L'Evangeli de la noviolència

L’Evangeli de la noviolència

Moisés Mato. L’obediència a l’Evangeli i la desobediència als poders fàctics freqüentment són l’anvers i el revers de la mateixa realitat. Quan el que està en joc és el deure de justícia i el servei a la veritat, què li correspon a Déu i què al Cèsar? Les cròniques de l’Església prèvia a Constantí relaten nombrosos fets que avui podríem catalogar d’actes d’insubmissió i desobediència. Quan el soldat Maximilià es va presentar davant el procònsol per informar-lo que la seva condició de cristià li impedia servir a l’exèrcit, va argumentar que havia de complir amb el mandat de no matar. Va salvar la seva consciència però va perdre la vida. En aquestes circumstàncies no hi havia res per al Cèsar. La forma com alguns han viscut la seva fe al llarg dels segles i les experiències de noviolència dels últims cent cinquanta anys, moltes inspirades en l’Evangeli, fan palès que els imperatius de la consciència en moltes ocasions no permeten marge als interessos bastards del Cèsar de torn.

Tolstoi deia que tot el que sabia ho sabia per amor, unint-se així a una fecunda tradició que relaciona intrínsecament l’amor amb el coneixement i amb la veritat. Veritas in caritate i caritas in veritate, l’amor i la veritat que s’il·luminen recíprocament. El missatge de Jesús es resumeix en el manament de l’amor, i l’experiment (que diria Gandhi) de la noviolència el podríem traduir sense cap dubte com “amor polític”. Coincideixen en la centralitat de l’amor però també en l’imperatiu de la veritat. L’expressió Satyagraha, encunyada per Gandhi per referir-se a la noviolència, apunta a la necessitat d’entestar-se en la recerca de la veritat com el camí ineludible per assolir la justícia i la llibertat. “Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”, sentència l’evangeli de Joan dinou segles abans (Jn 8,32). La noviolència, amb les seves llums i les seves ombres, demostra enmig de la història que és possible transformar la realitat trencant les lògiques dominants. La guerra, la mentida, l’afany de poder, el benefici màxim, la manipulació, el control, la violència estructural…, segueixen operant avui com a motors de canvi i transformació. Davant d’ells la noviolència assaja possibilitats d’un canvi cultural, un trencament de la mentalitat, una “conversió” fundada en l’amor i la veritat. Tant la vivència de l’Evangeli com el millor de la tradició noviolenta han aportat a la humanitat l’evidència que aquest ideal era possible. Sí, es pot vèncer l’odi amb amor i es pot trencar l’espiral de violència amb accions noviolentes. Quan això passa, també se li està donant l’oportunitat al Cèsar de torn de col·locar-se al seu lloc, de no apropiar-se del que no li pertany.

El Sermó de la Muntanya (Mt 5,1; 7,28) ha estat un dels textos més influents no només en el cristianisme sinó també en el corrent de la noviolència. El mateix Tolstoi reflexiona sobre això en el seu provocador El regne del cel és enmig vosaltres, oposant el missatge de Jesús a les lectures que l’Església d’aleshores en feia. Fortament influït pel pensador rus, Gandhi arribarà a manifestar en nombroses ocasions la seva fascinació per Jesús de Natzaret al mateix temps que la seva decepció per la vida que observava en els cristians. Va arribar a ser acusat per fanàtics hindús de ser cristià en secret. Una cosa que ell va considerar “Una calúmnia i alhora un compliment”. És coneguda la seva afirmació que “hem descobert els misteris de l’àtom però hem oblidat al mateix temps el Sermó de la Muntanya”. La invitació a recordar el Sermó de la Muntanya per al Mahatma implicava l’afirmació que el veritable progrés és que aprenguem a viure com a germans. Però a aquesta primera premissa li’n segueix necessàriament una segona, sense la qual aquesta no passa de ser una declaració d’intencions: l’aspiració a la fraternitat, tan lògica i humana, requereix d’accions concretes, polítiques, econòmiques, socials i culturals, que pivotant sobre la veritat i l’amor, demostrin que és possible forjar un món més humà. Sense aquestes concrecions el Sermó de la Muntanya pot ser interpretat com un simple text poètic. En canvi sabem que l’àtom va servir per fabricar la bomba atòmica. “La realitat és així”, podem afirmar amb resignació. Però no. Aquesta no és la realitat. Almenys no tota la realitat. L’escriptor francès, catòlic i conservador, Georges Bernanos va afirmar que “el realisme és la bona consciència dels fills de puta. Tots els fills de puta diuen: La realitat és aquesta i no podem esquivar-la. I la realitat és allò en què se sustenta la seva condició de fills de puta”. Paraules dures però encertades. La realitat és també el que nosaltres fem o el que deixem de fer. Una mirada honesta a la història ens descobrirà la realitat de les guerres i la violència, però també podrem veure la realitat de milions d’experiències que objectiven que per a molts, cristians i no cristians, el Sermó de la Muntanya va ser alguna cosa més que una bonica al·legoria. Darrere de la Declaració Universal dels Drets Humans i darrere de la consciència que tenim drets laborals, que som dignes pel simple fet de ser persones i que som éssers cridats a la llibertat…, al darrere hi ha la insistència en l’amor i la veritat de moltes persones que, en els seus esforços i lluites de vegades fins a la mort, han permès que gaudim d’aquesta bella herència. No, la bomba atòmica no té l’última paraula. No, la realitat no és el que digui el Cèsar. Les conquestes socials no van ser precisament concessions de cap cèsar. Per contra, van ser el resultat de posar el Cèsar al seu lloc.

