Dona i Església: "una ajuda adequada" (Gn 2,18)

Dona i Església: “una ajuda adequada” (Gn 2,18)

Clara Temporelli. “No hi ha cap amor que no es converteixi en ajuda”. Paul Tillich

“Una Església sense dones és com un Col·legi apostòlic sense Maria. El paper de la dona en l’Església no és només la maternitat […], sinó que és més fort; és precisament la icona de la Verge, de Maria, que ajuda a créixer l’Església. Però adoneu-vos que la Mare de Déu és més important que els Apòstols”[1]. El 12 de desembre de 2019 Francesc ressaltava a l’Església la seva qualitat de dona i mare igual que Maria, de la mateixa manera que ha reivindicat els legítims drets de la dona ja que “home i dona tenen la mateixa dignitat, plantegen a l’Església profundes preguntes que la desafien i que no es poden eludir fàcilment”[2]. “L’Església reconeix la indispensable aportació de la dona en la societat, amb una sensibilitat, una intuïció i unes capacitats peculiars que solen ser més pròpies de les dones que dels homes”[3]. I recalcava el dia 1 de març d’aquest any: “L’Església no pot ser Església sense la dona, cal promoure l’estil femení de l’Església”. Nombroses vegades durant el seu pontificat s’ha pronunciat sobre el paper de la dona en l’Església, en el qual té gran vigència l’últim document “Estimada Amazònia” (vegeu nn.99-103).

Per la importància del tema i davant d’aquest article, a partir de les paraules gregues anthos (flor) y legein (elegir), m’he preguntat, quina “flor” puc oferir? I vaig decidir començar pel principi: una ajuda adequada: la dona.

En el Gènesi, en el segon relat de la Creació, “ajuda”, en hebreu “ezer”[4], és un terme que s’usa freqüentment per a l’acció de Déu (Dt 33,7; Sal 33,20; 115,9) com a acció salvadora. Des de la perspectiva femenina, en aquest mite bíblic hi ha molt a recuperar. Es necessita un exercici de bona memòria, sanant i integrador. Tasca que se’ns imposa per aportar allò propi, per a això hem de conèixer la història de les dones i la pròpia, per retrobar la nostra identitat única, diferent, i així poder contribuir des del nostre ésser insubstituïble, des de la nostra dignitat de filles de Déu creades a imatge i semblança d’Ell igual que els barons.

En aquest relat ens sembla que Déu canvia de metodologia: en la creació dels animals havia agafat fang i havia modelat, però no hi havia insuflat, ara agafa la mateixa pasta del que és humà, aquesta terra insuflada per la seva vida divina, aquest Adam original en estat d’èxtasi i en un son profund. Déu comença una segona operació. Ja no modela (iatsà), ara “construeix” (banà). I quan aquest ésser construït és presentat davant d’Adam aquest ja no es limita a anomenar-lo –com havia fet amb els animals- sinó que ara mirant-lo, es “veu” a si mateix. L’Adam adormit és despertat per la presència de la dona, que el fa sortir del seu somni, de la seva abstracció. La dona és un “ésser construït”; ella és presentada com un ésser humà amb una intel·ligència subtil (binà), capaç de distingir, de discernir (3,6). Aquí ja hi ha implícita la relació entre dona i saviesa (Sapientia, Sofia, Hojmà).

L'”home”, l’ésser humà baró (Adam), per primera vegada parla. El text bíblic distingeix entre dir “anomenant” els animals (2,19) i el “parlar” (2,23). És aquesta una altra manera diferent que el fa sortir del seu aïllament narcisista. Hi ha diàleg en presència de l’alteritat. Un món sense “un altre/a” és un món tancat, solitari, inhumà, deshumanitzant.

