Charles de Foucauld o la bondat desarmada

Charles de Foucauld o la bondat desarmada

Felisa Elizondo. Aqueta tardor, amb motiu de la seva canonització, redescobrirem a la façana de la basílica de Sant Pere la mirada del germà Carles, la qual en les últimes fotografies transparenta la tendresa amb què va contemplar als seus veïns touaregs i el desert pedregós que envolta Tamanrasset, el seu també últim paisatge. Allí, a la porta del seu refugi de toves, va quedar el cos del que va voler ser germà de tots, travessat per un tret. I semienterrat a la sorra, l’ostensori simple davant el qual havia passat nits senceres. Era l’1 de desembre de 1916.

Hem començat per parlar de la seva mort als 58 anys en una solitud difícil d’imaginar (que ara per ara els reportatges ens ajuden a sospitar) i és inevitable advertir el contrast entre la figura blanca d’un ermità pobre, prematurament envellit, com és la del germà Carles, amb l’aspecte d’un jove oficial de l’exèrcit francès que apareix en retrats de joventut. Un militar de qui els informes no sempre s’hi referien amb tons elogiosos, atès que la seva conducta no va ser sempre l’esperada en un “home d’honor”. Entre unes i altres imatges medien decisions que segueixen cridant l’atenció quan es llegeix alguna de les excel·lents biografies accessibles.

Perquè en la vida d’aquest explorador nat, subjugat per la immensitat del desert, no hi van faltar irregularitats al mateix temps que realitzava autèntiques proeses i s’endinsava en viatges aventurats per un Marroc poc conegut i una tempestuosa Algèria, aleshores sota domini francès. Però és inevitable també sorprendre’s davant la radicalitat de la seva conversió i la seva recerca sense descans del que entenia requerit per l’amor d’Algú el nom del qual ha deixat escrit amb traços típics: “Jesus-Caritas”.

Nascut a Estrasburg el 1858 Eugène-Charles de Foucauld, en una família de noblesa antiga, va perdre molt aviat als seus pares i va quedar a la cura del seu avi, que va haver de traslladar-se per causa de la guerra francoprussiana, però va procurar que qui havia d’heretar el títol i les propietats tingués una educació adequada al seu rang, a més d’una certa iniciació cristiana a l’estil del seu segle. Secundant els desitjos del seu avi, va ingressar el 1876 a la prestigiosa Acadèmia de Sant Cyr. Era el començament d’una carrera prometedora, tot i que les qualificacions obtingudes en els anys successius no el mostren precisament com un alumne brillant, sinó més aviat donat a formes de diversió en què gastava despreocupadament amb els seus companys els béns heretats a la mort del seu avi, per qui havia sentit un gran afecte.

En el seu expedient han quedat registrades algunes dificultats que va tenir amb la disciplina militar. Així, sabem que enviat com a oficial el 1880 a Sétif (Algèria), va ser acomiadat aviat per “notòria mala conducta”, encara que poc després reincorporat per participar en la guerra contra el xeic Bouamama. Però també hi ha constància que el jove vescomte de Foucauld, de caràcter inquiet, el 1882 es va embarcar en l’empresa d’explorar el llavors poc conegut Marroc, fent-se passar per jueu per no despertar l’hostilitat dels nadius, però la qualitat del seu treball de reconeixement d’aquell territori africà li va valer ni més ni menys que la medalla d’or de la Societat de Geografia de París i la publicació del seu llibre Reconnaissance au Maroc (1883-1884), que li va valer un nom entre els estudiosos.

Una conversió no tan sobtada

Al Marroc va quedar impactat per la fe dels musulmans: “l’islam em va produir una impressió profunda. La vista d’aquella fe, d’aquelles ànimes que vivien a la presència contínua de Déu, em va fer entreveure alguna cosa una mica més gran i més veritable que les ocupacions mundanes: Ad maiora nati sumus“, escriu en recordar-ho.

De tornada a París, va reaparèixer en ell la inquietud, que era un tret sortint del seu esperit aventurer i, sobretot, el va assaltar la pregunta pel sentit de la seva vida: “El meu cor i el meu esperit -anota al 1886- seguien lluny de Vós (…) però… Vós havíeu trencat els obstacles, reblanit l’ànima i preparat la terra, cremant les espines i la bardissa”. La solitud d’un apartament en aquella ciutat que ara li resultava “estranya” i el retrobament amb la seva cosina Marie de Bondy, una de les persones més apreciades i admirades per ell des que era un nen, van ser factors decisius en el seu acostament a l’Església. Sentia que, en contacte amb ella, la fe de la infància apuntava d’alguna manera, i va començar a repetir a manera de súplica espontània: “Déu meu, si existiu, feu que jo us conegui”, mentre entrava i sortia d’alguna església. Charles va comptar fins al final dels seus dies amb el suport -també material- i el consell d’aquesta dona, a la qual va confiar en les seves moltes cartes, amb la més gran sinceritat, les seves recerques i foscors. Va ser Marie qui li va presentar l’abbé Huvelin.

