Una realitat que clama silenciosament

Una realitat que clama silenciosament

Pepe Rodado. Porto més de dos mesos sense treballar a causa de la COVID-19. El lloc on treballo és una residencia de joves esportistes lligada a un institut. No podrem tornar a la feina fins que no obrin els instituts. Mentrestant em vaig plantejar com podia donar un cop de mà davant de tantes necessitats com anaven apareixent. Després d’oferir-me a Càritas, em van proposar de participar en un punt de distribució d’aliments, tot atenent a famílies que, per primer cop s’acostaven a Càritas, a causa de la pèrdua de feines o d’aturada de les feines (amb un ERTO) pel coronavirus. Porto més d’un mes col·laborant en aquesta tasca. Què he observat des d’aquest lloc en aquestes setmanes?

Un 70% de les famílies son immigrants “sense papers”. En situacions ben diverses en alguns aspectes, no així en el resultat final de necessitat màxima. M’explico. Molts d’ells no porten gaire temps al nostre país: entre uns mesos i menys de dos anys. N’hi ha d’altres que porten tres o més anys i encara no tenen papers. Alguns els havien presentat i la paralització administrativa els ha deixat congelats. Altres però estan a l’espera d’aconseguir un contracte laboral d’un any a jornada complerta per poder presentar-los. Aquesta és una de les exigències absolutament injustes de la Llei d’estrangeria que impedeix a moltes persones, malgrat l’arrelament al país, poder regularitzar la seva situació a Espanya i accedir a un mercat de treball regular, primer pas per poder adquirir la ciutadania amb els drets corresponents.

D’aquest grup lògicament els que treballaven ho feien sense contracte i la pandèmia els ha tret la font d’ingressos per anar tirant endavant el dia a dia, ja que les feines que feien han quedat aturades: feines de cura, de neteja, a la construcció, etc.

Un altre grup important és el de les persones que treballaven legalment però l’empresa ha fet un ERTO. Moltes d’elles ho feien en el món de l’hoteleria i la restauració. Resulta que gairebé ningú, a mitjans de maig, no ha cobrat res encara! Tot i que l’ERTO era de mitjans de març. Només alguns han cobrat el mes de març. Per tant, porten un mes i mig sense entrades. L’angoixa per no poder fer front a l’alimentació, el pagament dels subministraments, dels lloguers dels pisos o habitacions, etc., és notable. En aquesta situació hi ha persones d’origen immigrant amb permís de residència i treball i també persones del país. Segons dades de CCOO, a dia d’avui hi ha 15.000 treballadors i treballadores que no han cobrat l’ERTO, i en aquesta xifra només consten els de mitjanes o grans empreses, no els de les petites, com és el cas dels que han vingut al punt de distribució d’aliments on col·laboro.

Un grup menor, però que m’ha cridat l’atenció, és el de persones que estaven a casa nostra de turisme i els ha agafat la situació d’alarma proclamada pels governs respectius, on s’han prohibit o reduït al mínim els vols. No han pogut tornar als seus països i han consumit tots els recursos de que disposaven. Els consolats i l’ambaixada els han deixat penjats. Els d’aquest grup son principalment d’Amèrica del Sud.

Alguns casos més concrets. El d’una mare amb dos fills adolescents que porten sis mesos al nostre país. Encara no han aconseguit empadronar-se per les traves burocràtiques, a les quals s’ha afegit la no-atenció en les oficines presencialment i els mitjans telemàtics estan col·lapsats. Resultat: els dos nois no han pogut escolaritzar-se i perden tot el curs. A més de no tenir accés als drets bàsics que atorga l’empadronament.

Una dona jove que treballava en una botiga estava de baixa maternal quan va entrar en vigor l’aturada per l’estat d’alarma. La petita empresa va acollir-se a un ERTO… però es van oblidar d’ella i no la van incloure! Un “oblit” que l’ha deixada a ella i els seus dos fills al límit, en una habitació de lloguer de la qual l’amenacen de treure si no paga…

O el de diverses persones amb formació en educació i sanitat que s’enfronten a una quasi missió impossible quan intenten convalidar els seus estudis. Precisament professionals que podrien tenir possibilitats de feina davant la necessitat que tenim en aquests àmbits.

O el d’un parell de persones que els han rescindit el contracte d’obra i servei per la situació del coronavirus, essent la seva única font d’ingressos.

Aquesta és la fotografia des de l’atenció directa a 120 famílies. És una fotografia fidel d’una realitat laboral i social molt més amplia. Com la punta d’un iceberg. Ella ens parla, a condició que vulguem veure-la i escoltar-la. És fonamental veure-la i escoltar-la en tant que persones, com a treballadors i treballadores amb els quals podem identificar-nos. Però més important encara és que siguin vistes i escoltades pels responsables polítics, perquè puguin donar una resposta decent a aquestes persones. La majoria d’elles expressen que només volen viure del seu treball i viuen amb certa vergonya haver de demanar ajuda… Per això, aquesta setmana, quan han tornat per segon cop a recollir els aliments, he descobert una llumeta d’esperança en els ulls i la veu d’un grup d’ells, perquè han començat a fer algunes hores, els han trucat de la feina dient que a finals de mes o principis de juny reprendran la feina i compten amb ells.

Una vegada més constatem que la feina és molt més que un pur mitjà per obtenir recursos materials per subsistir. És una acció que expressa la dignitat i l’autonomia personal i atorga un lloc social. Ho tindrà en compte la “nova normalitat”? O aquesta només voldrà dir seguir amb les mateixes condicions laborals però amb mascareta i distància física? (Em nego a acceptar el concepte de distància social que és terrible i ben significatiu!)

Les situacions referides, reals i feridores, són una denúncia viva d’unes condicions de vida laborals i socials que són inadmissibles. I que caldrà modificar a favor de les persones si volem ser una societat decent. Només aquesta acció serà digna de dir-se acció política. Per aquest motiu preferim fer nostra l’expressió de Guy Ryder, director general de la OIT, que afirma que més que una nova normalitat el que cal és entrar en una normalitat millor per a tothom.

Imatge de Holger KraftPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.