè els discursos xenòfobs i autoritaris hi campin a gust.
Als principals països de la Unió Europea s’ha establert un cordó de seguretat davant els partits feixistes. Macron o Merkel ho han expressat amb absoluta nitidesa. No obstant això, a Espanya, el discurs feixista no només és permès sinó que és assumit per alguns partits i per molts mitjans de comunicació, fent el joc i preparant el terreny al monstre. No ens ha d’estranyar, doncs, que una part no menyspreable de poble, amb especial esment a un estrat de joves de classe mitjana, coquetegi amb el feixisme, tot i que sense dir-ne així, tot i que sense saber les conseqüències que té, tot i no ser plenament conscients de què vol dir allò a què donen suport.
O potser el monstre, a Espanya, sempre hi va ser, ocult a l’interior de cada un de nosaltres. Tants anys de instil·lar la seva essència en l’ànima de la nostra societat, va acabar per fer connatural al seu ésser l’instint del feixisme. Tant de bo aquesta vegada la història canviï el seu cicle i una guerra no sigui el destí forçós que ens esperi.
Imatge de 愚木混株 Cdd20 a Pixabay