Fratelli Tutti: reproposar la funció social de la propietat

Fratelli Tutti: reproposar la funció social de la propietat

Bernardo Pérez AndreoDurant els primers segles de cristianisme, seguint la pràctica habitual dels primers cristians que té la base en el que hi ha escrit als evangelis i en les tradicions orals transmeses, les comunitats cristianes entenien que tots els béns creats són, per dret natural, comuns a tots i en cap cas es va aplicar un fals dret a la propietat privada de cap bé. Segons ens explica els Fets dels Apòstols, els que tenien cases o terres les venien, i posaven a disposició dels Apòstols aquests béns per a la seva distribució entre els pobres. Segons és doctrina comuna reconeguda per sant Tomàs al segle XIII, no es té un dret particular sobre les coses exteriors, sinó que aquestes ens són comunes a tots. I cita sant Ambròs de Milà i sant Basili, encara que podria citar també sant Gregori Nazianzè o sant Joan Crisòstom. Fins i tot, podríem citar sant Agustí, per a qui la propietat privada només es justificaria com un mal menor, atenent a la situació de pecat de l’home.

En definitiva, la norma comuna en el cristianisme fins a les albors de la Modernitat és que els béns són comuns a tots i que no existeix un dret particular a la seva propietat. Contravenir aquesta norma va ser el que va portar molts a revoltar-se contra una Església que no trobava la manera de legitimar les riqueses acumulades per l’ús del poder. Molts dels que van ser perseguits i condemnats, començant per Priscil·lià i seguint pels fraticelli de l’Edat Mitjana, ho van ser per proposar una manera de viure més propera a la proposta evangèlica. La mateixa revolució de sant Francesc va ser aquest mateix abandó de les riqueses i proposta radical de vida en comú. Els germans no posseïen res i tot el que tenien els era comú. Així segueix sent avui la vida als ordres religiosos, únic refugi d’un veritable comunisme.

No obstant, quan l’Església vol donar resposta a la qüestió social, amb Lleó XIII i en endavant, sorgeix el problema de la justificació de la propietat privada. Forçant la tradició, s’afirma que la propietat privada és un dret individual natural que garanteix la llibertat civil i una societat justa. Tot seguit, s’afirma que és un dret no absolut, sinó que està limitat pel necessari destí universal dels béns. Per tant, la Doctrina Social de l’Església, entre 1890 i 2020, afirmava just el contrari que la tradició: la possessió comuna de tots els béns exteriors com a suport d’una societat justa i de la llibertat individual. El papa Francesc ha vingut a posar les coses al seu lloc amb Fratelli Tutti, quan en els números del 118 al 120 vol “reproposar la funció social de la propietat”. Es fa necessari reproposar aquesta funció perquè en realitat s’havia perdut. El lineament de la Doctrina Social amb el pensament neoliberal en aquesta qüestió havia trencat la capacitat crítica del cristianisme respecte del capitalisme, ja que la base sobre la qual s’assenta el capitalisme és la propietat privada de tots els béns, sense més límit que la bona voluntat dels posseïdors. Per això, les expressions utilitzades, especialment per Joan Pau II, per alinear el cristianisme amb el capitalisme, desvirtuen l’Evangeli i la Tradició cristiana de la prioritat de la destinació universal dels béns sobre la seva propietat privada. És més, com el mateix sant Tomàs sabia bé, no hi ha un dret natural a la propietat, ja que el dret natural és la comunió de béns. La propietat dels béns de forma particular només es podia justificar des d’una perspectiva social, diríem que per la duresa de cor humà, però no per la naturalesa mateixa dels béns i menys per la voluntat divina.

Segons la Doctrina Social, fins a Francesc, el dret a la propietat privada és un dret natural i indefugible, mentre el destí universal dels béns és un principi moral d’actuació. El dret natural a la propietat privada, segons aquesta Doctrina, és la base d’una economia liberal que es fonamenta en la justícia, és a dir, mitjançant la legitimació de la propietat privada, la Doctrina Social fins a Francesc ha donat carta de naturalesa al capitalisme dins del cristianisme, quan el capitalisme, per la seva mateixa essència és enemic acèrrim dels valors evangèlics i de la més prístina tradició cristiana. Per això, el papa Francesc, al número 120 afirma: “El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats, i això té conseqüències molt concretes que s’han de reflectir en el funcionament de la societat. Però succeeix amb freqüència que els drets secundaris se sobreposen als prioritaris i originaris, deixant-los sense rellevància pràctica”.

El dret a la propietat privada és secundari respecte a la destinació universal dels béns, no és el primer principi sobre el qual s’assenta una visió econòmica cristiana, com així ho és en Centessimus Annus o Laborens Exercens, sinó que és un dret derivat. Dit d’una altra manera, de la possessió comuna de tots els béns se’n deriva que alguns béns puguin ser posseïts per alguns, especialment aquells béns que tenen a veure amb la dignitat de cada individu. Sant Tomàs identifica com a necessitats d’indigència aquelles que són cobertes per béns que són deguts a cadascú segons aquesta necessitat: aliment, vestit i habitació. Avui inclouríem educació, sanitat i transport i comunicacions. Aquestes necessitats generen uns drets de propietat sobre els aliments que em sostenen, la roba que m’abriga o el sostre que m’aixopluga, però són drets d’ús, no de propietat, el seu ús s’esgota en el seu consum. Així, diu Francesc que “això té conseqüències molt concretes en el funcionament de la societat”, perquè el dret natural a la comunitat de béns ha de generar polítiques econòmiques i socials que ho facin efectiu i ha de limitar l’ús de la propietat privada dels béns de reproducció de les condicions de vida. D’aquesta manera evitarem el que el mateix papa constata, que “succeeix amb freqüència que els drets secundaris se sobreposen als prioritaris i originaris, deixant-los sense rellevància pràctica”. La crítica a la prioritat que la Doctrina Social ha donat a la propietat privada no és ni larvada, és clara i directa. Un dret secundari l’han convertit en el dret fonamental i amb això s’ha pervertit l’essència mateixa del que significa la Tradició cristiana al respecte. No és que “sobre la propietat privada hi pesi una greu hipoteca social”, no. Es tracta que no hi ha propietat privada que no derivi d’un dret natural de comunió de béns. És a dir, qui ara posseeix, ho posseeix perquè la naturalesa o la societat ho han creat o produït, o bé ho sostenen o ho recreen cada dia. Ningú, absolutament ningú, té dret a posseir res. El dret és a participar dels béns creats en funció de la seva necessitat i de la seva aportació a la sustentació de la societat.

El papa vol reproposar la funció social de la propietat perquè fins ara aquesta funció era més una legitimació de l’ordre capitalista que de l’experiència tradicional cristiana la font de la qual és l’Evangeli de Jesús.

Imatge de Lisa JohnsonPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.