Canvi de rumb a Europa?

Canvi de rumb a Europa?

Luis SolsFa quinze anys un 55% dels francesos votaven “no” a la Constitució Europea deixant encallada la construcció europea. L’arranjament final del tractat de Lisboa de 2007 va salvar l’imprescindible, a costa de convertir el funcionament i les institucions de la Unió en una cosa abstrusa, totalment incomprensible per als ciutadans. Des de llavors, una Unió desorientada i a la defensiva ha vist créixer una marea antieuropea que ha culminat en el Brexit. La seva pèssima resposta a la crisi financera i econòmica va alimentar la desafecció, i el projecte europeu va quedar encallat indefinidament.

L’acord d’aquest estiu sobre ajuda financera als països afectats per la pandèmia sembla apuntar a un canvi de rumb. Sembla haver-se recuperat, encara que sigui de manera molt continguda, l’esperit de solidaritat europea que va posar en marxa el projecte i el va convertir en un èxit rotund. Resulta inevitable preguntar-se què ha canviat perquè ara Europa sembli que torni a estar en marxa. El coronavirus és sens dubte el motiu principal, però potser no l’únic. S’havia dit sempre que Europa aprofita les crisis per avançar en la seva integració, però feia temps que això no passava, com es va evidenciar durant la recent crisi de deute sobirà dels països de sud d’Europa. Què ha passat aquesta vegada?

En primer lloc, el Regne Unit ja no hi és. Quan la Unió Europea era tan sols un projecte, els britànics van impulsar una unió exclusivament duanera, sense objectius polítics. Quan per fi es van integrar a la Unió, van intentar reconduir-la al seu propi model oposant-se a l’anomenat “federalisme europeu”, la construcció d’una entitat política supraestatal. Aquesta tasca es va veure reforçada des del 2005 quan van ingressar-hi de cop nombrosos països procedents del bloc soviètic. La major part de d’aquests països havien patit el domini dels imperis austríac i rus i, més tard, de nazis i soviètics, de manera que la seva població mostra poc entusiasme per la idea d’una supranacionalitat europea, percebuda per alguns com un nou imperi. Amb aquests aliats, el Regne Unit va poder bloquejar qualsevol avanç del projecte europeu. El seu creixent antieuropeisme va acabar calant en la població d’altres països, allunyant la idea de solidaritat.

Ara, absent el Regne Unit i per motius diferents, ha estat Holanda qui ha liderat l’oposició als acords. Però Holanda no és el Regne Unit. El seu pes polític és molt menor i la seva dependència de la UE, molt més gran. El mateix els passa als altres petits països que han intentat també frenar els acords. Lliures del veto britànic, el motor francoalemany torna a funcionar.

En segon lloc, torna a haver-hi a Europa un lideratge fort. Angela Merkel sembla haver arribat just a temps per trobar el seu lloc a la història, rectificant la seva desafortunada gestió de l’anterior crisi financera, quan va bloquejar les necessàries polítiques expansives i la solidaritat europea va semblar haver desaparegut del tot. No obstant això, en els últims anys, en matèria ecològica i migratòria Merkel ha mostrat una sensibilitat que l’allunya del conservadorisme més dretà i feia presagiar que faria un gir europeista, si en tenia l’oportunitat. I aquesta oportunitat va arribar amb l’accés del liberal Macron a la presidència francesa. Les tres principals famílies ideològiques europees s’alineaven de nou, fent viable un nou avanç en la construcció europea. Els socialistes, que ja eren els més europeistes, governen amb Merkel a Alemanya. Amb Merkel liderant els populars i Macron els liberals, els sectors menys europeistes d’aquestes famílies ideològiques han perdut força. El problema era el veto britànic, però des del gener passat el Regne Unit ja no hi és i els altres països no tenen la seva capacitat de pressió. El motor francoalemany torna a liderar Europa i ho fa amb un pla de reformes, proposat fa ja un parell d’anys i que s’ha anat ajornant pel Brexit. El coronavirus i la presidència de torn de la Unió, que correspon aquest semestre a Alemanya, han creat les condicions adequades per fer un salt qualitatiu important en la integració europea. Merkel s’hi ha posat a fons, amb més decisió que mai, i una després d’una altra ha aconseguit vèncer les resistències, només amb lleus concessions. Havia de fer-ho, perquè la recent sentència de Tribunal Constitucional alemany, situant-se per sobre del Tribunal Europeu de Luxemburg, havia fet trontollar tot el projecte europeu. Amb aquesta nova Merkel, Europa sembla haver recuperat un lideratge fort, cosa que només és possible pel suport que rep del liberal Macron i dels socialistes que formen part dels governs d’Alemanya, Itàlia i Espanya.

En tercer lloc, la creixent debilitat d’Europa. Europa cada vegada pesa menys al món i troba més dificultats per veure protegits els seus interessos. En aquest canvi de rumb ha pesat molt el pànic a la descomposició de la UE, deixant els seus membres inermes davant dels grans agents globals com els EUA, la Xina o Rússia. En un món global, tots són febles. I els petits, molt més. S’ha perdut el Regne Unit, amb el seu immens poder cultural, el seu dret de veto al Consell de Seguretat, el seu considerable exèrcit i la seva gran influència sobre el seu antic imperi. El renovat imperialisme de Rússia inspira molts temors i l’aliat americà resulta cada vegada menys fiable. La dependència energètica del gas rus accentua aquesta debilitat europea i estimula la reconversió energètica cap a les renovables. Són arguments de l’anomenat “realisme” internacional, que lamentablement segueix protagonitzant les relacions internacionals i les decisions dels governants. Bastants d’ells rebutgen la solidaritat europea, però no fins al punt d’arriscar-se a perdre una Unió que els protegeix econòmicament i políticament. I després del Brexit, amb l’hostilitat de Trump i Putin i la catàstrofe econòmica del coronavirus, estava seriosament en perill. Només una resposta enèrgica podia moderar el desastre econòmic i renovar la confiança en la Unió. Per això Merkel sabia que ara tocava jugar fort i ho ha fet. Ara falta veure si el procés de ratificació no retalla excessivament els acords i si aquest nou impuls europeista es concreta en un avanç institucional, encara que sigui modest, en la línia proposada per Macron, amb suport de Merkel. Europa tornaria a estar en marxa.

Imatge de Wynn PointauxPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.