Cristianisme i Justícia. «Llegeix i conduiràs, no llegeixis i seràs conduït». Així ens advertia santa Teresa de Jesús del perill de la ignorància, de la inconsciència, de l’obscurantisme. En aquests temps infaustos en què un virus microscòpic ha tret a la llum totes les nostres misèries, saber separar el gra de la palla es converteix en una eina fonamental per poder abordar qüestions urgents per a la humanitat que no admeten cap ajornament ni desídia.
Per això, per aquestes atípiques i pandèmiques vacances d’estiu, l’equip de col·laboradores i col·laboradors del Blog de CJ ens deixa un llistat més que nodrit de recomanacions literàries que ens urgeixen a qüestionar-nos i a qüestionar el món que ens envolta, no des de la passivitat de la butaca d’aquell «Tranquilo majete» a qui li cantaven els Celtas Cortos el 1993 que -desgraciadament- no passa mai de moda, sinó des de la reflexió rigorosa que empeny a l’acció.
Comencem pels primers 13 llibres:
- Manu Andueza (@manu_andueza) recomana les següents dues lectures:
Utopia per a realistes (Empúries, 2017) de Rutger Bregman.
«Es tracta d’un interessant llibre amb propostes socials per fer un món millor. Compta amb anàlisi i dades que acaben defensant propostes com una jornada laboral de 15 hores, la renda bàsica universal i un món sense fronteres. Repassa com valorem la nostra societat i les feines que tenim, defensant donar més valor a infermeres, metges, escombriaires i mestres, en detriment d’altres treballs més valorats com poden ser banquers i advocats».
Con la escuela hemos topado. Y unas notas de teología de la educación (PPC Editorial, 2020), de José Luis Corzo.
«Gran aportació al món educatiu. L’autor pretén salvar l’escola. Per a això té un primer bloc que condensa l’essencial i el que és urgent a partir de la necessària autocrítica. Repassa el subsòl sociocultural que nodreix els i les alumnes i les aportacions i oblida les de Paolo Freire i Lorenzo Milani. Ens situa al centre de l’educació, recordant el perquè per sobre del com.
El segon bloc, dedicat a la teologia de l’educació, ens recorda que “la secularització és indispensable” i repassa les aportacions dels documents eclesials sobre educació, recordant sobretot que l’escola catòlica ha de dedicar-se a pobres, orfes i allunyats de la fe (GS 9), i que si ensenya exclusivament o preferentment a elements d’una classe social privilegiada, fomenta un ordre social injust (EC 58). Recull les aportacions de papa Francesc fent incidència en no fer proselitisme. Ens convida a què l’educació i la fe es nodreixin de la vida i la cultura dels pobles.
Es tracta d’un diàleg franc i apassionat que dona a l’escola la centralitat que es mereix. Són paraules directes i sinceres, generadores d’autèntic debat sobre l’educació i la seva missió política i social».
- Per la seva banda, Jesús Martínez Gordo proposa la lectura de Diario del Concilio (Idatz, 2008), de Jacinto Argaya.
«Llegint el llibre de Santiago Madrigal, Conferencias episcopales para una Iglesia sinodal (Sal Terrae, 2020) m’he trobat que l’autor s’endinsa en la qüestió seguint el full de ruta que li marca el diari de monsenyor Jacinto Argaya (en aquell temps bisbe de Mondoñedo). Recolzat en el seu testimoni, va precisant com s’afirmen i consoliden les conferències episcopals al llarg dels quatre períodes conciliars, sense deixar de parar atenció a la dificultosa gestació de la consciència corporativa i sinodal en l’episcopat hispà, majoritàriament alineat amb el sector més conservador, anticol·legial i papista. Rellegint el Diari de qui també va ser bisbe de Sant Sebastià des de 1968 fins a 1979, m’he adonat que el lector es troba amb un text que, molt ben escrit, l’endinsa en la trama de tots els debats conciliars, a més de en la aposta per la col·legialitat episcopal que la minoria entén incompatible amb la proclamació del primat de Pere al Vaticà I (1870). Qui s’endinsi en la seva lectura, es trobarà amb un interessant i suggerent testimoni, cert que de gairebé 600 pàgines».
- Jorge Picó (@jorgepicopuch) suggereix la lectura de Campos magnéticos. Escritos de arte y política (Arcadia, 2019), de Manuel Borja-Villel i ens explica el següent:
«La definició de què és un museu per al Consell Internacional de Museus té ja més de quatre dècades d’antiguitat, molt de temps per a una institució que es nodreix de la pràctica artística, on la hibridació i el transvasament de sabers és constant. En aquest llibre, l’actual director del Museu Reina Sofia es llança a repensar aquestes estructures públiques visionant l’art al costat de la política, com si fossin camps magnètics que s’atrauen i es repel·leixen. Cada pàgina del llibre assumeix el repte que té la cultura com a element alliberador i humanitzant».
