La pandèmia de racisme als Estats Units

La pandèmia de racisme als Estats Units

David BrooksObservant des de fora el que ara estem patint als Estats Units -les protestes, la destrucció d’estàtues i monuments, la violència contra les forces de l’ordre, i sobretot, el caos de la pandèmia que segueix creixent- seria massa fàcil pensar que tot és una bogeria, que no repercuteix en altres països, i especialment que “al meu país”, qualsevol que sigui, no existeixen aquestes divisions per haver-les superat. I seria un engany. Un parany d’il·lusions falses. No hi ha lloc al món on no existeixen les diferències culturals, socials, econòmiques, educatives i polítiques basades en la raça i el resultant exercici de poder d’un grup racial sobre un altre.

Pel que fa als Estats Units, hi ha quatre grans línies racials amb diverses altres de més petites. Les quatre són les amb més influència i rellevància per a la crisi actual. Una, potser el grup més gran, és la dels “blancs” de descendència europea, amb moltes varietats. La segona és la raça negra, descendents de gent esclavitzada que van portar els “blancs” contra la seva voluntat. Tercera, la raça de nadius americans, els primers habitants del territori, forçats a viure en reserves situades en els llocs més remots de país. Finalment, els “llatins”, gent majoritàriament de raça mixta, immigrants tots, encara que alguns hi porten més temps que els “blancs”. S’ha dit amb orgull que Amèrica és com una cassola on tots han arribat a fondre’s, però això no és la veritat. És una il·lusió. És precisament el que es nota ara mateix.

Cadascun dels grups racials i ètnics té la seva pròpia història. I cada història és com un fil que conté tot el que constitueix la cultura: la llengua, la religió, els costums, les xarxes socials, el que cada grup considera més important, les maneres de conviure. Aquesta història s’ha desenvolupat durant mil·lennis, tan arrelada a la raça que no es poden separar mai. El que passa ara als EUA és que per primera vegada s’ha reconegut la diferència entre les diverses històries i l’abisme que les separa. Els diversos fils han crescut paral·lelament sense gaire intercanvi. Cada grup ha estat tan enfocat a la seva pròpia història que no s’ha interessat per la història dels altres. Jo, dins de la raça “blanca”, vaig créixer sense conèixer les altres. No hi tenia connexions i vaig estudiar molt poc la seva història. Vaig aprendre “la meva” història per llibres; mai no podria imaginar que altres havien après la seva per tradicions o contes. És cert que hi ha hagut certes àrees on les històries i les races s’han entrecreuat, notablement en la música i l’esport. Tot i això, en gran part cada fil s’ha quedat separat, l’un de l’altre, i no s’han entreteixit per formar una tela única de molts colors i patrons.

És un fet que la manca de coneixement de les històries d’altres grups ha contribuït d’una manera grandíssima a la situació actual. Ho és també la falta de voluntat per comprendre o intentar comprendre les històries paral·leles. Com podem entendre el que significa un monument als d’una altra raça sense saber alguna cosa de la seva història? Com apreciar que un lloc sigui sagrat per a alguns quan hem perdut el sentit del sagrat en la naturalesa? Com aprendre a cedir el poder quan ni ens adonem que el posseïm? Tot es complica més en negar l’estudi de la història. Les escoles la presenten com una sèrie d’esdeveniments, dates, guerres, etc. Veure la història com una cosa viscuda per gent real que han creat una cultura que hem rebut en el present, és una tasca difícil però necessària si hem de viure amb altres amb una història diversa. Hem de saber i conèixer la nostra pròpia història per després abraçar-ne una d’aliena.

Les causes de la violència són moltes, però crec que comença quan perdem de vista el fet que tots actuem basats en la nostra història. Pot ser una història de frustració, pobresa, desigualtat o pot ser una història de riquesa, privilegi i benestar. On aquestes històries es barregen amb el factor racial i el de poder, hi ha lluites i la potència d’una explosió de violència. Nosaltres tenim un president que s’enorgulleix que mai ha llegit un llibre d’història. No està sol. Primerament, ens toca a cadascun de nosaltres educar-nos aprenent les diverses històries, començant amb la nostra pròpia. Es vencerà la violència i la ignorància amb l’educació, que condueix al respecte mutu. Així construïm un món on es practica la justícia per a tothom.

Imatge de Patrick BehnPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.