Jaume Flaquer. Des del 27 de maig al 6 de juny vam estar de dol nacional. Ho deia el BOE, així que havia de ser veritat. Els polítics portaven corbata negra, però les seves paraules agressives no anaven a joc amb el dol. Tot i ser el dol més llarg decretat per un govern de la democràcia espanyola, per què Espanya no ha viscut en realitat en estat de dol?, per què el dol nacional ha passat desapercebut?

En primer lloc perquè no hi ha unitat política. El dol requereix consol mutu. Més aviat Espanya s’assembla a aquella família on alguns dels seus membres decideixen no assistir al funeral per les discussions sobre l’herència. A Espanya, alguns partits es preparen com carronyers per arrencar trossos de poder a qui consideren un govern moribund. Igual que en alguns funerals esclata el conflicte entre els hereus, de vegades per sempre, els partits polítics han estat incapaços d’unir-se per recordar als milers de morts causats pel virus o en ocasió d’ell pel col·lapse sanitari.

En segon lloc, per l’embolic de xifres: ¿a quants cal plorar? No tenim ni el nombre exacte ni sabem si alguns dels que van morir al principi va ser a causa d’el virus per la impossibilitat de fer-los la prova.

En tercer lloc, perquè percebem que això no s’ha acabat. L’amenaça del virus encara és present i el degoteig de morts ens impedeix tancar la llista. Com plorar a algú que encara no ha mort? Un funeral suposa el principi de la sanació del dolor sentit perquè ajuda a assumir la realitat del fet dolorós i perquè amb la llosa es tanca també un capítol de la vida. No obstant això, fins que no aparegui una vacuna les nostres vides continuaran amenaçades.

En quart lloc, perquè el dol requereix recolliment i la societat està pensant més en sortir i alliberar-se que en aprofundir en el drama viscut. Sentim urgència en llevar-nos el negre de la foscor de la casa i posar-nos el colorit banyador de la platja.

Finalment, en cinquè lloc, molts espanyols necessiten també incorporar la dimensió religiosa per superar el dol. Per a ells han estat especialment durs aquests dies. No poder celebrar cerimònies religioses -o només amb la família més propera- ha impedit desplegar totes les dimensions de la celebració. A més, totes les religions s’han vist obligades a renunciar a elements essencials dels seus ritus funeraris a causa de la pandèmia: els catòlics a l’acompanyament d’un sacerdot a la fi de la vida, els musulmans i jueus als rentats rituals obligatoris, els budistes a la necessària immobilització del cos durant les 72 hores següents a la defunció… Hi ha hagut enormes dificultats per a la repatriació de cadàvers als seus països d’origen…

Segurament no sigui més que una idea peregrina, però seria bonic que després d’un gran acte estatal en record dels morts, s’ajuntessin els fidels de cada religió, cadascuna en el seu temple, per acomiadar els difunts segons els seus rituals. Una pausa en la lluita política i una oració simultània de totes les religions potser sí podria ajudar-nos com a societat a superar junts el drama que hem viscut.

Imatge de HeungSoonPixabay 

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta. Professor a la Facultat de Teologia de Granada (Universitat Loiola) i director de la seva Càtedra Andalusa per al diàleg de Religions (CANDIR). Llicenciat en filosofia per la UB. Llicenciat en Teologia pel Centre Sèvres de París. Doctorat en Estudis Islàmics per l´EPHE (Sorbona de París) amb una tesi sobre el místic sufí Ibn´Arabî. Ha realitzat llargues estades a la majoria de països islàmics de la Mediterrània, especialment a Egipte (3 anys). Ha publicat a la col·lecció Quaderns CJ de Cristianisme i Justícia a la seva Fonamentalisme (maig de 1997), Vides Itinerants (desembre de 2007) i Islam, la mitja lluna… creixent (gener de 2016), així com diversos Papers CJ com «Coronavirus: una sola humanitat, una vulnerabilitat compartida» (maig de 2020) o «Palestina: la reivindicació impossible» (juny de 2021), entre d'altres.
Article anteriorLes xarxes globals d’incidència pública ignasiana davant la COVID-19
Article següentCaos o viento

2 Comentaris

  1. Jo m’he assabentat, i crec que molts, s’ha fet públic a mitjans de comunicació i s’han pogut veure senyals de dol a edificis públics. Això és el dol institucional, el dol personal ja és una qüestió íntima de cadascú.

    A tot Espanya no hi ha unitat política sobre el tema, tampoc la tenim a Catalunya.
    Sabem que cap país del món podrà calcular exactament la xifra de morts, amb tants morts sense proves de covid no sabrem mai si aquest ha estat la causa.

  2. Manuel,
    me n’alegro de què hagi percebut els signes de dol públic. Però ha estat una ocasió perduda de generar una catarsi col.lectiva davant de tant de sofriment per a molta gent.
    cordialment,
    J.F

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here