Claustre Besora Baraldès. [Foc Nou] A hores d’ara sobren discursos sobre educació. Sobretot aquells que fan ús d’un vocabulari força decebedor sobre les oportunitats perdudes, els problemes de sociabilitat, també els d’aprenentatge, el benestar, l’equilibri emocional, la convivència, les desigualtats socials, culturals, tecnològiques… Paraules sorgides del món educatiu i del no tan educatiu davant l’anòmala situació que hem patit a conseqüència del confinament. Tot ha estat massa polític i poc s’ha escoltat als entesos en educació i als principals afectats: mestres i alumnes.
La paraula incertesa ha agafat el protagonisme: ella ha estat la gran responsable de tot; la dipositària de totes les pors i els dubtes. Ens ha sostret l’habilitat de preveure el futur i això ha provocat que haguéssim de parar i enfocar-nos en el present. un present sense escola, sense edificis de referència, però sense educació?
No. Rotundament no. L’educació no va lligada “necessàriament” a un espai físic, a parets, portes i finestres; el fet educatiu el trobem en la quotidianitat, en l’experiència compartida, on hi hagi anhel de coneixement, en el repte de viure la vida.
Perquè educar és acompanyar un projecte de vida, oferir les eines necessàries per tal de desvetllar en l’educand allò que està cridat a ser. Acompanyar a cada un dels nostres alumnes, de manera individual, coneixent les seves circumstàncies i la seva situació personal.
Fer-se preguntes, posar a l’abast el coneixement, convidar al descobriment, experimentar, investigar, errar, rectificar, avançar… No són competències grupals, sinó individuals que mereixen respostes individuals de l’acompanyant. Estiguem on estiguem, entre les parets de l’escola, a casa o al carrer i amb qui tinguem al costat, companys, família, veïns… Totes les situacions, tots els esdeveniments, totes les relacions, són font d’aprenentatge, que finalment tindrà sentit si es té un objectiu socialitzador.
L’única condició necessària per fer front a una educació concebuda com el camí natural de ple desenvolupament de la persona és tenir la certesa que un canvi de paradigma en l’educació s’ha estès per tot el món en pocs mesos i que no hi ha vacuna de tornada enrere.
Per tant, el què tenim a mà després de l’experiència “confinament COVID” són unes quantes certeses que no podem obviar ja que d’elles se’n deriven apassionants reptes per al futur de l’educació i dels nostres alumnes.
La família es reivindica com a principal agent educador
De sobte, el confinament li ha retornat a la familia el paper al qual no pot renunciar: és la principal i primera responsable de l’educació dels seus fills. He dit retornar, perquè l’ha tingut sempre, però alhora aquest paper ha estat segrestat per una societat excessivament paternalista i protectora que ha provocat una deixadesa inconscient de les responsabilitats personals i ha carregat tot el pes educatiu a l’escola.
Hem vist l’angoixa i escoltat veus de progenitors desbordats davant el rol educatiu; d’altres han preferit ignorar-lo i uns quants més l’han gaudit compartint-lo amb l’escola. El fet d’obrir la porta “virtual” de l’escola a la família, com mai ens ho haguéssim pensat, ens duu a plantejar el primer repte
Repte: Família i escola han de repensar i prendre decisions conjuntament sobre el model educatiu.
L’alumne és capaç d’aprendre malgrat no vagi a l’escola
La gran notícia és que els alumnes no necessiten la presencialitat continuada del mestre per aprendre. I tampoc necessiten estar tancats en una classe mantenint un horari estricte. Ens ho han confirmat durant el confinament. La virtualitat ha deixat enrere l’esclavatge de la presencialitat. I l’atenció més personal ha guanyat terreny. Hem pogut escoltar, en paraules d’alguns docents, que mai com ara s’havia tingut un coneixement tan detallat de cadascun dels alumnes. Les tutories personalitzades, l’acollida de les emocions, el descobriment d’habilitats amagades sovint pel factor grup, el seguiment de l’assoliment acadèmic… Que l’alumne és el centre de l’aprenentatge ho tenim escrit en molts dels documents d’escola, a la pràctica, ens ha calgut un daltabaix per creure-ho.
Repte: Les propostes educatives han de ser individualitzades. Apostar pel portfoli i per l’autonomia del alumne en el seu procés d’aprenentatge.
El docent no és el propietari del coneixement
FIns i tot l’etimologia de les paraules ens ha fet un flac favor. “Mestre” ve del llatí magister (el que està més experimentat en una activitat qualsevol i dirigeix i ordena) i ens ho vam creure. Tant, que ha costat i segueix costant que els docents contemplin a totes bandes una transformació radical del seu rol. Ho vam encetar amb la incorporació de noves metodologies i modificacions d’espais i de temps, però, ai las! ha estat en aquesta situació quan els alumnes s’han esvaït de la nostra presència, quan hi hem caigut de ple.
