El decreixement ja és aquí

El decreixement ja és aquí

Bernardo Pérez Andreo. La crisi energètica i la fi de la civilització del creixement són dues realitat concomitants al món que vertiginosament petgem. Estem, doncs, davant d’un canvi d’època dels que fan història. El món de finals de segle XXI no tindrà res a veure amb el món dels cinc segles previs, però tampoc s’assemblarà al de segles pretèrits. És falsa la idea estesa que per acabar amb el món del productivisme consumista del capitalisme neoliberal cal tornar a les coves, a viure sense cap tipus de benefici dels que el desenvolupament humà ha assolit en aquests segles passats. No, el capitalisme no és l’inventor dels avenços científics i humans que hem aconseguit, l’únic que fa és posar-los al servei de l’acumulació en mans de molt pocs; avui, un 0,01% de la població acumula el 60% de la riquesa. Si la riquesa acumulada es repartís amb equitat, cada ésser humà del planeta podria viure amb tanta comoditat, que seria possible reduir la producció i el consum a la meitat. El problema, per tant, està en el model de producció i consum, no en el planeta en si. Podem, perfectament, renunciar al malbaratament productivista sense perdre cap dels avenços científics i socials obtinguts.

No obstant això, hem de ser conscients de la necessitat d’avançar cap a un model decreixentista pur. Aquest model implica que els humans siguem conscients dels límits del planeta i, alhora, dels límits d’allò humà. Ser conscient d’això últim ens porta a buscar la satisfacció de les necessitats reals en el món donat, no les creades pel sistema consumista. Cap ésser humà necessita consumir més d’una quantitat adequada de calories, el que passa d’aquí és perjudicial per a la salut i el planeta. Ningú necessita tres habitatges, ni vint vestits, ni quatre vehicles. Sí que necessitem una dieta variada i rica, un habitatge digne, una vestimenta suficient o els mitjans de transport adequats per poder desenvolupar la nostra vida. Necessitem educació i cultura, així com salut i esport. Necessitem estar comunicats i els mitjans que ho permetin, siguin aquests virtuals o físics. Ara bé, totes aquestes necessitats han de ser cobertes atenent l’equitat i la justícia. Un mínim per a tots ha d’estar assegurat; a partir d’aquí, s’ha de donar a cadascú segons la seva aportació a la societat. Sent això així, arribaríem a la necessitat imperiosa del control de població, encara que tots els estudis mostren que en una societat d’extrema pobresa, quan pugen els nivells de vida baixa el nombre de fills per parella. El desenvolupament social d’una societat comporta la reducció de la població.

El decreixement és aquí per quedar-s’hi durant diverses dècades. La qüestió està en si ho conduirem racionalment i socialment, o sí deixarem que el model productiu consumista sigui el que condueixi l’imprescindible decreixement. Si deixem que sigui el model actual el que ho realitzi, el que ens trobarem és amb la realitat d’un augment de la pobresa, tant extrema com relativa, i un augment paral·lel de la riquesa en els grups elitistes globals. Ho hem vist amb nitidesa en les dues crisis recents. Entre 2007 i 2012, quan l’anterior crisi va augmentar els nivells de pobresa general de la població, els multimilionaris van augmentar en nombre i en quantitat de riquesa. Avui, en els escassos mesos de la pandèmia, hem vist com els pobres s’empobreixen i els rics tornen a augmentar la seva riquesa. No és una qüestió meteorològica, és política. El sistema actual està construït per produir això mateix. Haurem de ser capaços de pilotar el decreixement i per això caldrà que el gruix de la població, aquests dos terços que veuran minvar les seves possibilitats o caure en la pobresa, prenguin consciència que només una guia política conscient i adequada pot portar cada país pel camí del decreixement de manera ordenada i justa.

Les mesures necessàries perquè la societat en el seu conjunt decreixi sense caure en la pobresa mentre alguns s’enriqueixen seran draconianes, semblants a les preses per Roosevelt el 1933 per treure els Estats Units de la pitjor crisi de la seva història fins al moment. Mesures com un impost a la riquesa que arribi al seu 89%, o la nacionalització d’empreses estratègiques per posar-les al servei de la població, tornaran a ser imprescindibles. Es farà urgent decidir què es produeix i com, i sobretot, què deixa de produir-se per ser innecessari o un malbaratament energètic. Serà peremptori instaurar un sistema d’assignació de recursos per persones i famílies que els asseguri una vida digna sense tenir en compte el que aportin a la societat. I també un sistema que permeti la retribució necessària als que aporten, de manera que hi hagi dues formes d’obtenir recursos: la primera és l’assignació directa i la segona és l’obtenció de drets sobre els recursos a través del treball. Tot això es pot fer mitjançant sistemes virtuals de pagament i cobrament a través de terminals mòbils vinculats a comptes racionats d’accés a recursos. Els diners amb prou feines haurien de comptar com a mitjà per a pagaments internacionals.

El decreixement ha arribat per quedar-se. La seva persistència acabarà amb el capitalisme, ja que aquest només pot subsistir amb un creixement indefinit de la producció i l’acumulació. El capitalisme, quan es fa impossible, dóna pas a el feixisme com a mitjà de continuar amb el model fins a poder restaurar-lo. Només si hi ha una gran consciència social podrem evitar aquest nefast designi. Si assumim que el bé de la societat i del planeta està en decréixer voluntàriament de manera ordenada, és possible que hi hagi una oportunitat per a la humanitat. El contrari és la guerra de tots contra tots per obtenir recursos minvants en un futur molt incert.

Imatge de Kamiel ChoiPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.