Enric R. Bartlett Castellá. [El Norte de Castilla/Hoy Extremadura] Fer el mateix una vegada i una altra i esperar resultats diferents és, segons Einstein, la definició de bogeria. Per no incórrer-hi, els plans de rellançament econòmic haurien de prioritzar les transicions digital i energètica. Un repartiment equilibrat de la població en el territori i una gestió sostenible del terreny agrícola i forestal, ajudarien a la segona, que només és possible amb la primera. Al nostre país, la regressió demogràfica que, amb frase tristament afortunada, coneixem com l’Espanya buidada va en sentit contrari.
El recent pla de suport a la indústria automobilística encara subvenciona vehicles propulsats per gasolina i dièsel. No obstant això, un creixement exponencial de l’oferta de combustibles derivats de biomassa forestal i residus, que emeten un 80% menys de gasos d’efecte hivernacle, mitigaria la contaminació associada. Això, seria una oportunitat per impulsar activitat econòmica en zones en declivi poblacional i, alhora, millorar la sostenibilitat de pràctiques agrícoles i ramaderes.
Vegem el que tenim i, després, el que ens falta. Disposem d’excel·lents centres de recerca forestal per assessorar en una gestió adequada dels boscos, que rebaixi el risc d’incendi, augmentat per sequera i abandonament per falta de rendibilitat. Importem productes que podríem produir aquí, des d’estelles i partícula a residus de fusta, passant per fusta serrada i pasta de paper. Tenim empreses d’hidrocarburs líders, que s’han de reinventar i que poden produir eco-combustibles que facin funcionar el parc mòbil mentre el trànsit al vehicle elèctric té lloc. La Unió Europea va establir el marc regulador per garantir la seva sostenibilitat, amb la Directiva de fonts d’energia renovable de 2018.
Què ens falta? Promoure un mercat de recollida i gestió de biomassa i residus vegetals i animals, a utilitzar per refineries que, correlativament, rebaixarien la seva producció de derivats de petroli, alhora que també ho faria la contaminació d’origen agrícola i ramader de sòls i aqüífers. Una font d’ocupació estable al llarg de tota la cadena de valor, però en particular en les zones rurals. El projecte de Llei de canvi climàtic preveu plans de foment d’aquests combustibles.
Moltes infraestructures, com les energètiques, serveis financers, de comunicació, culturals, etc. han funcionat, durant el confinament forçós gràcies al teletreball. Ha estat possible en disposar de comunicació d’altes prestacions, com és la fibra òptica. L’enhorabona a les operadores i els reguladors. Però no tot és per tirar coets. La fibra és un servei inaccessible en aquesta part d’Espanya que anomenem buidada. La Llei general de telecomunicacions defineix com a obligació de servei públic, garantir a tots els usuaris finals amb independència de la seva localització geogràfica i a un preu assequible, l’accés funcional a Internet que permeti comunicacions de dades en banda ampla a una velocitat en sentit descendent d’1 Mbit per segon. Entre una centèsima i una mil·lèsima de la velocitat mínima de la fibra comercialitzada a les nostres ciutats (100 Mbit -1Gbt). Així, jo no hagués pogut comunicar-me, com vaig fer, per videoconferència amb els meus estudiants. Que una operadora instal·li la infraestructura depèn de la viabilitat del pla de negoci, no existeix el dret dels ciutadans a reclamar-lo.
Em sembla justificat estimular inversions per possibilitar aquest servei, que no s’ha de limitar a les conurbacions urbanes. Si les dades són el petroli del segle XXI, les autopistes per on circular, encara que siguin de peatge, han d’unir no només les ciutats grans o mitjanes. Multitud d’activitats avui impensables en una petita població serien possibles i, amb això, el cercle virtuós d’habitatge, comerç, serveis, tornaria a arrencar.
Novament, què tenim, i què ens falta? A Espanya, tenim milers de quilòmetres de fibra fosca. Ha estat desplegada, però no “il·luminada”, no està en ús. Les operadores de transport i distribució d’energia elèctrica, així com el gestor d’infraestructures ferroviàries, són els seus principals titulars. Utilitzen la capacitat que necessiten per a les seves activitats. La resta, la poden llogar.
Ens falta dissenyar un pla que mobilitzi recursos públics, els del pla d’estímul, i privats, fonamentalment d’operadores de telecomunicacions; però sense tancar el pas a iniciatives ciutadanes de les que ja tenim experiències d’èxit com a la Garrotxa (Girona) o, si fos imprescindible, amb la intervenció directa del poder públic. Solucions instrumentals n’hi ha de diverses, però les autopistes de la digitalització han de discórrer per tota la nostra geografia. No partim de zero. Amb una retribució raonable als seus titulars, la fibra no il·luminada podria deixar “el costat fosc” i activar-se per constituir les artèries i venes principals d’un sistema que li falten capil·lars.
Si s’assoleixen determinats volums de facturació i, per tant, beneficis per a connexions i usos, en un determinat termini, hauria de compensar-se el poder públic que va subvencionar la inversió, perquè pugui reinvertir en altres necessitats.
Com en les sèries policíaques, tenim el motiu, el mitjà i l’oportunitat. Seria mostra de seny que l’aprofitéssim i així insuflar nova vitalitat a una part, massa temps oblidada, del nostre país.
Imatge de Андрей Баклан a Pixabay