Cruïlles

Cruïlles

Alícia GuidonetEls éssers humans som animals simbòlics. Els símbols ens permeten expressar alguna cosa que ens està succeint i que per a nosaltres resulta significativa. El símbol, per tant, comunica: les imatges s’obren per compartir una experiència que excedeix l’àmbit de la immanència i també per relacionar, d’aquesta manera, aquest «excedent» amb allò que és pura quotidianitat. Si ens acostem al símbol de la creu i les seves representacions, ràpidament advertirem la polisèmia que contenen. La creu comunica significats diversos que ens ajuden a comprendre millor el missatge de Jesús: la seva relació amb Déu, amb els altres, el seu abast i novetat, que pot projectar-se i impactar en la nostra vida. Anem a concretar un d’aquests significats, detenint-nos en les dues direccions cap a les quals, en un sentit figurat, apunta la creu: vertical i horitzontal. Podem convenir que l’horitzontalitat ens parla de la immanència, mentre que la verticalitat de la creu ens acosta a la transcendència. Efectivament, la fusta horitzontal pot convertir-se en un símbol de la vida quotidiana, material, impregnada, és clar, per la presència de Jesús i el missatge de la seva vida. Mentre que la fusta vertical suggereix la relació entre aquesta realitat i l’espai de transcendència que, a primera vista, apareix ocult, però que hi és i que, en certa manera, comunica una tendència cap a «dalt».

Un altre detall -experiència- associada a la creu, té a veure amb el punt en què es troben aquestes dues fustes: un lloc que acaba sent central, que convida a dirigir la mirada cap a ell. És un espai que, quan la creu es representa amb el cos de Jesús, ens acosta amb freqüència al lloc en el qual es troba el seu cor, o el seu costat obert… Parlem, per tant, d’un encreuament de camins, que és lloc vulnerat, obert, i que és també centre, trobada que permet desvetllar la primera realitat.

Preguntem-nos ara quins significats pot contenir un lloc que acull l’encreuament dels dos pals, immanència i transcendència, i que, a més, apareix vulnerat, obert. L’experiència em parla, per exemple, de la vida viscuda en clau de desig: desig de Presència. O el que és el mateix: la vida viscuda ubicada, disposada a ser trobada per Ell. Formulem la pregunta més prosaicament: com respon Jesús davant les situacions que li presenta la vida quotidiana? Com les viu tendint sempre cap a Déu? Què ens transmet des de l’experiència que li atorga aquesta cruïlla de camins? Vegem algunes intuïcions.

Déu irromp en la vida. Irromp en la vida de Jesús. Aquesta irrupció és un primer punt en el qual immanència i transcendència es troben. Fixem-nos a partir de tres escenes. El baptisme i la transfiguració són dos moments en què Jesús és reconegut per Déu i que, al temps, l’empenyen a anar més enllà. Suposen dos temps en què la vida -l’escena- s’atura per un instant. L’escena es deté perquè d’aquesta manera ens comunica la possibilitat d’obrir-nos a l’acció de Déu, a deixar-nos vulnerar per Ell: «Tu ets el meu Fill estimat, en qui m’he complagut» (Lc 3, 22). Un espai obert rep, i, en aquest cas, la recepció està estretament lligada amb la proposta de continuar caminant. La pròpia experiència acollida com a do és la que permet que Jesús assumeixi altres irrupcions en la seva vida, aquest cop a través de les persones que apareixen en escena, rostres que li sacsegen d’una manera o altre i que el mouen a actuar. Irromp, per exemple, i d’una manera molt gràfica, el paralític que és baixat per una obertura feta al sostre de la casa on es troba Jesús, «per l’obertura van baixar en una llitera al malalt» (Mc 2,3). La irrupció de Déu en la vida ens crida a aturar-nos i rebre la seva acció per poder actuar en i des d’Ell.

