Els efectes psicològics del confinament a causa de la pandèmia del Covid-19 han estat assenyalats per les més recents investigacions en el camp de la salut mental[i]: ansietat, depressió, alteracions del son, abús d’alcohol i/o drogues, alteracions perceptuals i dificultats de concentració, sensació d’aïllament i solitud, baixa motivació i negativisme. A més de tots els efectes mateixos de l’estrès causat pel confinament, s’ha registrat un increment en la violència de gènere[ii] i en la percepció negativa pel que fa a l’envelliment i la soledat[iii].
Aquests efectes no s’esfumaran amb la finalització del confinament, sinó que és altament probable que vegem la incidència de tota una gamma de símptomes associats amb l’estrès posttraumàtic: episodis d’ansietat o estats d’angoixa, amb més o menys intensitat; depressions de diversa índole, simptomatologia psicosomàtica, expressions fòbiques que dificultin retornar a la vida “normal” i, en general, dificultats per reconfigurar un horitzó de sentit en el futur.
La crisi de l’Covid-19 ha donat ocasió per meditar sobre la societat de la qual formem part i l’aturada imposada per les mesures del confinament ha donat una certa perspectiva, des de la qual s’ha pogut reconèixer la prioritat de la salut i de la cura de la vida. Però els nostres conceptes de salut i vida també estan mediats per les tecnologies mèdiques i per les mesures sanitàries, de manera que les percepcions que tenim sobre salut i malaltia, o sobre salut i mort, quedaran condicionades encara més per aquestes tecnologies: es configura així una nova percepció sobre el benestar individual que exigeix el distanciament i que identifica l’altre com el perill de contagi i les seves temibles conseqüències.
Que no hi hagi malentesos: no dic que rebutgem les mesures sanitàries (que, d’altra banda, i com diuen els anglosaxons, és mandatory), sinó que siguem capaços d’analitzar els seus efectes en la nostra percepció dels altres i la nostra noció de salut. Perquè aquests efectes incideixen sobre allò que anomenem la vida psíquica: el reconeixement a la mirada d’altres, l’expressió de l’afecte mitjançant el cos, els rituals de trobada i celebració, els ritus de pas i comiat, la humanització dels espais compartits en habitar-los sense fòbies ni amenaces. Això és el que se suspèn o limita, de manera excepcional, per les mesures de tipus biopolític que estem obligats a obeir.
En altres paraules, hi ha una dimensió de la salut, que és la salut psíquica (personal i col·lectiva) que se sacrifica (o se la sobre exigeix) en nom de la contenció de la pandèmia, per evitar el més gran nombre de morts possible. En altres termes, les mesures d’excepcionalitat ens imposen la prioritat d’una supervivència poblacional al preu d’una precarització de la vida psíquica, si se’m permet l’expressió.
Llavors, el que també queda ressagat, el que es margina o fins i tot es reprimeix, és allò que necessita anomenar-se, que requereix de totes les forces i del treball psíquic: com pot la salut incloure la fi d’aïllaments emocionals per sortir a l’encontre d’altres?, com superem l’angoixa en l’escolta pacient i en la construcció de relats?, com ens reconciliem enmig d’amenaces i fantasmes de la por?, com ens expliquem mútuament el dolor viscut i l’angoixa, en gairebé 100 dies de confinament?
I el pitjor que podríem fer és suposar que els efectes de l’estrès posttraumàtic desapareixeran amb el temps, en passar pàgina. No és així. Res més fal·laç que suposar que el temps ho cura tot. No passa mai així. No en el cas del psiquisme. Ja fa molt que Freud ens va parlar sobre el retorn del que s’ha reprimit: en la repetició o la insistència dels símptomes.
Però la feina que ve no es redueix a la dels especialistes de la salut mental. Aquesta és la visió parcial de la perspectiva mèdica de la salut: que els experts se n’han d’ocupar. I no és així. O no únicament.
Precisament una experiència com la que acabem de viure amb la crisi del Covid-19 és l’ocasió per reprendre la vocació del treball comú: tots i totes estem cridats a contribuir en les tasques múltiples d’assistència, suport, sosteniment i, sobretot, de reconstitució de sentits per a la salut i la vida, que no estiguin reduïts a la visió medico-biològica (que ha estat l’eina fonamental en la lluita contra la pandèmia).
Aquest treball comú, aquesta vocació d’un treball conjunt en tant que col·lectivitat que som, suposa si més no els aspectes següents:
- Sinergies i cooperació per sobre de simples competències o protagonismes. De la mateixa manera que en el camp de la salut mental és fonamental la interdisciplinarietat, és igual de fonamental que cada àmbit d’acció sigui capaç de reconèixer la interdependència. Cada funció ha estat fonamental en la implementació de les mesures de contenció de virus (com ho hem vist amb el personal sanitari, igualment que el personal de neteja, per dir-ne un exemple), però aquesta interdependència serà encara molt important en el futur, en el termini curt i mig. Cal abandonar tot protagonisme i evitar tot reduccionisme pràctic, perquè és el temps de la col·laboració i les sinergies.
