Josetxo Ordóñez Echeverría. Amín, 19 anys. Marroquí. Ocupació al seu país: ballarí. Intern al CIE de la Zona Franca durant 2019: «Tinc dinou anys i soc del Marroc. M’agrada molt la música i la dansa, soc ballarí. Vaig néixer a Fes, d’on vaig marxar quan tenia deu anys. La meva mare havia mort i em vaig quedar sol amb el meu pare, que em maltractava una vegada i una altra. Jo no suportava aquella vida, així que vaig decidir anar-me’n. Encara tinc les cicatrius de les cigarretes que ell apagava en les meves cames. Vaig arribar a Espanya tot sol dins d’un camió. Soc aquí perquè vaig cometre un furt. Vaig arribar a tenir permís de residència, però va caducar i se’m va passar renovar-lo. Tant de bo pogués tornar enrere, estic molt penedit. No vull que m’expulsin, la meva vida és aquí, odio aquell país, no hi vull tornar!». Així comença l’Amín, entre llàgrimes i capcot, el seu relat. Les llàgrimes, en major o menor mesura, acompanyen totes i cadascuna de les converses que mantenim durant les visites. Se sent consumit per l’esgotament dels dies d’internament, la solitud i l’angoixa davant la possibilitat de l’expulsió. Amb prou feines menja –s’ha aprimat 10 quilos– i li costa molt agafar el son. Rebutja prendre Rivotril –medicament subministrat als interns perquè es tranquil·litzin i puguin descansar–, ja que prefereix mantenir-se en estat d’alerta per si durant la nit el venen a buscar per expulsar-lo. Es refugia en el seu món interior, en els seus records: recorda constantment la seva mare, em diu que somia amb ella. Recorda la seva parella, que acabava de patir un avortament espontani als quatre mesos de gestació, abans del seu internament. Em diu que el cap no li para de donar voltes, m’explica les seves reflexions, les seves idees, les seves il·lusions, els seus sentiments, les seves pors. Cada vegada que donem per finalitzada la visita em demana que ens abracem. Al marxar, acompanyat per la policia, em mira i em somriu, amb uns ulls encara plens de llàgrimes. L’Amín va ser expulsat al Marroc desprès de 57 dies d’internament.
El passat 7 de juliol, va ser presentat a Barcelona el desè informe anual del Servei Jesuïta a Migrants (SJM) sobre l’internament migratori a Espanya. Deu anys des que un grup de persones van començar a visitar el CIE de Madrid i a publicar treballs d’anàlisis anuals amb l’objectiu de despertar la consciència social sobre la realitat hostil de CIE i a trucar a la porta de l’Administració per exigir el compliment dels drets humans en aquests centres i el seu tancament definitiu. Històries i testimonis com el d’Amín i la voluntària que li acompanyava i visitava són la matèria primera d’aquests informes.
Els informes de SJM són un exercici de desemmascarament dels CIE. En defensa de l’internament migratori, el poder afirma que és inevitable i necessari per controlar uns despersonalitzats “fluxos migratoris”. Que és una simple mesura cautelar, asèptica o neutral, de caire “no penitenciari”, provisional, limitada, sotmesa a control jurisdiccional. Aquestes són les mascaretes de la verborrea oficial que amaguen el rostre veritable dels CIE.
Així, l’any 2019 van ser internades 6.473 persones. D’elles, gairebé el 60% hauria estat finalment repatriat forçosament des de CIE. Un de cada tres interns va sol·licitar protecció internacional i 216 peticions d’asil van ser admeses a tràmit, ja que presentaven relats versemblants de persecució al país d’origen.
En 2019 el SJM va constatar greus vulneracions de drets de les persones estrangeres internes, mitjançant 1.462 visites dels seus equips a 793 persones en cinc CIE del territori espanyol. Aquestes vulneracions són una constant en els deu anys de trajectòria de SJM en CIE. L’informe repassa casos de deficiències en les autoritzacions judicials d’internament; episodis de violència policial, qualificats fins i tot de tortures i tractes degradants i vexatoris; casos d’autolesions i suïcidi que han exigit un sever protocol per a limitar l’aïllament a València; internament de menors d’edat, així com de persones amb malalties mentals i físiques; problemes estructurals greus en les instal·lacions (per exemple en el CIE de Las Palmas malgrat les llargues obres de reforma realitzades); traves en l’acompanyament de les ONG; manques en l’assistència jurídica i d’intèrprets; falta d’activitats socioculturals…
En concret, al CIE de la Zona Franca, el grup de visites de la Fundació Migra Studium denuncia la presència de 38 possibles menors, dels quals almenys 6 van ser reconeguts oficialment com a tals i posats en llibertat, després de la intervenció de Migra Studium. També denuncia l’internament de persones amb problemàtiques psiquiàtriques i amb discapacitat, així com una gestió policial arbitrària del centre que soscava el dret de defensa i la tutela judicial efectiva dels interns. També hi ha hagut abundants casos en que els interns manifestaven haver patit tracte racista, degradant o intimidatori o fins i tot haver patit agressions físiques per part d’agents del cos de Policia Nacional.
El dret de defensa i la tutela judicial efectiva dels drets dels interns estan també greument en joc per actuacions jurídiques deficients d’alguns elements de l’advocacia i el Poder judicial. Per exemplificar aquestes afirmacions, l’informe explica com en la sol·licitud de protecció internacional d’un intern, l’Administració designa una defensa lletrada del torn d’ofici per tal que l’assisteixi tècnicament durant el procediment de sol·licitud. La defensa lletrada consisteix en la presència de l’advocada durant l’entrevista inicial de presentació de la sol·licitud d’asil, així com la preparació i redacció de l’escrit d’al·legacions per al reexamen de la sol·licitud si ha estat inicialment inadmesa a tràmit. La lletrada designada va presentar un reexamen per escrit amb diverses proves documentals adjuntes sobre la conflictiva situació interna al país d’origen del sol·licitant d’asil: retalls de premsa, pàgines web, informes, etc. L’error flagrant va ser, però, que tota aquesta argumentació jurídica i fàctica, presentada per la lletrada, estava referida a la República Democràtica del Congo, amb capital a la ciutat de Kinshasa. Amb la simple revisió de la cèdula d’identitat del sol·licitant, còpia de la qual la lletrada va aportar en el mateix escrit de reexamen, es fa patent que el lloc de naixement de l’intern en qüestió és la ciutat de Brazzaville i que el país emissor de la cèdula d’identitat és la República del Congo (i no pas la República Democràtica del Congo). No és pas sorprenent doncs que la petició de reexamen d’aquest cas fos justificadament –tot i que desgraciadament– rebutjada: la lletrada que havia de defensar l’intern havia confós dos països amb noms similars. Igualment, sobre deficiències incomprensibles de jutges i tribunals, en aquest blog n’hem fet paleses algunes.
La realitat de l’internament migratori expressa un model insostenible. El CIE és el símbol estructural d’una necropolítica migratòria violenta, obertament hostil i repressiva. Argumentar pel tancament dels CIE no és pas una ingenuïtat o un exercici naïf de bonisme intercultural. Els mateixos fets de la vida real venen a donar la raó contra els CIE: des de fa més de quatre mesos, per la pandèmia de la Covid-19, estem experimentant que podem viure sense CIE, és a dir, sense privar de llibertat a cap persona per una simple falta administrativa de la llei migratòria. Hem demostrat com a societat que podem viure sense CIE. Volem doncs viure sense CIE.
Imatge extreta d’SJM