Per què les dones no? Conversa sobre el futur del diaconat femení

Per què les dones no? Conversa sobre el futur del diaconat femení

Xavier AlonsoA Brussel·les hem conversat amb el jesuïta belga Bernard Pottier. La nostra conversa girà al voltant del diaconat femení. ¿Restaurarà l’Església Catòlica el diaconat de les dones? ¿Què impedeix a l’Església incloure a les dones entre els diaques permanents, precisament com passava a l’Església primitiva? [i] El 2 de agost de 2016 el papa Francesc creà la Comissió Pontifícia sobre el Diaconat Femení.

Bernard Pottier, sj, ha estat membre de la Comissió Teològica Internacional de 2014 a 2019 i de la Comissió Pontifícia sobre el Diaconat Femení de 2016 a 2018. Actualment és director del Forum Saint-Michel a Brussel·les. [ii]

– L’ordenació és el sagrament reservat al clergat (bisbes, preveres i diaques) per conferir un poder connectat a l’administració dels sagraments… El debat és aquí: de la mateixa manera que s’ordenen homes diaques, ¿es podria tornar a ordenar dones diaconesses?

– Sí… Però parlar en primer lloc de poder i en relació als sagraments fa una mica estreta la definició del diaconat. Per mi, tant el diaca, el sacerdot i el bisbe no són en primer lloc un poder; són primer un servei, són primer un ministeri, un treball d’animació de la comunitat, i profètic, litúrgic, i és també una organització.

Es diu que hi ha tres munera, tres càrrecs o serveis públics, per a tots els cristians, des del bateig. El cristià és sacerdot, és profeta i és rei. Ser rei vol dir organitzar l’església. El profeta és algú que parla en nom de Déu per sacsejar una mica a la gent i avançar en una millor direcció. I sacerdot…, tots som sacerdots, és consagrar el món, consagrar el naixement, la comunitat, fer sagrat tot. Per a mi, un diaca és un profeta que parla a partir de la Bíblia; i és també un rei, perquè organitza. La paradoxa de l’Església és que el rei és al mateix temps un servidor.

La vida cristiana es més que els sagraments. Cal ubicar-la en un horitzó més ample. Sovint ens pregunten, “¿què pot fer un diaca?, ¿quin és el seu poder?” Però aquesta és una perspectiva negativa: el bisbe ho pot fer tot, el sacerdot pot fer menys, i el diaca encara menys. Per a mi és una visió una mica restrictiva. És cert que l’ordenació dona el poder d’administrar els sagraments, i el diaca no pot presidir l’eucaristia i sí, en canvi, pot batejar; estrictament, però, tots els cristians poden batejar. En cas d’urgència, qualsevol cristià pot batejar. I pot oficiar matrimonis.

– El diaca també pot casar?

– Sí… Però casar és assistir al casament de la parella que es casa, a la teologia catòlica els cònjuges són els qui fan el sagrament.

– ¿Té a veure el debat, avui tan fort, de la igualtat de gènere i del feminisme, amb el de l’augment de la presència de les dones a l’Església? ¿Té alguna cosa a veure ala consciència de la dona, en voler igualtat amb l’home, també a l’Església?

– Sí, és un moviment general de la humanitat, tot i que no un moviment secular únicament, ja que la igualtat de les persones ve també de l’Evangeli. Sant Pau diu “no hi ha jueu ni grec, no hi   ha esclau ni lliure, no hi ha home ni dona: sou un de sol en el Crist Jesús.” (Ga 3, 28). Però l’Església ha passat, al llarg dels segles, una mica en contra d’aquesta igualtat… Actualment hi ha una pressió del feminisme secular, i l’Església sempre va una mica endarrerida, sempre més tradicional, i ha de reflexionar-hi. Em sembla urgent. La societat s’organitza sempre de manera mixta. Abans les dones valien menys perquè la força física era necessària a tot arreu. Ara són les màquines les que tenen la força física. Tu, avui, com a home ja no et cal la força física. Ara, ja amb les màquines, per sempre més homes i dones són iguals, i així es revelen millor les qualitats diferents. Ja no hi ha raons per excloure les dones.