Són moltes les raons per les quals ens sembla imprescindible obrir un debat de fons sobre la noviolència, o si ho preferim, sobre la mansuetud evangèlica. Un debat que, segons el nostre parer, s’ha de substanciar en intents o experiències de resposta a la realitat política i social que tenim davant. Avui el Cèsar aspira a dominar tot l’espai, els territoris de l’economia i de la política, però també els del cor i els de la consciència de les persones. Avui el Cèsar pot permetre’s moltes disfresses i actuar des de múltiples fronts. El poder mediàtic i les maniobres a l’ombra li permeten molt marge d’acció. No obstant això, el seu projecte totalitari un cop més no podrà amagar els seus peus de fang quan sigui afrontat des de l’afany en la veritat i l’amor, és a dir, des d’una proposta noviolenta.

L’Evangeli i la noviolència no podran mai esgotar-se en cap proposta política, però en cada moment històric poden inspirar possibilitats creatives. Cal dedicar temps a explorar aquestes possibilitats. Per avançar en això ens atrevim a proposar algunes claus que, al nostre parer, poden servir per aquest propòsit:

  1. Recolzar-nos en uns principis dinàmics. Poden servir els que proposa Francesc a la Evangelii Gaudium: el temps és superior a l’espai, la unitat preval sobre el conflicte, la realitat és més important que la idea i el tot és superior a la part (EG 221-237). Són criteris que tenen sentit enmig de l’acció transformadora, que ressonen lúcids si estem obstinats en processos de transformació. Són principis coherents amb el mandat d'”anar a les perifèries”, però absolutament prescindibles si ens acomodem a les estructures en què estem. Són orientacions útils en el cos a cos amb la realitat, però totalment inútils si ens instal·lem en l’autoreferencialitat permanent.
  2. Impulsar una formació política noviolenta. En aquest sentit estem posant en marxa iniciatives com l’Escola Itinerant de Desobediència i insistim en promoure publicacions i trobades per aprendre a llegir junts el moment present i per dissenyar estratègies d’acció noviolenta coherents amb aquesta anàlisi. Necessitem acompanyar-nos i animar-nos a intervenir en la vida pública. Cal aprendre a desobeir com un entrenament en l’amor, és urgent descobrir noves possibilitats de transformació de la realitat. Hem de promoure accions en què s’impliquin les diferents esferes de la nostra vida: la professió, la família i els grups als quals sentim que pertanyem. Però per a això cal una formació integral. Aquesta no és una tasca d’estones lliures i al marge de la nostra realitat quotidiana. “El que no implica el temps i els diners personals és sentimentalisme”, deien amb bon criteri molts veterans de la noviolència.
  3. Generar una cultura del diàleg. La forta polarització política del nostre país ens alerta del guerracivilisme latent i del risc de fractures socials difícilment reparables. Si l’objectiu és la divisió de la societat, prendre partit no és triar un bàndol o un altre sinó treballar per la unitat, la pluralitat, la diversitat i el diàleg. La divisió dels pobles sempre enforteix el Cèsar de torn. Els creients en Jesús i en la noviolència no podem mirar cap a una altra banda en aquestes circumstàncies. Inhibir-nos per por o complex ens fa còmplices.

Amb els principis dinàmics que ens planteja Francesc, posant en valor la formació i assajant formes noves de diàleg, podem avançar en aquest camí al final del qual es troba una muntanya, en la qual diuen que el mateix Déu un dia va parlar sobre la noviolència.

Imatge de Marek StudzinskiPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.