Hem pensat en l’escola com a agent social?

Hem pensat en l’escola com a agent social?

Voces. Maria Nadeu. [Social.cat] Aquests dies proliferen molts debats sobre els aprenentatges del confinament en la gestió de l’escola i allò que cal tenir en compte en cas d’haver-nos de tornar a confinar. Aprofito l’espai que em dona aquest article per posar sobre la taula algunes qüestions que ens poden ajudar a tenir perspectiva, no només en l’àmbit educatiu sinó social, en la presa de decisions, i ho faig des de la visió (completament esbiaixada, ho reconec) que em dona el meu dia a dia treballant amb persones en situació d’extrema vulnerabilitat en un context urbà, a Badalona.

L’escola com a espai de socialització, de creixement humà i d’inclusió. Considero que les decisions preses i els debats que han tingut lloc a l’espai mediàtic des de març han estat totalment aprenentatgecèntrics. Vèiem com tancava l’escola i tothom es posava les mans al cap per si els alumnes perdien un curs, la famosa “generació perduda”. Hem criticat la lentitud dels mestres a l’hora de fer arribar materials per mantenir el currículum escolar, sense adonar-nos que el més important que fan, que és generar aprenentatge des de la relació grupal i les figures de referència, no ho han pogut traslladar al format online de cap manera. Com a mares i pares se’ns ha demanat fer un paper de transmissors de coneixement i organitzadors de rutines d’aprenentatge sense preparació prèvia ni condicions mínimes a casa. Hi ha centres que signifiquen l’únic espai socialitzador d’un infant o adolescent en llengua catalana, o bé l’únic espai on algú li pregunta com està, com es troba o què sent. On fa amics i amigues i a través de la relació amb aquests i l’acompanyament del professorat creix com a persona. On obté referents on agafar-se quan pensa en el futur.

Un “imprescindible”: tenir un dispositiu electrònic a casa. Sí, cert. Sense aparell (portàtil, tablet o mòbil) no hi havia opció de contacte amb l’exterior i, per tant, ni videotrucades, ni deures i ni plataformes d’aprenentatge. Però compte en limitar-ho tot a això. Com a entitat ens hi hem trobat molt amb els finançadors: “S’han repartit 50 tablets…” i feina feta. Pot semblar obvi, però al principi pocs vam pensar que tenir un dispositiu i no tenir internet, ni dades, no serveix per a res; que tenir un portàtil no significa que el sàpigues fer servir; que hi ha persones que no saben llegir o entendre el català ni castellà, fins i tot havent cursat part de l’educació obligatòria; que un dispositiu mitjanament bo en una habitació rellogada pot ser motiu de robatoris; que un sol dispositiu en una família nombrosa implica haver de gestionar conflictes entre germans; que l’addicció a les pantalles és quelcom per al que com a pares i mares hem d’estar formats i preparats, i podria seguir…

Educació 360: escola i barri. Els territoris amb població més vulnerable creiem fermament en aquesta línia de treball, que incorpora la comunitat i el barri com a agents educatius i no distingeix entre el treball dins i fora de l’escola. Davant les limitacions imposades per pal·liar el contagi de la covid-19 estan tancant (o no obrint) moltes activitats extraescolars compensatòries, recursos educatius i socials i propostes formatives. Això té més incidència en alguns territoris que en d’altres, on l’accés a aquestes activitats és menys generalitzat i on les famílies no poden assumir despeses extres: significa que hi ha infants que es quedaran sense cap mena d’activitat més enllà de la del centre educatiu. I solen ser activitats que potencien capacitats en els infants que els ajuden a trobar camins alternatius al dels estudis formals, on molts d’ells tenen dificultats.

El centre educatiu com a agent protector. Finalment, cal saber que el centre educatiu és un espai imprescindible i privilegiat per detectar situacions socials de desemparament, d’abús o de maltractament; per regular i educar emocionalment infants que viuen situacions de molta tensió i precarietat a la llar; fins i tot són espais físicament segurs quan la família viu en pisos insalubres, habitacions rellogades o ocupant l’habitatge. Pot ser l’únic espai d’un infant o adolescent on no el tracten a crits, on va a un lavabo en condicions, on no rep menyspreu i es creu en ella o ell i les seves capacitats. I aquests centres no caminen sols, sinó que treballen en conjunt amb serveis socials, de salut comunitària i entitats del territori; tots ells, serveis que en els últims mesos han patit retallades i manca de priorització per part de l’Administració i de la societat en general.

Tot això em fa pensar que tancar l’escola, o fins i tot, minvar la capacitat que té l’escola d’adaptar-se a la realitat dels alumnes amb mesures impossibles, fa que augmenti de manera alarmant la desigualtat social als barris i, per tant, que caminem enrere com a societat.

Imatge de cherylt23Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.