– Hi ha evidències que als primers segles del cristianisme van existir diàcones. Però després l’Església Catòlica n’ha estat en contra.

– Fins al Concili Vaticà II no es podia consagrar un diaca sense la certesa que després seria ordenat sacerdot. El diaca era el futur sacerdot. Tanmateix, ara hi ha tres possibilitats: el que serà sacerdot, el casat i el solter. El solter pot ser diaca a partir dels 25 anys i no es podrà casar, o pot ser un casat però accedir al diaconat després d’uns anys de matrimoni i amb un mínim de 35 anys d’edat. Els tradicionalistes, que no coneixen la Tradició, pensen que aquesta comença amb la Reforma gregoriana del segle XI. No coneixen la Tradició anterior, quan havia diaques casats. El Vaticà II institueix el diaconat dels casats, però no era una novetat. De fet va recuperar una tradició molt antiga.

Però després es va pensar: si aquella novetat era reprendre una cosa molt antiga, ¿per què no reprendre també una altra cosa molt antiga, les dones diaconesses? Les diaconesses van existir realment, a l’Orient i a l’Occident. Calia que fossin verges i solteres, o vídues després d’un matrimoni, no de dos.

– El papa és un home obert que ha aportat moltes novetats. A banda del tarannà, novetats en el llenguatge, l’atreviment de parlar d’una forma molt directa de l’homosexualitat, la immigració, la natura, etc. Pel que fa a les dones, jo entenc que busca “moure” les coses cap endavant, malgrat que de moment no pren grans decisions. És com el seu mètode de treball. En l’exhortació Evangelii Gaudium afirma que “el temps és superior a l’espai”, un principi que “permet treballar a llarg termini, sense obsessionar-se per resultats immediats” (cap. IV, III, 223). Però, per molt que mogui les coses cap endavant, en alguns casos haurà de decidir. No tot és obrir processos, perquè també de tant en tant cal prendre decisions de canvi. ¿Què hi ha de la Comissió Pontifícia sobre el Diaconat Femení que va crear fa gairebé quatre anys?

– A partir del nou diaconat masculí, els bisbes alemanys, als anys 70, i una mica més tard els americans es van preguntar per què no s’obria la possibilitat a les dones. Alguns grans teòlegs van dir, “dogmàticament no hi ha problema, perquè ja va existir; és un problema de disciplina, d’organització de l’Església”. En voler respondre a aquesta pregunta, el papa Joan Pau II va respondre a una altra: “no, no es poden ordenar dones sacerdotesses”.

– Els bisbes plantejaven diaconat o sacerdoci?

– Plantejaven el diaconat, però la resposta fou diferent, és curiós. Era como dir que l’altra pregunta restava oberta. Els bisbes alemanys i americans li van plantejar la pregunta del diaconat femení dues vegades, i les dues vegades Joan Pau II va respondre sense respondre. La seva resposta negativa al sacerdoci femení no fou un no al diaconat femení. Anys més tard, el papa Francesc va dir, ¿per què no obrir novament la qüestió de les diaconesses? No va fer més que reprendre una qüestió de feia 30 o 40 anys. És veritat que al papa li agrada posar en marxa processos i sense la intenció d’arribar ràpidament a una decisió, ja que pensa que primer les mentalitats han de canviar, evolucionar una mica, i decidir ara que hi hagi dones diaques potser provocaria un cisma, una catàstrofe a l’Església, perquè hi ha massa gent en contra.

Però les mentalitats van canviant. A la Comissió Pontifícia no hem fet descobriments extraordinaris, els erudits ja en sabien molt. Però és la primera vegada en la història de l’Església que el Vaticà crea una comissió amb paritat perfecta, fifty-fifty homes-dones, algunes d’elles, a més, laiques. Hem treballat dos anys… i veig que fins i tot les persones en un principi oposades al diaconat femení han evolucionat. Com al Sínode de l’Amazonia, al principi es deia “la majoria dels bisbes s’oposaran”, però va acabar essent una majoria més petita.

