Que la fi del món ens agafi llegint: recomanacions literàries per a temps de pandèmia (II)

Que la fi del món ens agafi llegint: recomanacions literàries per a temps de pandèmia (II)

Critianisme i Justícia. Fa una setmana vam publicar el primer lliurament de les nostres recomanacions literàries per a aquestes vacances estranyes, però com que ens va semblar poc, aquí teniu 10 llibres més que us acostaran a la interdisciplinarietat i heterogeneïtat que caracteritza l’equip de Cristianisme i Justícia, perquè en certa manera allò que llegim ens construeix i ens defineix. Ja ho deia el mestre Jorge Luis Borges: «Un no és el que és pel que escriu, sinó pel que ha llegit».

Esperem que gaudiu de la lectura de cada llibre tant com les persones que l’han recomanat. (I recordeu: encara queda un tercer lliurament).

  • Pepa Torres (@Pepatorrespere1entra de ple en el moment present i ens recomana la lectura de Pandèmia (Anagrama, 2020), de Slavoj Žižek.

«Lectura imprescindible sobre la crisi que ens travessa i que posa el dit a la nafra plantejant preguntes a les quals ens convida a reflexionar críticament i col·lectivament. Preguntes com: és el nostre destí la barbàrie amb rostre humà?».

Seria estrany que la Pepa ens recomanés un sol llibre, així que a més ens acosta a la poesia de Patricia Olascoaga Recuero amb Me pasa (Talón de Aquiles, 2019):

«La poesia de Patricia Olascoaga, poeta del suburbi, com a ella li agrada definir-se, és font de resiliència i utopia, no com a fuga mundi, sinó per enfangar-nos els peus i el cos sencer en fer-la històrica en el cor d’aquesta crisi. Vaig tenir la sort de prologar aquest llibre i ho vaig fer entrecreuant versos de la mateixa autora:

Poemas para liárselos al cuello
Y ser eternas en un instante.
Poemas-gritos,
Nacidos de una alquimia subversiva,
insomnes ante la violencia del sistema y la injusticia.
Poemas para darse a la vida
y hacerlo en cada contienda
Poemas para resistir a los naufragios
y renacer erguidas de lodos y azucenas.
Poemas sin trajes de ortodoxia.
Versos de amor, de luchas, de sororidad utopías.

Això és el vers lliure de la dona lliure que és Patricia Olascoaga».

  • Des de l’hivern meridional de Xile, Juan Pablo Espinosa Arce (@juanpirancagua) ens desitja bon estiu per aquestes latituds amb La alegría de la resurrección: variaciones sobre la Pascua (Sígueme, 2016), d’Olivier Clément.

«Mentre al Nord els amics comencen la temporada d’estiu, nosaltres al Sud del sud estem començant el nostre hivern. Des d’aquesta banda de món, els presento i suggereixo l’obra del teòleg ortodox francés Olivier Clement titulada La alegria de la resurrección. Clément, en si mateix, posseeix una vida notable: d’haver nascut en una família no creient, als trenta anys va abraçar la fe i va ser batejat en l’Església Ortodoxa. El llibre que presento ofereix al lector, en 142 pàgines, reflexions i intuïcions creatives al voltant de l’esdeveniment de la Resurrecció de Jesús. La seva exposició s’articula en quatre grans moments, marcats tots ells per la lògica litúrgica oriental que celebra esperançada i alegrement la Vida de Jesús. En aquests dies de pandèmia, aquesta frase de Clément ressona amb més força: “Ningú no està sol. En Crist, uns som membres dels altres. Els altres estan en nosaltres, i nosaltres en ells”».

  • José Ignacio González Faus és un altre voraç lector dels que ens comparteix no una, sinó tres propostes:

Paciencia con Dios (Herder Editorial, 2014), de Tomáš Halik.

«Halik és un teòleg txec, superperseguit pels comunistes i que ara vol prendre davant els seus perseguidors la mateixa actitud que Déu envers ell. I sap que no pot jutjar perquè no coneix el que hi havia a l’interior d’ells ni per què van actuar així. Una mica desigual: el millor són els dos primers capítols i l’últim. Útil en aquesta època de tantes enemistats. L’autor té, a més, una gran capacitat de formulació, senzilla i penetrable alhora».

Capital i ideologia (Edicions 62, 2019), de Thomas Piketty.

«Una història de l’economia des del punt de vista de les desigualtats, que intenta mostrar que aquestes poden reduir-se i que, a més, en les èpoques que va ser així és quan el món va funcionar millor. L’autor reconeix que va canviar de postura conforme va anar fent el seu estudi. L’única objecció a la seva lectura és que són més de 1.000 pàgines. Però a més que les vacances i el confinament són bona ocasió per superar aquest obstacle, s’hi pot afegir que no cal llegir-ho tot: l’autor repeteix molt i el lector pot triar les èpoques que li interessin més».

