Entre les calamitats amb què el coronavirus ha castigat les nostres societats en l’àmbit psicològic, l’emocional o l’espiritual, hi ha el fort sentiment de pèrdua que ha deixat en les nostres identitats individuals i col·lectives. Més enllà de les destrosses ocasionades en l’economia i les feines, les seqüeles i conseqüències es traslladen a l’àmbit de les vides de les persones i famílies, em refereixo aquí al pla individual, al sentiment de pèrdua que acompanya la muntanya de defuncions i víctimes que la pandèmia ens ha portat i que de nou repunta com a amenaça fatídica.
I això afecta els que se’n van i els que es queden: la pèrdua sumida en el desconcert dels que irremeiablement s’hi enfronten i claudiquen davant la mort, les víctimes, així com la pèrdua en forma d’orfenesa sobtada que s’apodera dels seus éssers més estimats. Es dirà que això passa en més o menys mesura en totes les morts i amb totes les víctimes. Però aquesta pandèmia comporta uns rivets propis que fan del trànsit de la vida a la mort un procés particularment dolorós. Em refereixo no només a la solitud, buit o abandonament, que sempre envolta l’atmosfera de tota mort, sinó a la “solitarietat” amb que en la majoria dels casos les víctimes s’hi han hagut d’enfrontar. Han estat morts sense adéu, sense comiat…, privades de l’alleujament que humanitza un esdeveniment tan tràgic. Ja no és que se n’han anat, sinó com se n’han anat. Se n’han anat sols i en solitari. Ja ho deia el poeta Marcial l’any 64 dC: “Més trist que la mort és la manera de morir”.
La perplexitat que ocasiona aquesta manera de morir ve potser del fet que no hi estem acostumats. Són en certa manera morts “contra natura”. En part s’assemblen a altres formes de morir, també imprevisibles, inesperades, sobtades, ja sigui per accident o per fet violent. Però en aquests casos, pel seu caràcter sobtat, les víctimes no s’adonen que es moren, no afronten de manera conscient un “procés de morir”, i això, en certa manera, deixa en els seus éssers estimats un sentiment d’alleujament per l’absència de sofriment que tot procés de morir comporta (“almenys no va patir, va marxar sense assabentar se’n…”).
Després hi ha les morts previsibles, més o menys esperades, on tant el pacient com el seu entorn familiar poden preparar-se i encarar el procés. Són morts “acompanyades”, la qual cosa és reconfortant, dins de l’esquinçament i la tristesa, per a tots els implicats. Les estadístiques ens diuen que en països industrialitzats com el nostre, el 70% de les persones mor en un hospital. D’aquesta manera de morir vaig llegir recentment unes interessants reflexions del Dr. Enric Benito, de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives, quiafirmava que “la mort és un procés natural en què la persona necessita intimitat, ser reconeguda, no tenir dolor, tenir un entorn d’afecte, seguretat i confiança, i ser cuidada integralment per poder complir tres tasques: la primera, acceptar el que s’ha viscut amb totes les seves llums i ombres; la segona, connectar amb allò volgut, perquè necessitem perdonar i sentir-nos perdonats i reconeguts; i la tercera, lliurar-se al que s’ha pertangut, a la seva fe o a els seves conviccions profundes…”. Tot això forma part d’un procés que s’inicia amb una fase de caos, por, incertesa i lluita, de resistència a la realitat, i fins i tot de la seva negació. En una fase següent, les resistències a morir s’estoven i es dona pas a una acceptació del fet inexorable. I finalment, pot obrir-se pas una veritable “sanació”, un cert transcendir, un “passar i conèixer” i arribar així a una consciència que no es tenia abans, a l’emergència d’un potencial intern que abans desconeixien.
Tornant a les morts per coronavirus a les UCI dels hospitals, es diria que són morts que per la seva naturalesa no estan destinades a ser viscudes o sofertes “en solitari”. No és el que se n’espera. No obstant això, la víctima afronta a més de la seva mort, l’absència del seu comiat. Ningú dels seus l’acompanya en el procés, ni el veu morir, i ni tan sols aquests poden organitzar un acte post mortem en el qual puguin junts recordar-lo i abraçar-se. El procés de morir a què les víctimes es veuen abocades està molt lluny del trànsit pacífic i ordenat descrit amb anterioritat, perquè els falta un temps raonable per a la seva assimilació i, sobretot, l’element essencial de l’acompanyament. Els pacients s’enfronten solitaris al seu itinerari final desproveïts de l’escalf i confortabilitat de la presència física dels seus éssers més estimats. Els testimonis d’especialistes, intensivistes, cuidadors, responsables de pal·liatius… coincideixen en la transcendència terapèutica d’aquesta presència, que gestionada amb l’empatia i sensibilitat requerida, pot fer de l’acte de morir un esdeveniment no només humà, sinó també humanitzat.
És realment difícil explorar i desentranyar el garbuix de sentiments que ofeguen l’ànima de qui ha de enfrontar-se a una mort conscient en soledat, en la qual entre la víctima i els seus éssers estimats s’erigeix un abisme forçós de silenci. En l’ànima poètica de Mario Benedetti, en el seu poema “Fuego mudo” he intuït una certa aproximació…
A veces el silencio
convoca algarabías
parodias de coraje
espejismos de duende
tangos a contrapelo
desconsoladas rabias
pregones de la muerte
sed y hambre de vos
pero otras veces
es solamente silencio
soledad como un roble
desierto sin oasis
nave desarbolada
tristeza que gotea
alrededor de escombros
fuego mudo
[Imatge de Sabine van Erp a Pixabay]