La Comisión Pontificia sobre el Diaconado Femenino funcionó de 2016 a 2018 y estuvo formada por doce miembros: la religiosa Núria Calduch Benages, de la Pontificia Comisión Bíblica; Francesca Cocchini, profesora de la Universidad La Sapienza de Roma y del Instituto Patrístico Augustinianum ; el sacerdote y teólogo Piero Coda, de la Comisión Teológica Internacional; el sacerdote agustino y profesor Robert J. Dodaro, presidente del Instituto Patrístico Augustinianum; el jesuita Santiago Madrigal, profesor de la Universidad Pontificia Comillas de Madrid; la religiosa Mary Melone, ex rectora de la Pontificia Universidad Antonianum de Roma; el profesor emérito de la Universidad de Bonn, Karl-Heinz Menke; el profesor de la Pontificia Universidad Salesiana de Roma, Aimable Musoni; el jesuita Bernard Pottier; la profesora Marianne Schlosser, de la Universidad de Viena; la teóloga Michelina Tenace, de la Pontificia Universidad Gregoriana de Roma; y la escritora y profesora de investigación Phyllis Zagano en la Universidad Hofstra de Nueva York. El calendario de sus reuniones en el Vaticano fue:

  • 25 y 26 de noviembre de 2016
  • 10 y 11 de marzo de 2017
  • 15 y 16 de septiembre de 2017
  • 22 y 23 de junio de 2018

 

– Quin era l’objectiu de la Comissió?

– El papa volia conèixer el fonament, la història de l’existència del diaconat de les dones durant els primers segles de cristianisme, les funcions que tenien, com se les consagrava. Amb l’evidència que en el passat no se n’havia estat en contra, ja que durant segles n’hi va haver, tot i que no tothora i a tot arreu, i no sempre nombroses. Per a molts, i per a mi també, la Tradició és important, no podem innovar completament, a partir del no res. Podem innovar, com amb els diaques masculins, a partir d’una tradició, transformant-la una mica, adaptant-la a la situació d’avui; però no podem fer una cosa que Crist i els apòstols no van voler fer, això no ho podem fer.

A Sant Pau, i concretament a 1 Tm 3,11 i a Rm 16, 1-2 trobem les referències més antigues sobre la presència de les dones en la formació de les estructures dels ministeris de les primeres comunitats. A Rm 16, 1-2 apareix Febes, una dona específicament esmentada com a diaconessa. Diverses fonts històriques acrediten l’existència de diaconesses durant els segles I al VII. Al sí de l’Església Catòlica, el debat contemporani sobre la recuperació del diaconat femení arrencaria durant el Concili Vaticà II (Simonelli i Scimmi, 2019, 27 i ss., 61 i ss.).

 

– Què ha passat amb la Comissió?

– No puc explicar el que vam fer, però sí puc dir que vam treballar per deixar establerts uns fets i un informe, que fou lliurat al Sant Pare al juny de 2018. Des de llavors el papa no ens ha dit res més, tot i que sí que ens va enviar una carta d’agraïment. Després el papa va dir públicament que estava una mica decebut de la Comissió, perquè els que la formàvem no estàvem d’acord entre nosaltres, cadascun amb la seva petita teoria … I és cert que va ser així, perquè la Comissió estava formada per dotze persones molt diferents i d’opinions una mica oposades, però penso que era la voluntat del Sant Pare de no tenir a persones totes en una mateixa direcció; hi havia de tot, de dreta, d’esquerra, progressistes, tradicionalistes, una barreja difícil de gestionar; i finalment la relatoria va resultar una mica pobre.

– I ara què passarà?

– No ho sabem, jo no n’he rebut cap notícia. Al desembre de 2018 la revista Vida Nueva va publicar que el nostre Informe era en mans del papa.

Si la Comissió Pontifícia sobre el Diaconat Femení va concloure els seus treballs al juny de 2018, el document final del Sínode de l’Amazonia, publicat el 26 d’octubre de 2019, es va referir al diaconat femení al seu paràgraf 103. A la posterior Exhortació apostòlica postsinodal, Estimada Amazonia, el papa Francesc esmenta el diaconat, sense referir-lo a homes ni dones (paràgraf 92). Després de tancada aquesta entrevista vam saber que el Papa ha decidit la creació d’una segona Comissió Pontifícia sobre el Diaconat Femení (abril de 2020).

