75 anys de l'ONU: entre èxits humanitaris, ineficiència política i necessitat

75 anys de l’ONU: entre èxits humanitaris, ineficiència política i necessitat

Alfons CalderónEl 24 d’octubre es compliran oficialment 75 anys de l’entrada en vigor de la Carta de les Nacions Unides. L’ONU es va fundar per conjurar els perills que condueixen a l’enfrontament armat, a la fi de la més gran confrontació bèl·lica de la humanitat. Recollia el testimoni de la fracassada Societat de Nacions, creada el 1919 poc després de la Gran Guerra i que no va aconseguir mantenir la pau, desembocant en la segona i més mortífera Guerra Mundial. Avui dia, les guerres provoquen menor nombre de víctimes directes que en èpoques passades. No obstant això, segueix existint crueltat i el món no està exempt de risc de conflagració. El pitjor que podríem fer és donar per establerta la pau i no enfortir instruments de cooperació i concòrdia que facilitin l’entesa entre els pobles. Dels assoliments històrics de les Nacions Unides convé citar la Declaració Universal dels Drets Humans, el 1948.

L’ONU du a terme les seves funcions per mitjà d’una galàxia d’òrgans principals i institucions satèl·lits. Entre els primers figura l’Assemblea General, que reuneix els 193 Estats membres i que ve a ser una càmera de deliberació, el simbolisme de la qual va ser més gran en el passat. I, sobretot, el Consell de Seguretat, que concentra el veritable poder polític. En ell, cinc països posseeixen dret de veto: Estats Units, Xina, Rússia, França i el Regne Unit. Respon a les considerades potències vencedores de 1945, encara que no reflecteixi la complexa realitat actual. Heus aquí el nus gordià: en una organització que pretén representar el conjunt de l’orbe, un sol país dels citats pot avortar una iniciativa d’importància per resoldre un conflicte. Si coincidissin en la seva visió sobre temes espinosos, no hi hauria problema, però com que no sol ser el cas per les seves rivalitats, la conseqüència és el bloqueig i la inoperància en assumptes capitals.

Les estructures que regeixen la seva governança pateixen d’ineficiència, tot i l’esforç personal de cada secretari general. En l’actualitat, el portuguès António Guterres. En la gran família de les Nacions Unides conviuen multitud d’organismes de diversa índole (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, PNUD, UNESCO, OIT, FAO, UNICEF, ACNUR, OMS, etc.). Es podrien dividir principalment en programes, fons i agències especialitzades. Molts realitzen una silenciosa i oportuna tasca de monitorització de la situació econòmica i social, d’acompanyament en la formulació de normes i estratègies inspiradores per als Estats, de promoció de vincles internacionals, de salvaguarda d’aspectes essencials dels drets de les persones, de programes d’ajuda a el desenvolupament o fins i tot de finançament. En bastants s’hi troba a faltar l’existència d’un poder executiu efectiu, menys condicionat per les influències hegemòniques de torn. Sovint s’emmascara la seva acció, unes vegades feble, altres, fèrtil, encara que discreta, darrere d’una cortina de declaracions grandiloqüents i burocràcia pesada, per ocultar la falta de generositat dels Estats membres per compartir sobirania en favor d’una acció més pertinent i precisa .

No obstant això, l’existència de fòrums com els que l’ONU propicia és absolutament necessària. En ells intenten dialogar governs molt dispars, amb notables diferències quant a ideologia, perspectiva, capacitat i formes de procedir. No es pot dir que l’ONU, tal com funciona, sigui el govern mundial que la globalització requeriria, però almenys és alguna cosa i la lloable tasca humanitària d’alguns dels seus organismes en circumstàncies adverses hi és. Encara més per la dificultat d’obtenir recursos, que depenen en excés de la voluntat dels Estats. Si l’ONU no existís, hauria de crear-se. I això sense perjudici de les reformes que necessita. En les seves més de set dècades, hi ha hagut diversos projectes de millora que han acabat abandonats al bagul dels records per l’oposició dels grans i la complexitat de consensos davant de tanta disparitat. Acceptar que cal compartir, i fins i tot cedir determinades parcel·les de poder per avançar, seria la clau per no caure en la paràlisi. Per exemple, substituint els vetos per majories, simples o qualificades, en funció de la gravetat i urgència de l’assumpte a tractar. O ponderant determinats aspectes sobre la base de criteris poblacionals i no de privilegis obsolets. O bé garantint recursos pressupostaris perquè l’organització pugui treballar de manera més incisiva i imparcial. O establint incentius per als països que apliquen els preceptes de l’ONU i desincentius dissuasius per als que no tenen voluntat de complir.

Les relacions bilaterals entre els països responen a la gestió de la quotidianitat diplomàtica pel que fa a moviments de persones, mercaderies i serveis. Freqüentment inclouen la projecció de la imatge que un Estat vol transmetre cap a l’exterior. Permeten centrar-se en aspectes molt concrets, però s’incardinen en marcs convencionals o normatius més amplis, que es forgen lentament en el si d’organitzacions multilaterals. El multilateralisme, indispensable en un entorn creixentment més globalitzat que el de la postguerra, més quan ens enfrontem a l’enemic comú de la COVID-19, ha estat blasmat per les polítiques populistes i aïllacionistes de diverses nacions en els últims temps. Es dona la desafortunada paradoxa que quan més necessitem la cooperació internacional i la concertació d’esforços, més es deixen portar alguns governs per pulsions egoistes i curterministes, esperant un fàcil però equívoc rèdit electoral. Passa a escala internacional, reflex en part de la discòrdia política domèstica sobre el combat contra la pandèmia, tan essencial ara.

Malgrat les serioses disfuncions de sistema pels interessos dels Estats poderosos que l’intenten manipular o s’inhibeixen, a l’atzar de la seva conveniència, l’ONU no deixa de ser una important caixa de ressonància de moltes proposicions encertades. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), per exemple, han permès que gairebé totes les nacions hagin posat en marxa iniciatives de lluita contra el canvi climàtic i la pobresa. I sabedors de la fràgil empremta de les resolucions de l’ONU sobre els governs per l’absència de força coercitiva, un aspecte positiu és que nombroses institucions de la societat civil i empreses s’han sumat al repte. Algunes per qüestions de notorietat, però moltes perquè creuen que és urgent i val la pena el canvi cap a un futur sostenible.

En aquest context, el Programa d’Aliments de l’ONU acaba de rebre el premi Nobel de la pau per la seva meritòria activitat. Ens recorda que l’existència de tants milions de persones que en aquest primer terç de segle XXI encara passen gana és escandalosa, aspecte agreujat per la COVID-19 i l’escalfament global.

Precisament, en la recent encíclica Fratelli Tutti, i esmentant el 75è aniversari de les Nacions Unides, el papa Francesc es fa ressò d’aquestes preocupacions. Recorda el valor del dret internacional, de la seva aplicació i compliment, dins d’una arquitectura econòmica i financera més justa, subratllant la necessitat d’una reforma de l’ONU per fer-la més equitativa i eficaç.

Imatge d’Edgar WinklerPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.