Déu interromp. Irrompre és una manera d’interrompre, certament, tot i que em sembla interessant detenir-nos en alguna de les interrupcions de Déu, ja que permeten veure amb més claredat matisos importants, per exemple, que la seva lògica i la nostra no són sempre coincidents. Déu ens crida a obrir-nos a Ell, però també ens commina a obeir la lògica que ens proposa -en el sentit etimològic del terme: «ob» i «audire», és a dir, escoltar alguna cosa que és contrària-. Aquesta contraposició de parers la trobem en la paràbola del fill pròdig. El fill pròdig decideix tornar mogut pel seu propi sentir, que li dona voltes a la necessitat material, que li urgeix. Quan comença a passar gana pensa en tornar a la casa del seu pare i en allò que li dirà: «tracta’m com un dels teus jornalers» (Lc 15, 19). Però el pare, interrompent-lo, li prepara una festa. Aturem-nos ara en la narració que explica com Jesús és suplicat per la dona estrangera: «pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni» (Mc 7,26). La seva petició interromp el pas del Senyor i el diàleg que s’estableix entre tots dos provoca el canvi de Jesús: deixa que el rostre de la dona li commogui. La proposta de Déu és facilitar que la seva interrupció transformi la pròpia lògica en actitud obedient.

Déu ens parla d’assaborir la realitat. Quan parlo d’assaborir els esdeveniments m’acosto a la intuïció que la vida i el que en ella passa contenen diferents registres: és possible tastar llocs poblats per la realitat de Déu. Un mateix succés no només acull el que està passant a primer cop d’ull, sinó allò que no és visible però que també actua. Així, a les noces de Canà, els servents, en obediència a Jesús, estan actuant la transformació de l’aigua en vi. La dada que és realment important aquí és que aquest servei els permet «conèixer» el que està passant, «el cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia», però «els servidors sí que ho sabien» (Jn 2,9). A qui serveix li és donada, per dir-ho així, la capacitat per percebre la realitat més subtil, la fondària de la presència divina. Els servidors cobreixen una necessitat des del propi do, i aquesta tasca els permet assolir els diferents registres que contenen els esdeveniments, recórrer-los tastant l’essència de Déu en ells. Assaborir la vida condueix a l’essencial i permet captar l’empremta de Déu en tot el que passa. Reconèixer-lo és una manera de viure des d’Ell, assaborint-lo.

El més petit. En una ocasió em van explicar una breu història: tractava d’algú que rebia una gran caixa embolicada amb un bonic paper. Al desembolicar-lo, la persona trobava una segona caixa amb un preciós embolcall. I així, cada paquet contenia un altre cada vegada més petit, fins que en l’últim… no hi havia res! Qui em va explicar el relat tancava amb el següent aprenentatge: «moltes vegades la vida és així». Certament, aquest tipus de «regals» contrasten enormement amb l’experiència de Jesús. El regne de Déu no apareix en una gran caixa, no arriba «embolicat» en un cridaner paquet, sinó com una petita i fina perla que costa trobar i convida a deixar-ho tot diligentment. La perla és valuosa, sí, però la seva petitesa sorprèn. No és ni aparent ni fàcil, ja que convida al procés lent i dialogat amb Déu. Paradoxalment, les fines perles es troben en els marges, en qui perd cada dia, en qui actua netament … són els feliços de Déu, els qui accedeixen a tocar la seva glòria passant per la seva creu.

Déu irromp, interromp, i es troba sempre a baix, en els llocs més amagats i insignificants dels esdeveniments. Déu ens proposa deixar-nos vulnerar per Ell, disposar-nos en sortida, però sempre cap avall (que també és «a dalt» i al «centre»). Aquesta és la justa mesura de la trobada entre la realitat i Déu, la cruïlla de camins que sacseja i provoca. I tot això ens ho dona la creu, una realitat que, mitjançant el símbol, ens permet anar més enllà, on els significats són experimentats, elaborats i compartits. Quan això passa, sentim que la vida va a més.

Imatge de Ely PennerPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.