El jull i el pagès

El jull i el pagès

Josep M. Margenat. El paludisme (o malària) mata cada any 400.000 persones, principalment a l’Àfrica, principalment nens. En 2017 van ser 435.000 els morts, el 90% a l’Àfrica, segons xifres de l’OMS que va recordar el Papa al Regina coeli del diumenge de Pasqua de 2020. Aquest any podrien ser gairebé el doble, prop de 800.000, ja que la distribució de mosquiteres i medicines ha disminuït a causa de l’altra pandèmia. Dos terços dels que moren són nens de menys de cinc anys. Amb el Regne del cel, diu la paràbola narrada per Mateu al capítol 13 del seu escrit El llibre de l’origen, passa com amb un home que havia sembrat llavor bona, però algú va sembrar jull i quan van créixer ho van fer juntes; es va haver d’esperar a la sega, no abans, per separar la bona planta de la dolenta i recollir el fruit esperat. La precipitació de qui hagués volgut resoldre-ho tot d’una vegada hagués destrossat la sembra i totes les possibilitats de creixement.

Ens costa conviure amb la decepció, els retards, la impotència del nostre narcisisme projectiu. No estem preparats, mai no ho estem. Només amb els anys aprenem a esperar i a rebre el do que ve. No ens correspon accelerar-lo ni produir-lo. Hem d’estar compromesos i encarnats en aquells llocs on les dones i els homes del nostre temps es juguen la seva existència i el seu futur; no podem ser indiferents, però nosaltres tampoc hem de resoldre ja, ara, tot el que només entre tots i amb altres podem anar orientant i avançant en la seva resolució. La missió de les comunitats cristianes, amb freqüència petites, pobres i disperses, plenament comunitats eclesials, és ser-hi per mostrar que hi ha un camí obert transitable que ja no caldrà tornar a obrir, ja que va quedar obert per a sempre. Les comunitats i els cristians, cadascun, no hem de ser indiferents davant de tots aquells que lluiten amb totes les forces obrint dreceres al camp. Ser senyal que hi ha camí, viure com a tals sent senyal i infondre esperança perquè altres sàpiguen i confiïn que hi ha camí. Tal és la missió de les petites, freqüentment pobres i disperses, comunitats que confessen Jesús com a Senyor enmig d’aquest món. De cap manera aquestes dones i aquests homes, aquests pagesos, han de precipitar-se a arrencar el jull. Ho espatllarien tot. Han d’esperar, saber esperar i ajudar a esperar, no amb els braços plegats, sinó amb les mans enfangades, tot i que amb la mirada ampla cap a tot el món. Els més que probables 800.000 morts per malària del 2020 ens ho recorden a tots els altres concernits o morts d’altres epidèmies.

L’encarnació en les realitats temporals, en la vida de la gent del carrer, s’ha de completar amb l’espera messiànica dels altres, de l’Altre, d’allò altre, una espera que ens recorda contínuament que no som el centre. Som en tot cas el nan de què parlava Edgar Allan Poe i va copiar Walter Benjamin. Només ell podia explicar que l’autòmat, vestit a la turca, amb pipa i tot, guanyava sempre la partida d’escacs. El joc va ser presentat per von Kempelen a la cort vienesa el 1769 i portat en gira per l’inventor empresari Juan Nepomuceno Maelzel. Per això Poe l’anomena “escaquista de Maelzel”. No queda clar si aquest nan que mou la mà de l’escaquista és la teologia o el materialisme, Benjamin no el va definir. Pot ser com un talp que forada insistentment la terra. Pot ser com el “perquè no decaigui” que González Casanova va dir en aquella conferència dels anys 60 en què van preguntar als ponents sobre el diàleg cristià-marxista a la universitat de Barcelona: “En l’avanç cap a la revolució, per a què serveix el cristianisme?”. “Perquè no decaigui”, va respondre el constitucionalista. El nan té la missió de tenir cura del turc perquè no perdi la partida. El final no està clar, el jull és poderós i ofega el bon blat, però el nan ens recorda que ja hi ha un camí obert. Michael Löwy diu que “el materialisme històric, per guanyar, necessita l’ajuda de la teologia, que és el nan amagat a la màquina”. Löwy diu que és una al·legoria. Una metàfora continuada, doncs. No és evident, doncs, com cal interpretar-la. Però hi ha una possibilitat i és que, al final messiànic d’aquesta història projectiva, el nan ajudi a guanyar la partida. El vell talp de què va escriure Marx segueix esponjant, perforant, excavant la terra. No ens precipitem. Cal saber esperar que jull i blat hagin crescut. Encarnació sí, messianisme també. Hi ha afirmacions que només formulades amb dues paraules són certes. A la veritat s’hi accedeix per elles. El nan, el talp, les comunitats cristianes freqüentment petites, pobres i disperses -per cert, una frase de la constitució conciliar Lumen gentium de 1964, no 26- ens acompanyen en aquest camí. Pagesos que esperen la pluja.

Imatge extreta de: Wikimedia Commons

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.