- Comunitat i sentit de comunitat. Ara més que mai cal valorar el teixit social a partir de les xarxes i pràctiques comunitàries: esglésies i comunitats de fe, grups de vida associativa, grups que creen espais alternatius per a la vida als barris. I també és fonamental que les xarxes virtuals es puguin concebre com a xarxes amb un sentit de comunitat: que en les pràctiques de comunicació telemàtica es puguin integrar objectius que permetin un cert sentit grupal.
- Les arts. Les pràctiques artístiques han estat fonamentals per ajudar a suportar el confinament. Ha estat commovedor, i molt valuós, la manera com molts artistes, i molts aficionats a l’art, han compartit el seu art des de balcons i xarxes socials. També l’art serà una eina fonamental en l’expressió i resignificació de tota l’experiència de “trauma col·lectiu”, per la qual cosa serà important que grups, comunitats, institucions i societat en general pugui facilitar el treball dels artistes.
- Pràctiques d’espiritualitat. En situacions límit (malaltia, crisi, mort) i en els cicles de vida i rituals de pas, tenen un paper molt important les pràctiques d’espiritualitat, tant les religioses (la pregària, la meditació, els cants, les celebracions litúrgiques, els textos sagrats, pràctiques corporals de devoció) com aquelles que no són religioses (disciplines de reflexió, meditació, de recerca de sentit o de despullament mental, o simplement pràctiques de silenciament). És important que aquestes pràctiques i rituals siguin considerats com un element valuós en l’acompanyament de situacions de crisi (la pràctica de la capellania hospitalària, de tipus interreligiós i també no confessional, n’és un bon exemple) i també com un recurs valuós per al processament de l’estrès posttraumàtic.
Finalment, cal admetre que la vocació d’un treball conjunt (adoptant sinergies, potenciant el comunitari i l’art, acceptant el valor de les pràctiques d’espiritualitat) no és una cosa fàcil. Fins i tot hauríem d’assumir que la nostra societat (neoliberal) encoratja més aviat un “jo no cooperatiu” (com ho expressa Richard Sennett[iv]) i la crisi de l’Covid-19 no eliminarà per se els temors i prejudicis, ni tampoc la indolència i o la tendència al retraïment social.
El treball conjunt, col·lectiu, s’ha d’entendre com una crida, com a vocació en el sentit clàssic: com un propòsit, com una veu que ve des de l’avenir, a manera de requeriment. I aquesta veu ens diu que estem cridats a pensar junts, a pensar novament la vida i la salut, les relacions i el treball, els límits que ens imposen les contingències, la malaltia i els dols, a pensar l’anomenat i l’inanomenat, com deia la psicoanalista Maud Mannoni, en reflexionar sobre la vellesa i la mort[v].
I pensar tot això en l’acció col·lectiva, en el treball comú, en la interdependència que ens recorda que no estem aïllats ni sols, que som l’altre per a qui ens mira en la distància i que, amb tot, pot saber que compta amb nosaltres.
***
[i] Cf., entre altres fonts:
Perceptions of an Insufficient Government Response at the Onset of the COVID-19 Pandemic are Associated with Lower Mental Well-Being [Enquesta a 58 països i uns 100,000 enquestats], (April 16, 2020): https://psyarxiv.com/3kfmh
Psychiatry in the Aftermath of COVID-19 (abril 2020): Rev Psiquiatria Salut Ment (Barc.). 2020.
doi: 10.1016/ j.rpsm.2020.04.004: https://ereprints.elsevier.es/9PS0S01#Abstract
Epidemic of COVID-19 in China and associated Psychological Problems (June, 2020): https://www. sciencedirect.com/science/article/pii/S1876201820302033
Multidisciplinary research priorities for the COVID-19 pandemic: a call for action for mental health science (June 2020): https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/ S2215036620301681 Psychological effects of the Coronavirus disease-2019 pandemic https://www.rhime.in/ojs/index.php/rhime/article/view/264
COVID 19: Impact of lock-down on mental health and tips to overcome (abril 10, 2020): https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC7151434/
[ii] Cf. The pandemic paradox: The consequences of COVID-19 on domestic violence (April 2020): https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1111/jocn.15296
[iii] Cf. “We Are Staying at Home.” Association of Self-Perceptions of Aging, Personal and Family Resources, and Loneliness With Psychological Distress During the Lock-Down Period of COVID-19 (Journal of Gerontology, April 13, 2020):
https://academic.oup.com/psychsocgerontology/advance
article/doi/10.1093/geronb/gbaa048/5819592
[iv] Cf. Richard Sennett, Juntos. Rituales, placeres y política de cooperación, Madrid: Anagrama, 2012.
[v] Maud Mannoni, Lo nombrado y lo innombrable. La última palabra de la vida, Buenos Aires: Nueva Visión, 1992.
[Imatge d’Engin Akyurt a Pixabay]