En les últimes setmanes/mesos s’ha parlat molt sobre la rapidesa/política/seguretat d’una vacuna enfront la COVID-19. Pocs treballs s’han publicat pel que fa a establir una base ètica sobre la distribució/benefici que les vacunes poden tenir en un món tan devastat com el nostre, encara que prou feina s’està fent per diversos grups, com aquest article publicat a Science per Ezekiel J. Emanuel i altres autors/es (2020) basat en la iniciativa anomenada “the fair priority model” (un traducció lliure podria ser: model de prioritat basat en la justícia).
La intenció d’aquest article és comentar succintament alguns dels punts més rellevants d’aquesta publicació perquè podrien ajudar a centrar el tema del desenvolupament d’una vacuna enfront de la COVID-19, no només des del punt de vista científic sinó de la justícia distributiva.
L’article comença amb una crítica. Actituds “nacionalistes” com les realitzades per alguns països europeus, Estats Units, la Xina i Rússia no estan justificades des d’un punt de vista ètic ni científic. Som davant d’una pandèmia global i tancar-se en els seus propis problemes autòctons no resoldrà un problema que clarament afecta tota la població mundial. No es pot aturar la pandèmia país per país sinó a través d’una estratègia global i en aquest camp les vacunes juguen un paper molt important, encara que no exclusiu. L’article defensa que és lògic que els països puguin tenir una predisposició a tractar predominantment les persones del seu entorn, no obstant aposta perquè això no sigui una prioritat absoluta sinó relativa a una sèrie de paràmetres que comentarem a continuació.
Aquests valors serien: beneficiar les persones i limitar el dany, prioritzar els més vulnerables, i la importància d’una igualtat moral. Primer, una vacuna ha de beneficiar les persones, amb un benefici no només directe mitjançant la reducció del nombre de morts i/o el nombre de persones malaltes que poden afectar el bon funcionament dels sistemes sanitaris, sinó també tenint en compte altres paràmetres com la reducció de la pobresa o l’exclusió social que afecta els més vulnerables, com el tancament de les escoles. Segon, prioritzar aquells països més vulnerables. Una justa distribució de les vacunes requereix una valoració de diferents tipus de vulnerabilitat, com seria preguntar-se quins són els països amb més pobresa o amb menys esperança de vida. Finalment, tenir en compte aspectes morals com que tots els individus han de ser tractats igual sense discriminació per raça, sexe o religió.
A més, per prioritzar les vacunes s’haurien de tenir en compte uns criteris objectius basats en la mateixa malaltia provocada per la COVID-19. No només que la malaltia afecta de forma crònica algunes persones, sinó que afecta els sistemes sanitaris provocant-hi una sobrecàrrega i una desatenció a altres patologies, entre elles la salut mental. Finalment, el dany que la salut provoca en l’empitjorament de l’economia, que d’una forma perversa pot portar a una retroalimentació que empitjori els paràmetres de salut.
Basat en aquests paràmetres el “model de prioritat basat en la justícia” proposa tres fases d’implementació de les vacunes a nivell internacional. En la fase primera s’hauria de tenir en comte sobretot la possibilitat de reducció de morts prematures i altres paràmetres irreversibles en salut que pot provocar la COVID-19 de manera directa o indirecta. En una segona fase, a aquests paràmetres de salut s’afegirien paràmetres de reducció de danys socioeconòmics, com poden ser el tancament de negocis no essencials o escoles. Finalment, caldria centrar-se en una reducció de la transmissió comunitària que permetés una restauració de les llibertats perdudes des d’abans de la pandèmia, tant econòmiques com socials.
Per arribar a realitzar això d’una manera objectiva els autors proposen utilitzar un paràmetre que seria els anys d’esperança de vida perduts en cada territori per causa de la pandèmia (SEYLL per les sigles en anglès). Aquest paràmetre té una sèrie d’avantatges com que beneficia els més vulnerables, valora cada vida igualment amb independència de la geografia i és una mesura estàndard utilitzada en moltes altres malalties. És veritat, que els autors reconeixen les seves limitacions i matisen que un paràmetre no pot englobar com beneficiar la gent o prioritzar els més vulnerables. Per això, s’ha de tenir en compte que la pobresa és una forma extrema de privació i que hi ha un deure moral pel qual prioritzar evitar la pobresa és especialment urgent. Així, proposen un paràmetre que seria reducció en la bretxa de pobresa per dosi de vacuna, per assegurar que les vacunes fossin capaces de prevenir els danys substancials i prioritzar els més vulnerables. Per descomptat, aquest model hauria de ser flexible i hi ha molts interrogants pendents, com què passaria si les vacunes són parcialment eficaces, si tenen una eficàcia marginal en ancians, si no redueixen la transmissió sinó només la malaltia o es requereixen diverses dosis per ser eficaces. A la fi, tots aquests paràmetres haurien de tenir-se en compte per a una major eficàcia de la vacuna, incloent-hi paràmetres com l’impacte en l’activitat econòmica i la pobresa mundial.
Aquest model s’oposa a altres propostes basades en una distribució equitativa basada en la població o segons el nombre de persones del sistema sanitari exposades a la COVID-19, perquè pressuposa que l’epidèmia afectarà de forma diferent a diferents països depenent de la fortalesa econòmica o del seu sistema sanitari, així com que el personal sanitari de països desenvolupats no està igual de exposat que el de països amb menys recursos, perquè compta amb material necessari per protegir-se de la infecció. Molts autors poden argumentar que prioritzar la distribució als països amb persones més vulnerables seria just si aquests països poguessin assegurar una justa distribució de les vacunes i que aquestes no acabessin en elits corruptes, o que no és just que anessin les vacunes a aquells països que menys s’han esforçat pel control de la transmissió del virus. No obstant això, no s’hauria de castigar les poblacions per una mala gestió de la seva classe política, ja que les vides de les persones que estan en risc no haurien de dependre de la mala governança dels seus líders.
En resum, estem en un moment crític on s’hauria de contemplar la pandèmia com un fenomen global en què des d’un punt de vista ètic, mèdic i científic té més sentit dedicar els recursos existents a aquelles persones que són més vulnerables, fet que redundaria en un benefici primer per a aquestes persones i, en reduir la transmissibilitat de les poblacions més vulnerables, un benefici per a tothom.
[Imatge d’Arek Socha a Pixabay]