La dictadura de les etiquetes

La dictadura de les etiquetes

Lluís S. Salinas Roca. Fa una mica més d’un any, estava fent la inscripció per estudiar a l’escola de teologia que la Companyia de Jesús té a Berkeley (EUA), la Jesuit School of Theology. Quan estava gairebé al final de tot el procés, un procés bastant feixuc, el sistema em va demanar que seleccionés la regió de procedència: Europa. A continuació, va aparèixer una nova finestra en la que em preguntaven per la meva raça. Havia d’escollir entre blanc o llatí. Primer em vaig indignar i, després, em vaig quedar gelat. Primer vaig pensar “com s’atreveixen a pensar que no soc blanc?” Després em van venir a la ment vagons plens de persones embotides en direcció a un camp d’extermini per haver estat etiquetades amb una raça determinada, o persones matant a altres persones després de comprovar que la seva complexió corporal o l’ample del seu nas o la forma del seu cap les feia d’una ètnia o d’una altra. Ara bé, el que em va gelar la sang va ser adonar-me’n de que m’havia indignat que algú suposés que jo podia ser llatí i no blanc. Per què no m’indignava que pensessin el contrari, que podia ser blanc i no llatí?

Fa ja més d’una setmana va morir una persona desarmada, emmanillada, estirada bocaterrosa, a la que una altra persona li estava pressionant el coll amb el genoll. Segons una de les autòpsies que se li han fet, la persona que estava al terra va morir ofegada. Es deia George Floyd. Tot i no tenir una sentència judicial, tot apunta a que es tracta d’un assassinat. També ho sembla pel que es pot veure en un vídeo que algú va gravar sobre el que va passar. Això va tenir lloc a Minneapolis, una ciutat al nord dels Estats Units. I es dona la circumstància de que George Floyd tenia la pell negra i que la persona que estava recolzant el seu pes sobre el coll de la víctima era un policia.

Els últims dies s’han succeït protestes en moltes ciutats dels Estats Units i de la resta del món per denunciar que George Floyd va morir perquè el van ofegar en comptes de solament immobilitzar-lo, i que el van ofegar en comptes de solament immobilitzar-lo perquè era negre. És clar que els missatges que rebem com a “espectadors” del que passa al món són molt variats (si no, no estaríem en l’era de la desinformació): és cert que hi ha hagut violència en alguna de les manifestacions, així com també és cert que la major part de les protestes que s’estan duent a terme són no violentes. També és cert que no tots els Estats Units estan cremant o en toc de queda, encara que són més de cent les ciutats del país on hi ha hagut diferents actes de protesta. És cert, també, que, com passa en moltíssimes manifestacions, molts grups (també de signe contrari als manifestants) intenten “rebentar-les” per aconseguir generar violència o desacreditar-les. Però tot això pot distreure del fons del que passa: el racisme com a causa de la injustícia.

Quan a la meva escola de teologia em van preguntar sobre la meva raça, vaig tenir que preguntar-los de quina raça em consideren. A Europa és més comú preguntar-se per la classe social, potser. No obstant, tant als Estats Units com a Europa, els grups de població amb trets físics comuns (el que anomeno raça), el nivell de renta, el nivell cultural, el país d’origen, etc., es confonen i es barregen. I totes aquestes característiques estan relacionades amb la injustícia.

Per això és necessari preguntar-se, per exemple, per què els afroamericans són el 60% de la població reclusa als Estats Units si són només el 12% de la població. És que la gent amb la pell negra és més propensa a cometre crims? La ciència diu clarament que no. Potser, l’estadística té més a veure amb aquesta dada: per cada 6 dòlars que tenen els blancs, els afroamericans en tenen solament 1. La pobresa és la causa de la discriminació que pateixen els afroamericans o la pobresa és la conseqüència d’un sistema que els discrimina? Segurament, les dues afirmacions són certes i es retro-alimenten.

Però ens estaríem equivocant si penséssim que aquest és un problema del “salvatge oest” americà. En la base del racisme trobem la generalització i l’estereotip. I cal reconèixer que la generalització i l’estereotip estan molt presents en nosaltres. Tots els d’allà són uns “ganduls”, o “insolidaris”, o “incultes”, o “prepotents”. “Ens volen prendre la feina i es queden amb les nostres ajudes”. “Vigila’l perquè a la seva religió són uns fanàtics”. Tots tenim el mateix problema disfressat de pretexts diferents.

Curiosament, en el procés d’inscripció a la meva escola de teologia, em van preguntar quina és la meva raça per poder-me beneficiar de les ajudes destinades a “les minories racials” i amb finalitats estadístiques que exigeix l’estat de Califòrnia. Tot i això, des del meu punt de vista, aquesta mateixa “protecció” perpetua el racisme perquè classifica segons la raça (si és que això realment existeix). És possible viure sense estar classificats? Són necessaris la generalització i l’estereotip? És possible lliurar-se de la dictadura de les etiquetes? Suposo que si l’ésser humà recorre a la generalització és perquè això li ha permès sobreviure al llarg de la història. No obstant, en els estereotips que usem trobem una càrrega cultural sense fonament profundament injusta.

En unes societats com les nostres, en les que la desigualtat és cada cop més palesa, mai hauríem de deixar de preguntar-nos quan som còmplices de la dictadura de les etiquetes. Les etiquetes generen desigualtat i discriminació i ho fan a tots els nivells. Certament, no totes tenen a veure amb el racisme (ideologia, religió, classe, cultura…), però totes porten, d’una manera o altra, a la violència. La mateixa violència insuportable que hi ha en les imatges del genoll d’un sistema sencer estrangulant fins a la mort a un ciutadà anònim.

Imatge de RJA1988 ea Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.