Qui té dret a la bellesa?

Qui té dret a la bellesa?

Pino Trejo. Qui té dret a la bellesa? És una pregunta que ens fem ben poc i que, si ens aturem a pensar-hi, resulta una mica confusa i de difícil resposta. El problema no és que estigui mal formulada, sinó que no casa dret amb bellesa. I aquí és quan comencen els problemes.

L’accés a la bellesa no està reconegut com a dret, ni tan sols com a recomanació d’algun organisme internacional, ni resulta ser condició sine qua non per exercir la ciutadania universal. No està subjecte a lleis, ni normes, però sí a cànons culturals i percepció de la realitat.

Podríem dir, per tant, que “el que és bell” sembla tremendament subjectiu, ben subjecte a la percepció personal de cada individu, que a través dels seus sentits qualifica com a “bellesa” allò que considera perfecte en les seves formes. Però aquesta manera d’apreciar la realitat cal contextualitzar-la, és a dir, situar-la en un moment concret de la història, en una època i una societat determinades. Així es pot entendre que per a Rubens, les tres gràcies representés la culminació de la bellesa femenina i avui dia siguin les top models l’exemple a seguir.

El nostre sentir, pensar i actuar el va modelant la cultura en què naixem i anem sobrevivint. Ens configura la mirada i el pensament i, d’acord amb això, actuem. Així, el normal és que relacionem la bellesa amb el luxe, amb tenir una cara i un cos 10, amb mirar-nos al mirall i contemplar que complim amb tots els requisits per obtenir l’èxit.

Ens afanyem a pujar cada vegada més alt per aconseguir “El Dorado”, la promesa que a la fi valdrà la pena el sacrifici ja que se’ns reconeixerà com a triomfadors.

A ulls d’aquesta societat només hi ha dues categories de persones: qui guanya i qui perd. Guanyar significa que m’he esforçat a acatar totes les normes que la cultura em dictava i que per aquest motiu he triomfat a la vida, que traduït al llenguatge neoliberal implica que l’individualisme, l’egoisme i l’hedonisme m’han portat pel camí correcte i per això soc on soc. Perdre, es llegeix com la falta d’esforç, de motivació personal. Si no he aconseguit el que m’oferia aquesta societat, deu ser perquè alguna cosa dec haver fet malament.

El fracàs, se’ns diu, hem d’assumir-lo individualment, ningú no en té la culpa de la teva mala gestió vivencial, de la teva falta de constància…, així que no et queixis i accepta que no trobis feina perquè no envies prou currículums, no t’has format per ser col·locable, no et mous prou…; accepta que perds casa teva per la teva falta de previsió, per viure per sobre de les teves possibilitats…; així que viure en la pobresa i l’exclusió són conseqüències directes de la meva falta d’organització i mala voluntat. Per descomptat que en tot això no hi té res a veure la injusta distribució dels béns, l’avarícia i la usura d’uns pocs, la manca de solidaritat i d’amor al proïsme. I ara!

Però no contenta aquesta societat amb culpar-nos de la nostra mala sort, treure’ns dignitat i drets, a sobre se’ns nega la bellesa. Se’ns considera no mereixedors de tot el que és bo, bonic, agradable…, del que ens pugui aportar seguretat, tranquil·litat i benestar…, això és només per als que puguin pagar. Des d’aquesta lògica es compren illes, accessos privats a platges, es crema l’Amazònia, es privatitza la sanitat, es regateja en l’educació pública, s’apuja l’IVA cultural, es venen habitatges en zones sense prestacions ni serveis públics, es paga per veure l’esport i bones sèries…, tot tan normalitzat que no hi ha lloc per a cap reivindicació possible.

Llavors què, exigim la bellesa per gaudir nosaltres també del luxe i l’èxit? No. El que veritablement necessitem és recuperar el veritable sentit d’aquesta bonica paraula i invertir els valors vigents en la nostra societat.

Hem de generar altres dinàmiques i hàbits de vida que parteixin d’una ètica autèntica on tornem a l’essència, on ens despullem del pes de l’aparença, les presses, la recerca del benefici, el poder dels diners. Que ens fixem en els detalls, en les petites coses i en les persones “petites”.

La bellesa està en l’amor: la Creació, donació de Déu a la humanitat; les relacions entre les persones, els grups, els pobles que construeixen fraternitat; la cura de la naturalesa i dels altres que desenvolupa la nostra humanitat i ens conforma com a comunitat.

Gaudir de la vida no està renyit amb la lluita per la justícia, però sí que ho està que ho fem a costa de despullar-nos, o desposseir els altres, d’allò més sagrat: la nostra dignitat.

La llibertat és per estimar, no per destruir; és per viure i fer que els altres també puguin viure; per descobrir cada dia el regal que ens porta: una perla, una moneda, un vi nou, un llum encès…; per buscar a qui es perd; per esperar a qui falta per arribar… tant en què posar la nostra mirada!

Siguem “missioners apassionats, devorats per l’entusiasme de comunicar la veritable vida. Els sants sorprenen, desinstal·len, perquè les seves vides ens conviden a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiant.”[1]

No permetem que ens arrabassin la nostra humanitat ni les paraules que l’expressen. No errem el camí. Sabem a qui seguim.

***

[1] Papa Francesc, Gaudete et exultate 138.

Imatge de Daniel HannahPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.