 

– Creu que hi pot haver, com en altres afers complexos, un problema de bloqueig polític d’algun sector de l’Església? Més enllà de divergències tècniques, teològiques, de com entenem l’Evangeli, la Tradició… ¿no serà que allò que més condiciona la recuperació del diaconat femení és una cultura patriarcal en l’Església catòlica? Una qüestió de predomini dels homes? El poder a l’Església és dels homes?

– És clar. Es tracta de tensions ideològiques, però molt arrelades en la mentalitat de la gent, que pensa que “és així”. La gent que no vol canviar una cosa no pensa que és perquè “jo estic fossilitzat” sinó que pensa que “perquè és així”, que “ningú pot afirmar el contrari”, que “això és així perquè sí”, i no perquè jo no vull obrir-me a una alta cosa…

A l’Església, el poder sacerdotal, jeràrquic, és enorme en aquestes qüestions. El diaca és part del clergat, i no te molta importància dins d’aquest; però únicament el clergat decideix a l’Església, organitza l’Església. El poble de Déu pot fer coses, tenir iniciatives, etc., però a l’Església catòlica el poder és el poder del clergat. És així també a les altres confessions. Deixar entrar a les dones al clergat vol dir obrir la possibilitat d’un poder no sols sobre els sagraments sinó en general, en la mentalitat, la moral; i hi ha molts que pensen que és impossible, però per a mi és un prejudici.

– Creu que el papa també ho veu així?

– Crec que sí, però ell ha de respectar tothom perquè és el cap, i el cap no pot treballar contra una part del poble de Déu, ha de treballar per a tothom.

– Però ha de prendre decisions també, tot i que potser li causin una lluita interna.

– Sí, però no pot trencar l’Església; és un home molt intel·ligent que està avançant, però no pot fer-ho molt ràpid, avança a poc a poc, tot esperant que les mentalitats canviïn.

– En aquests set anys de papat, hi ha hagut algun afer crucial en què a més d’haver obert processos, s’hagin pres decisions concretes de canvi?

– Jo no faria una oposició tan categòrica entre llençar processos i prendre decisions. Per mi, llençar un cert procés, com el papa fa, ja és prendre una decisió, ja és un desafiament a la gent, és dir-los “jo faig una comissió sobre això”; fins i tot abans de la decisió això ja canvia la imatge de l’Església. I sí que s’han pres decisions, per exemple en els requisits per reconèixer la nul·litat dels matrimonis, però la majoria no ho saben perquè és una qüestió un xic tècnica. I ha pres alguna decisió sobre la cúria.

Hi ha decisions importants que són simbòliques, com quedar-se a viure a la Casa de Santa Marta en lloc de al Palau Apostòlic. Quan vaig a Roma soc al mateix menjador que el papa, el veig a deu metres, i no és que anem tots a parlar amb ell sinó que ell passa i diu “bon dia”. Són decisions simbòliques però que canvien la imatge de l’Església.

Prendre decisions en set anys és difícil, però penso que ha canviat la imatge de l’Església de molta gent, ha obert temes sobre la moral sexual, la família, l’èmfasi sobre l’Església dels pobres, etc. Totes són grans decisions, però no semblen decisions d’autoritat, del tipus “ara la regla és diferent!”, sinó que introdueix flexibilitat en molts processos de l’Església. I ha introduït una contestació als seus mecanismes masclistes i clericalistes. Per mi són grans decisions. Una cosa que és difícil per al papa és la presència del papa anterior, és molt difícil per a ell.

– La presència de les dones a les estructures de govern vaticà augmenta, és quelcom potser sociològic, un increment normal en paral·lel al que passa a la resta de la societat. Que hi hagi més dones a l’Església, ¿significaria una aportació distinta, més enllà de la igualtat de rols?

– Sí, sí, és clar. Novament en el passat, les diaconesses no feien el mateix que els diaques, hi havia alguna diferència; era una cosa bona perquè volia dir que es prenia en compte la diferència dona-home. La igualtat és una base, després hem d’anar més enllà.