- Lucia Montobbio (@lucia_montobbio) no ho dubta i fa el salt a la novel·la per aconsellar-nos Van venir com orenetes (Libros del Asteroide, 2007), de William Maxwell.
«Recomano aquest llibre pel temps en què ens trobem vivint. Temps d’incertesa on, inesperadament, l’espontaneïtat guanya valor enfront del pragmatisme en la societat occidental. Pocs hi estem acostumats. El coronavirus o la grip que va aparèixer a principis dels anys vint als EUA ens obliguen a renunciar a certs privilegis. Però també ens faciliten entendre quines són les nostres necessitats bàsiques, què és allò que roman durant tota la nostra vida, allò que inclou amor i comprensió. Aquesta és la història d’una família americana que se sosté gràcies a la força de la dona. Per a Bunny, el més jove, la seva mare és una presència angelical; per a Robert, el fill gran, algú a qui ha de protegir, especialment ara que la grip assola la seva ciutat de l’Oest Mitjà; i per a James, la seva dona és el centre d’una vida que sense ella s’ensorraria».
- Oscar Mateos (@oscarmateos1) ens convida a llegir Germans d’ànima (Anagrama, 2019), de l’escriptor francès David Diop.
«Un relat punyent i realista com pocs. Germans d’ànima utilitza les primeres 100 pàgines per fer descendir el lector a l’horror d’una trinxera francesa en plena Primera Guerra Mundial. Alfa Ndiaye, un senegalès reclutat per l’exèrcit francès, ha perdut el seu germà de l’ànima, Mademba Diop, fet que el conduirà des de llavors a una relació abrupta amb la mort i la violència de la guerra. Enmig d’aquesta història d’amistat, s’amaga una reflexió sobre el desarrelament sofert per l’Alfa i tants milers d’africans forçats a lluitar a les trinxeres de les guerres mundials i el pes i l’impacte de la presència colonial en un país com el Senegal».
- Josetxo Ordóñez (@Animus_Defendi) afegeix a aquest llistat de recomanacions literàries La revolución interior (Errata Naturae, 2019), «una obra de 1937 del gran Stefan Zweig».
«És una espècie d'(auto)biografia intel·lectual de Lev Tolstoi. Un retrat del gran escriptor rus en primera persona, però més enllà d’aquesta faceta de novel·lista aclaparador que tots portem al cap. Es tracta del Tolstoi assagista, pensador radical i anarquista insubornable. Un Tolstoi que defensa que mentre la llei continuï reconeixent el principi absolut de la propietat contra els drets dels desposseïts, s’estarà comportant de manera antisocial i injustificable. Un Tolstoi que sosté que l’Estat és el gran encobridor de la injustícia social, a través d’un complex sistema de violències basat en parlaments, presons, jutges, recaptadors d’impostos, policies i exèrcits. Un Tolstoi que manté que la consciència i la creença religiosa i moral de cada individu són inalienables, i que cap poder extern pot implantar aquí el seu domini. I tot això, explicat pels propis textos de Tolstoi i la prosa perfecta d’un altre subtil pensador de la contemporaneïtat, el Zweig vienès, exiliat, testimoni i víctima de l’horror del totalitarisme».
- Sonia Herrera (@sonia_herrera_s) confessa que s’ha emportat en aquestes vacances “estranyes” uns quants llibres a la maleta i que és incapaç de decantar-se per un de sol…
«Estic devorant amb fruïció Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), d’Irene Solà. Em sembla una obra mestra, una de les novel·les més belles que he llegit en els últims anys, amb un ús excels del llenguatge i una capacitat descriptiva que et travessa el cos fent-te veure, olorar, palpar, degustar i escoltar tots els elements que componen aquesta ficció a mig camí entre el realisme màgic d’Elena Garro a Los recuerdos del porvenir (451 Editores, 2011) i la fantasia de Marion Zimmer Bradley a Las nieblas de Avalon (Salamandra, 2000). Diria que és un llibre indispensable.
No puc deixar tampoc de banda la meva experiència recent com a mare, així que recomano encaridament la lectura i gaudi de la divertida i “costumista” novel·la gràfica Mamà (Litera llibros, 2015), de Glòria Vives.
I com que també m’he endut una mica d’assaig, trio El mundo que necesitamos. Donna Haraway dialoga con Marta Segarra (Icaria Editorial, 2020), lectura de fons d’armari per a aquests temps de transformació ecosocial inajornable que vivim».
Imatge de Mystic Art Design a Pixabay