Vaticano I: el concilio y la formación de la iglesia ultramontana (Sal Terrae, 2019), de John W. O’Malley.

«Bon exemple d’aquesta cèlebre frase: “Un text sense context és un pretext”. L’autor, que és un gran historiador de l’Església, contextua molt bé el Vaticà I i evita així moltes de les dificultats que avui pot suscitar aquest concili. És, a més, un llibre molt amè de lectura».

  • Ignacio Sepúlveda del Río es decanta per La soberania del bien (Taurus Edicions, 2019), d’Iris Murdoch.

«Generalment, Iris Murdoch és coneguda per ser una gran novel·lista, però abans de ser novel·lista es va dedicar a la filosofia (va ser professora de Charles Taylor). A La soberania del bien, Murdoch intenta respondre a la preguntes de la vida moral i a com els éssers humans podem arribar a ser millors persones».

  • A Tere Iribarren li ha semblat indispensable incloure en aquesta llista de recomanacions literàries un llibre «d’obligada lectura», «una joia» del recentment desaparegut Juan Marsé: Últimas tardes con Teresa (Seix Barral, 2005; DeBolsillo-Random House Mondadori, 2014).

«Ambientada en una Barcelona de contrastos, narra els amors de Manolo Reyes -Pijoaparte-, un xaval desplaçat d’Andalusia, lladre de motocicletes, que pertany als barris marginats de la ciutat, i la relació amb una senyoreta de l’alta burgesia, Teresa, del barri de Sant Gervasi.

Hi ha un espai del discurs buit dels burgesos d’un alt nivell econòmic que contrasta amb el dels barris i el món del Manolo, amb un llenguatge rude i realista. És una novel·la que no deixa indiferent i suscita moltes preguntes que no volem fer-nos».

A més, la Tere ens suggereix també la lectura de Catalina, la fugitiva de San Benito (DeBolsillo-Random House Mondadori, 2008), de Chufo Llorens.

«Catalina, personatge inspirat en Catalina d’Erauso, protagonista i peculiar heroïna d’aquesta història, és una noia que va ser lliurada al convent de Sant Benet només néixer. Decidida a conèixer món, es revela contra el destí de vida conventual que estava escrit per a ella fugint del convent de nit i disfressada d’home, en un intent que la seva fugida sigui més fàcil. Per si això fos poc, és víctima d’una persecució per part de la Inquisició amb acusacions infundades sobre ella.

Chufo Llorens inclou el lector en els usos i costums de l’Espanya del 1600 i el passeja per les corts, pels convents, pels escenaris en els quals es desenvolupen les aventures de la protagonista, que són tan variats: convents i palauets, així com masmorres, corrals de comèdies i bordells, teatres, duels, actes de fe…

Una novel·la de moltes pàgines que el lector/a no desitja que s’acabi».

  • L’última recomanació d’aquest segon post dedicat a la lectura en temps de pandèmia ens la porta Xavi Casanova (@xcasanovasc que ha escollit Gent normal (Edicions del Periscopi, 2019), de Sally Rooney.

«Els que gairebé sempre llegim assaig hem de seleccionar molt bé les poques novel·les que llegim. Això fa que sovint busquem refugi en clàssics que sabem que no ens defraudaran i defugim de l’última novetat d’èxit que probablement acabarà oblidada en pocs mesos. Gente normal, de Sally Rooney, seria l’excepció a la regla. Llargament premiada i llorejada, l’ha recomanat fins i tot Obama. Diuen que és “LA novel·la millennial”. No sé què vol dir això, el que sí sé és que, si hi ha la novel·la costumista del segle XXI, aquesta hauria de ser la primera de la llista. A través de la relació entre una filla de classe alta i l’intel·ligent fill de la dona que neteja casa seva, entrem a formar part d’una relació impossible que es teixeix entre l’amistat i l’amor, entre l’atracció cap a l’altre com un ésser únic més enllà de la seva circumstància i una diferència de classe insalvable. No he trobat ficció que relati millor la incertesa, les ferides i els quefers dels fills de la crisi del 2008. Està escrita amb una prosa molt original i té moments divertidíssims i altres de gran duresa, jugant de forma sublim entre la sensibilitat i el realisme. Si la comences, auguro una nit de vigília sense poder deixar la seva història de banda fins a veure-la acabada».

Imatge de PrettysleepyPixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.