A partir d’una igualtat de dignitat hi ha grans diferències, i hem de conrear-les cap a una complementarietat, però una complementarietat que no sigui “el que jo faig tu no ho pots fer, i el que tu fas jo no ho puc fer, i llavors hem de treballar junts perquè cadascú fa allò que és capaç de fer millor, etc.”; no, per mi hi ha moltes coses que dones i homes poden fer per igual tan bé les unes com els altres. És una dialèctica que consisteix en que quan els homes treballen junts ho fan d’una manera, i quan les dones treballen juntes ho fan d’una altra, però quan es fa un equip mixt la dinàmica canvia del tot, cadascú aprofita les idees i les maneres de treballar de l’altre; i no per apagar la meva identitat sinó per afavorir que es desvetlli la meva profunda masculinitat davant d’una dona quan treballo amb dones. Soc més home, i dono ocasió a la dona de ser més dona. Junts. Una dialèctica totalment nova que no es meva ni d’ella sinó que es de nosaltres. Es així a la vida d’una parella, però no encara al treball de l’Església. Quan es treballa junts es desencadena un dinamisme enorme que fa meravelles.

– Algun exemple?

– A la societat encara no hem arribat a aquest estat de dialèctica de promoció mútua; el feminisme ha canviat moltes coses, d’acord, però ha desequilibrat el paper de l’home. Abans sabíem qui érem, els homes. ¿Sabem ara quina és la nostra singularitat? Per a mi, per exemple, l’homosexualitat ha explotat precisament per aquesta cerca de la nostra singularitat. Hi ha força coses que encara són en procés, que la societat ha de descobrir. Per exemple, a la literatura de fa 50 anys el 95% dels llibres eren escrits per homes, i ara és si fa no fa el 50%. Nosaltres organitzem seminaris, i quan donem als alumnes un text escrit per una dona, després de deu línies ja saben quan és un text d’un home o d’una dona.

A la psicologia es pot fer un treball el comú meravellós. Jo so psicòleg també. Junt amb Dominique Struyf, que és una psicoterapeuta i psiquiatra infantil, vam escriure un llibre [iii] que crec que és un exemple de dinàmica de treball en comú. Cadascú escrivia, l’altre llegia, corregia, comentava, feia preguntes, etc.; després havíem de refer cadascú el seu propi text, i així. És un llibre on hi ha hagut un gran diàleg darrera. Molts lectors ens han dit que es percep molt bé. Que no són “dos”, perquè hi ha molts llibres escrits per un home i una dona que són dues línies paral·leles.

A la societat, i més encara a l’Església, hi manca encara aquest aprenentatge de la dialèctica del treball en comú. Crec que la pastoral, els sagraments, la moral, el signe de la teologia, l’espiritualitat, tot pot canviar molt, no perquè les dones vinguin amb altres idees sinó perquè anem a posar les nostres idees junts. Crec també que l’explosió de casos d’abusos sexuals i psicològics, etc., hagués estat molt diferent si hagués hagut un clergat femení a dins; hagués estat molt difícil d’acceptar amb dones ficades a la sagristia. Només la presència de la dona pot evitar aquestes coses, desactivar gestos, reflexos. Pel fet de ser dona no acceptaria que altres dones, o els nens, siguin víctimes, penso.

***

[i] Aquestes preguntes, inclosa la que dóna títol a l’entrevista, pertanyen a ¿Mujeres diácono? El futuro en juego, Cristina Simonelli i Moira Scimmi (2019), Madrid: San Pablo. S’ha emprat també informació de La Vanguardia del 25 de novembre de 2016 i de l’article “Experiences as a Member of the Pontifical Commission. The Work executed by the Commission”, de Bernard Pottier, sj, a Unlocking the future. Women and the Diaconate, Hildegard Warnink (ed.) (2020), Leuven: Peeters.

[ii] Agraeixo a Marta Isabel González Álvarez la revisió d’aquesta entrevista i els seus comentaris i aportacions.

[iii] Psychologie et spiritualité. Enjeux pastoraux (2012), Namur: Lessius.

Fotografia de Bernard Pottier presa per Xavier Alonso

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.