El fracàs de la supèrbia

El fracàs de la supèrbia

Darío Mollá Llácer. Sempre he pensat, i cada vegada m’hi ratifico més, que les propostes evangèliques de vida són les més plenament humanes per a qui personalment les viu i per a la societat i que, en canvi, la lògica antievangèlica condueix al fracàs de la persona i de la societat. Una d’aquestes vies o propostes antievangèliques més nocives, si no la que més, és la supèrbia.

Aquesta reflexió m’ha vingut suggerida per dos titulars que he llegit al diari La Vanguardia en els darrers dies. El primer d’aquests titulars, extret d’una entrevista, diu que l’èxit d’Instagram s’explica per “com de bé que ha sabut creuar l’ego i el capitalisme”. El segon titular diu que “ni si més no Oxford sap com acabar amb aquest virus”.

Sí, vivim en uns temps d’exaltació desmesurada de l’ego i d’exhibicionisme vergonyós de la pròpia intimitat. No només als mitjans de comunicació o als realities, sinó a les xarxes socials. Sembla que si no hi ets no ets ningú. I un cop hi ets has d’explicar fins als més mínims detalls de la teva vida, a la recerca desesperada del “like“… On porta això, de veritat? Fa poc vaig llegir que es valorava a una persona “perquè està molt actiu a les xarxes socials”. I?

I la pandèmia que patim, amb les seves desastroses i tràgiques conseqüències, ha propiciat l’aparició d'”experts” de sota les pedres: experts en totes les branques científiques, que avui diuen una cosa i demà la contrària sense el més mínim rubor i que l’únic que provoquen amb les seves contradiccions pròpies i amb altres és el desànim i la desmoralització.

Em permetran una confessió personal (una més): si alguna cosa m’indigna quan veig els debats del nostre Parlament són els gestos ostensibles de supèrbia i de menyspreu amb què els uns escolten (o no escolten…) les paraules dels altres, i viceversa.

El superb creu, per la seva supèrbia, en la seva victòria permanent i arriba a pensar allò de “tu sí que vals” fins a creure-s’ho. Però la suposada victòria del superb és força pírrica i passatgera. I amarga quan en la soledat no té més remei que reconèixer els seus límits i els seus fracassos. Ni ets el “magnífic” que et creus, ni els altres estan tan “flipats” amb tu com et penses… I quan arribi el dia després, et trobaràs buit.

Hem de redescobrir segurament això que anomenem “humilitat” i que no sabem molt bé definir i que tan fàcil és de caricaturitzar. Però val la pena fer un repàs a la història passada i present i veure quines persones han ajudat a la humanitat a ser millor i des d’on ho han fet. Per parlar de només un, i ben recent, Pere Casaldàliga.

Seguirem parlant…

Imatge de Jörg PeterPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.