Entre els relats de conversions de finals del XIX i la primera meitat de segle XX se sol col·locar la trobada a l’església de Saint Augustin i la confessió de Charles de Foucauld amb aquest sacerdot, que li va donar també la comunió i va ser en endavant un veritable guia en el seu camí de fe. Era el 29 o 30 d’octubre de 1886. El passat va quedar molt enrere quan va entendre que, “una vegada coneguda l’existència de Déu, ja no podria viure sinó per a Ell”, segons les seves pròpies paraules.

Va sentir dir també al P. Huvelin una frase que se li va gravar a foc i va marcar les seves decisions ulteriors: “Nostre Senyor va prendre l’últim lloc, que ningú va poder arrabassar-li”. Així, des del principi, conversió i vocació se solden. El desordenat lector d’autors aliens a la fe va començar a dedicar tota la seva atenció a la lectura i meditació dels Evangelis i a alguns tractats de vida cristiana coneguts a la França del seu temps.

Natzaret: punt de partida

El 1888 (el mateix any en què Teresa de Lisieux ingressà al Carmel) va peregrinar a Terra Santa per rastrejar-hi les petjades de Jesús de Natzaret. Va fer cessió del títol i els béns a favor de la seva germana i, després d’un dolorós comiat dels seus del qual en les seves cartes parla com d’un sacrifici terrible -“sacrifici que, pel que sembla, em va costar totes les meves llàgrimes, ja que des de llavors, des d’aquell dia ja no ploro…”- va entrar a la Trapa de Notre-Dame des Neiges. D’aquesta va passar, sempre en l’intent de seguir el Natzarè a la major pobresa, a la d’Akbès, a Síria, llavors sota l’Imperi otomà, on va viure diversos anys.

Allà va trobar l’ajuda de bons mestres de la vida monàstica i va llegir les obra de santa Teresa, de les quals ha deixat copiats acuradament, amb la seva lletra diminuta, uns quants textos, Fins al punt que J.F. Six, un dels que ha estudiat amb dedicació el seu itinerari, parla amb aquest propòsit d'”una influència directa i absolutament predominant que envolta tota la vida espiritual de Charles de Foucauld”. Perquè una i altre es mostren fortament atrets per la presència amiga de Jesucrist.

Però sent a Akbés, a distància del seu país d’origen i “sota un altre cel”, la visió de la pobresa de la gent que envoltaven la ja de per si austera Trapa, el porta a somiar amb altres possibilitats de seguir més radicalment Jesús, i compon fins i tot una Regla per a una fundació que voldria que fos de debò “socialment pobre”. Un somni aquest d’imitar més de prop el Mestre, que va durar tant com la seva vida.

Així, sense parar en una recerca que no sembla cessar en la seva trajectòria, abandona la seva pertinença a la Trapa, encara que el comiat li va resultar novament una cosa molt costosa. I el 1897 torna a Terra Santa on, acollit al monestir de clarisses de Natzaret, assaja una forma de vida eremítica en la qual era possible realitzar el seu ideal de pobresa, que reuneix el treball humil i l’adoració eucarística, la que avui és reconeguda com una forma de vida típicament seva: oculta, feta de contemplació i de treball manual. Una vida silenciosa que irradia amb el seu testimoni.

A Natzaret redacta la Regla que desitja per als que anomenarà “ermitans del Sagrat Cor” i ell mateix signa com a “fra Carles de Jesús”, conscient del que implica aquest nou nom. Al racó que li cedeixen les religioses, adora i medita llargament els passatges bíblics i s’atura en els de la vida de Jesús. Llegeix autors de la tradició com el Crisòstom i, sobretot, els místics. Allà, entre 1897 i 1900, va escriure moltes pàgines amb meditacions que es consideren fonamentals per conèixer la seva vivència espiritual, com la reflexió en la qual s’inscriu la coneguda Oració d’abandonament.

Pare em poso a les teves mans…

A propòsit d’aquest oració, una de les més belles de segle XX i àmpliament divulgada, de vegades en forma més breu, sabem que s’enquadra en les meditacions dels Evangelis que Carles de Foucauld va escriure a la Trapa de Akbés (Síria) (1890 -1896). En comentar les últimes paraules de Jesús: “Pare meu, a les teves mans confio el meu esperit” (Lc 23, 46), escriu:

“Aquesta és l’última pregària del nostre Mestre, del nostre Benamat… Pugui ser la nostra… I que ella sigui, no solament la del nostre últim instant, sinó la de tots els nostres moments“.