Hem tingut mestres escèptics que s’han preguntat constantment pels continguts d’aprenentatge i han volgut clonar els seus mètodes buscant la millor manera per fer exàmens amb qüestionaris. Altres, més innovadors, s’han focalitzat en les competències i han estat més creatius en els plantejaments. Però finalment, semblava que si no es podien recollir evidències, fossin de la mena que fossin, no quedava enregistrat l’aprenentatge.
Realment tenim clar que no posseïm el coneixement? Que tan sols tenim petites llavors per sembrar? El nostre rol s’assembla al pagès que prepara la terra, la sembra i en té cura. I com més cura en tingui millors fruits naixeran.
El mestre no pot desaparèixer, aquest fet és innegable. Ara bé, està a les seves mans el veritable canvi.
Reptes: Modificar les metodologies arrelades a la figura del mestre com a propietari del coneixement i oferir-se com a guia i facilitador de l’aprenentatge
Una escola del viure per sobre de l’escola dels continguts
Ens vam trobar venuts. Els continguts que voliem treballar van quedar totalment descontextualitzats des del primer dia del confinament. Pocs ens van servir per ajudar als nostres alumnes a fer-se càrrec del què estava passant i vam haver de donar al treball de la resiliència un seient de primera fila. Per què se’ns va desmuntar la paradeta d’un dia per l’altre? Quin tipus d’escola tenim definit en el nostres idearis? Quin projecte defensem davant la societat?
El decret d’autonomia de centres, que ja té un recorregut de més de 10 anys, ens permet aplicar els criteris d’organització pedagògica, les prioritats i els plantejaments educatius, els procediments d’inclusió educativa, els valors i objectius que regeixen l’aprenentatge de la convivència i altres actuacions que caracteritzen el centre. Tot això ben embolicat i presentat amb l’etiqueta de “Projecte educatiu”.
En aquests moments urgeix més que mai replantejar-se els projectes educatius i repensar la finalitat dels nostres centres. Si els volem “espais de vida” on creix la vida i s’aprèn a viure, haurem de tenir la valentia de dissenyar-ho d’aquesta manera. Tots els agents educatius hi estem implicats. No ho podem fer sols.
Reptes: Replantejar el Projecte educatiu per tal que desenvolupi un currículum per a la vida.
Consultar: Future Competences and the Future of Curriculum. International Bureau of Education-UNESCO, 2017
Els governs tenen l’obligació de proporcionar els recursos
A Catalunya hi ha més de 100 municipis que tenen connexions wifi gratuïtes en espais públics com ara places, parcs, museus, biblioteques i centres de salut. Es promociona com si fos una gran fita, subvencionada en molts casos per la UE. A més a més, per arribar a cobrir els 947 municipis catalans encara hi ha molt feina a fer. Tot això està molt bé, és un encoratjador començament, però potser caldria ampliar la xarxa wifi pública a tots els centres educatius sense fer diferències i per què no, somiar amb “ciutats connectades”.
La nostra societat ha de donar una resposta integrada i comunitària a les necessitats educatives. Això és el què diuen els plans d’entorn. Fins ara ens han preocupat l’accés a l’esport, a les activitats de lleure, al suport familiar… Ara han sorgit noves necessitats a les quals s’ha de donar resposta. És la seva responsabilitat. Els ho hem d’exigir.
Reptes: Organitzar la ciutat com espai educatiu i com a facilitador de recursos per a l’aprenentatge. Una ciutat connectada amb el coneixement i amb el món.
Recollides aquestes certeses, que no hi són totes i de ben segur admeten tantes discrepàncies com experiències viscudes, no ens queda més opció que negar-nos a tornar a la “normalitat”. No podem seguir fent el què hem fet fins ara. Seria arrogant per la nostra part no reconèixer els errors comesos i no voler assumir-los com aprenentatges. Caldrà idear i compartir més que mai. Amb tot ens ha quedat molt clar que l’escola és més que l’aula i que tota actuació que no es faci de cor a cor no mereix anomenar-se mestratge. Amb presencialitat o virtualitat. Aquesta és la nostra nova realitat.
Setembre, temps de collita. Enguany els fongs han malmès molta vinya. Els aiguats i les tempestes han fet mal quan menys s’ho esperaven. Però la verema no admet discusions, s’ha de fer si o si. S’ha de donar espai als brots nous.
Nosaltres hem recollit molt vi nou durant tots aquests mesos. S’ha fet amb molt esforç, sense comptar-hi el temps dedicat. Molt aprenentatge nou, sorgit de les dificultats. I ara ens queda el dubte: on el posarem?
“Tampoc no posen vi nou en bots vells: els bots es rebentarien, es farien malbé i el vi es vessaria. El vi nou s’ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi”. Mt 9,17
Us animeu a construir bots nous?
Imatge de Vural Yavaş a Pixabay