La mirada, la consciència, el testimoni

La mirada, la consciència, el testimoni

Mónica Mínguez Franco. Ser testimoni és el procés de mirar cap a l’exterior i cap a l’interior simultàniament.

Quan dirigim la mirada cap a qualsevol objecte exterior, alguna cosa, inclosa en aquesta mirada nostra, es dirigeix cap a aquest objecte, el toca i ens l’envia de nou a nosaltres. Això que surt de la nostra mirada per tocar aquest objecte i percebre’l és el que anomenem atenció, entenent-la en sentit ampli, com a consideració.

Perquè aquesta consideració es produeixi, les tradicions asiàtiques antigues expliquen que l’energia vital –prana o txi– és el que surt en aquesta mirada cap a fora i transporta la vibració de la consciència i la sensibilitat cap a l’objecte. Des d’aquesta experiència es diu que l’atenció o consideració és la consciència sumada a l’energia vital.És com si una fletxa sortís i toqués l’objecte; simultàniament, una segona fletxa torna cap al nostre interior i en tocar el nostre cor i ens obliga a observar-nos a nosaltres mateixos, en un ‘observar l’observador’. El que passa llavors és que el que observa s’auto observa, i en aquest procés fa desaparèixer la seva condició d’observador, produint un fenomen de fusió entre l’observat i si mateix, l’observador. Aquesta fusió produeix una mirada senzilla que anomenem ser testimoni. Quan s’experimenta aquest procés i la persona es converteix en testimoni és quan es desenvolupa una relació d’intimitat i vinculació amb l’objecte observat.

Si en lloc d’un objecte observem una persona, una altra persona, com nosaltres mateixos, llavors som testimonis de l’altra persona, a la qual mirem, i s’obre un vincle de comprensió que produeix un canvi en la nostra consciència: prendre consciència de l’altre és fer-ho de nosaltres, de qui som i de què som part.

Sabent que aquesta capacitat viu en totes i cadascuna de les persones que habitem el planeta, resulta estrany veure la fredor, potser indiferència, amb què vam rebre les terribles imatges que ens arriben, per exemple, en el cas del campament de Moria, a l’illa de Lesbos, a Grècia. No  cal ser-hi per compartir la por de perdre la llar i la seguretat; no cal ser a Moria per saber la importància que els petits rebin formació reglada; tampoc cal ser a Moria per sentir el que deu ser no tenir una assistència sanitària mínima, començant pel sanejament de l’aigua. No cal. No obstant, quan els mitjans de comunicació ens donen a conèixer aquesta situació -serviria també la dels camps de refugiats, per exemple- la nostra mirada sembla no tenir aquesta energia vital –prana o txi, deia abans- que la pugui convertir en consciència. I aquesta consciència és substancial per al canvi. Sense aquesta consciència que suposa l’haver despertat a les realitats de les altres persones, no ens rebel·lem contra el que està establert, en canvi donem per ‘normal’ l’existència dels camps de refugiats, ja siguin a Grècia o en algun país d’Àfrica Oriental, Turquia o Líbia; donem per ‘normal’ l’èxode de milers de persones cap a la nostra frontera sud i les morts que es produeixen al Mediterrani pel naufragi de pasteres, o donem per ‘normal’ que persones migrants siguin tancades en Centres d’Internament per a Estrangers (CIE) fins que són repatriades.

La normalitat és allò que acceptem com a part de les nostres vides o de la realitat que ens afecta i que, en ésser acceptat, sembla no necessitar de cap canvi. Aquesta decisió la prenem depenent de la mirada que l’objecte observat ens torna. Només si som capaços de viure aquesta fusió entre l’observat i nosaltres mateixos, prenem consciència de l’altre i, més enllà, si atenem a la capacitat d’aprofundir més, prenem consciència que l’altre sóc jo.

Imatge de Patrick MartyPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.