I a continuació:

“Pare meu, em lliuro a les vostres mans;

Pare meu, m’abandono a Vós;

Pare, Pare meu, feu de mi el que us plagui;

sigui el que feu de mi, us ho agraeixo;

gràcies de tot, estic disposat a tot;

ho accepto tot; us agraeixo tot;

per tal que la vostra voluntat es faci en mi, Déu meu;

per tal que la vostra voluntat es faci en totes les vostres criatures,

en tots els vostres fills, en tots aquells que el vostre cor estima,

no desitjo res més Déu meu;

a les vostres mans lliuro la meva ànima;

us la dono, Déu meu, amb tot l’amor del meu cor,

perquè us estimo i perquè això és per a mi una necessitat d’amor:

donar-me, lliurar-me a les vostres mans sense mesura;

em lliuro a les vostres mans amb infinita confiança,

ja que Vós sou el meu Pare…”.

(Escrits espirituals, Ed. Studium, Madrid 1958, 32).

Al Sàhara i amb els tuaregs

Només després de superar una resistència al canvi d’estatus que implicaria ser sacerdot, va acceptar realitzar estudis de teologia a Roma i ser ordenat sacerdot a la diòcesi de Viviers (França) el juny de 1901. La voluntat de servir va ser factor decisiu en l’acceptació. I va començar aquesta tasca a Béni Abbès, un enclavament de l’exèrcit francès en ple Sàhara algerià, on va poder advertir i denunciar aspectes deplorables de la colonització, com la que va anomenar “la monstruositat de l’esclavitud”. Aquesta constatació el va induir a seguir novament la crida a estar entre “els últims” i ocupar “l’últim lloc”. Sense comptar amb seguidors -el seu somni de crear alguna forma d’unió que compartís el seu ideal missioner era persistent- va desenvolupar amb els berbers una forma d’evangelització silenciosa, basat en el compartir la seva vida, en el desplegament de bondat i en l’exemple d’una vida humil i desinteressa.

Si en entrar a la Trapa havia fet cessió dels seus béns, també va presentar el seu cessament a l’exèrcit francès i a la Societat Geogràfica que li havia donat fama entre els especialistes. Desposseït de tot i sense arribar a trobar companys per als seus projectes, va escometre una última travessia fins a arribar el 1906 les muntanyes de l’Hoggar, on va trobar juntes la solitud del desert i la possibilitat de “fer-se germà” servint gents endurides i difícilment abordables, com eren els tuaregs.

Enmig de paratges desèrtics, d’una aridesa extrema i assolats per un vent també extrem, va estudiar la cultura i la llengua targui, la d’aquelles tribus nòmades, durant més de dotze anys i va compondre el primer diccionari tuareg-francès. Un obra d’investigador que constitueix fins ara mateix una referència fonamental.

Sense altre èxit que el recompte de noms francesos que simpatitzen amb la seva proposta d’una Unió que sostingués una presència missionera com la que ell viu, travessa moments de debilitat extrema, que es compensen amb el poder celebrar alguna vegada l’eucaristia a Asekrem o Tamanrasset. Encara que per a Foucauld, la presència eucarística que irradia realment si és portada fins a llocs on gairebé ningú no hi arriba per percebre-la, és inseparable de la d’alguns cristians que, també realment, testimoniïn una amistat i una bondat a tota prova que prepari el terreny de l’anunci. La seva forma d’entendre la tasca és la d’obrir camins, una preparació que segurament requerirà temps llargs abans que l’evangeli pugui ser escoltat. Una presència humil en la qual el respecte i el diàleg siguin garants de la bona notícia de Jesús que s’ofereix en llibertat.

Els estatuts de la Unió redactats per ell detallen aquesta forma de missió. En un petit quadern, el germà Carles la resumeix en unes línies: “El meu apostolat ha de ser l’apostolat de la bondat… Si se’m pregunta per què sóc dolç i bo, he de respondre que perquè sóc servidor d’un molt millor que jo”.

El 1915, per causa de la guerra, no va poder viatjar a França, on havia trobat entre altres adhesions l’acollida d’un conegut arabista com Massignon, que va mantenir viu el seu record després de la seva mort. I com avançàvem, l’1 de desembre de 1916, el germà Carles va ser assassinat per un noi atemorit davant un grup de rebels que van irrompre a l’ermita aixecada en ple Sàhara algerià.

Tenia 58 anys i el seu nom apareix encapçalant els treballs que va realitzar en camps com la geografia, la geologia i la lexicografia. Però, a distància d’un segle de la seva mort, li són reconegudes universalment sobretot: una radical adhesió a l’evangeli, la seva recerca dels últims i la seva sensibilitat per la trobada amb l’islam.

I aquell final, aparentment sense sentit i en una solitud extrema, es pot llegir també avui, a la vista dels nombrosos grups i els milers de seguidors de l’espiritualitat de desert que formen la seva Família, com una ratificació de la veritat evangèlica del gra de blat que mor.

Darrera fotografia en vida de Charles de Foucauld. Font: Wikipedia

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.