Quan l’ésser humà baró (ish), veu l’ésser humà dona (ishà) de la seva mateixa naturalesa (“os dels meus ossos i carn de la meva carn” 2,23), però de diferent motllura, forma, construcció, aquest es desperta, parla i es desplaça: és tota una paràbola de l’atracció. Comença la gran aventura de tota criatura humana: anar a la trobada d’una altra persona capaç de revelar-me la meva pròpia identitat. Des d’una antropologia de la Creació, l’únic verset que diu que alguna cosa no està bé és la solitud del baró (2,18), a partir d’allí sorgeix la creació de la dona: és ella l’ajuda i salvació.

En la creació de la dona el que està clar és que ella traurà el baró del retraïment còsmic, i apareixerà en una situació molt afí amb la del Redemptor, el Terapeuta, el Mitjancer, l’Ajuda per excel·lència de Déu. Per aquest motiu tot paradigma de nova creació ha de tenir implícit aquest desafiament, veure la dona des de la seva vocació original: ser l’ajuda volguda per Déu per a la humanitat i la creació.

Les dones tenim aquest do de relació i comunicació, que està vinculat a la missió que ens atorga l’Evangeli. Jesús confia l’anunci de la Resurrecció a les seves deixebles. I quan van a buscar el seu cos en una tomba, a elles l’àngel els diu: no és aquí, Ell és el Vivent. ¿És que no serà aquesta la nostra missió específica d’anunciar a una humanitat amb tantes angoixes de mort, tantes tombes, tanta fam, tanta malaltia, tanta violència, tant maltractament i abús de tota mena, que Déu és viu i que Jesús és el Vivent? Hem de tenir presents les paraules de Francesc: “La Resurrecció no és una cosa del passat; comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, tornen a aparèixer els brots de resurrecció”[5].

La qüestió de la dona planteja preguntes a l’Església, les seves respostes poden portar a una renovació i conversió, el Papa ha sostingut que el Concili Vaticà II conté tresors encara per descobrir i fer fructificar en plenitud. L’eclesiologia subjacent ens porta a aprofundir en el do del baptisme que ens incorpora, barons i dones, a Crist i a la missió d’evangelitzar. Tots els ministeris estan a el servei de el Poble de Déu, aquesta és una oportunitat per renovar la nostra comprensió i forma de vida com a Misteri de comunió, Cos de Crist en el que cada membre és necessari i diferent, únic i insubstituïble al servei dels altres. Gaudium et Spes ens va recordar que només a la llum del Misteri de Crist es pot entendre l’ésser humà. De manera definitòria, el Concili va encoratjar la irrupció de les dones dins de l’Església[6].

També a nivell magisterial Joan Pau II considerava: S’és imatge de Déu en el moment de la comunió del baró i la dona; aquesta antropologia de comunió hem de concretar-la en la nostra vida quotidiana, en l’acció pastoral i en el govern de les nostres comunitats eclesials[7]. I Joan Pau I expressava, causant enrenou: “Déu és Pare, més encara, és Mare”[8]. Paraules plenes de tendresa per a un món esquinçat per les “massacres inútils”, encara que molts, oposant-s’hi, van clamar “heretgia” perquè estaven acostumats a una imatge de Déu baró, Pare, però no a reconèixer-lo com una Mare, una dona.

La trama del nou teixit eclesial comença a estar en mans de dones, Déu vulgui que les nostres mans estiguin en les Mans de Déu.

***

[1] Conferència de premsa del papa Francesc durant un vol de tornada a Roma el 28 de juliol de 2013.

[2] Papa Francesc, Evangelii Gaudium n.104.

[3] idem n.103.

[4] Durant segles ha estat interpretada com a signe de quelcom subordinat, subaltern.

[5] Papa Francesc, Evangelii Gaudium n.273.

[6] Pau VI, Cloenda del Concili Vaticà II: Missatge a les dones, 8 de desembre de 1965.

[7] Joan Pau II, Audiència general, 14 de novembre de 1979.

[8] Joan Pau I, Àngelus, 1 de setembre de 1978.

 

Imatge de Dorothée QUENNESSONPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.