L'educació ha de ser una força transformadora

L’educació ha de ser una força transformadora

Yénifer López Ramos. “No existeix una força transformadora més poderosa que l’educació per promoure els drets humans i la dignitat, eradicar la pobresa i aconseguir la sostenibilitat.” Aquesta afirmació realitzada per l’UNESCO en el document “Replantejar l’educació: Vers un bé comú mundial?” pren major vigència en el món de l’educació avui.

L’educació mundial s’ha vist sacsejada per la pandèmia que ha afectat el món per igual, el tancament de les escoles en 168 països està afectant en aquest moment el 70,6% del total d’alumnat mundial -però va arribar a afectar fa uns dies més del 91%. Aquest tancament té costos socials i econòmics alts, especialment per a l’alumnat que parteix de situacions de major vulnerabilitat i les seves famílies, ja que la pandèmia ens afecta a tots, però no a tots per igual. La bretxa educativa s’ha revelat amb força tant entre països com a l’interior de cada un, i hem pogut comprovar com s’assenta sobre una profunda bretxa social.

No entrarem a reconèixer la magnitud de les conseqüències que suposarà per a tants milions d’alumnes i les seves famílies, sinó en el que l’escola com a tal ha de repensar per ser aquesta força transformadora poderosa, que juga més paper avui, perquè és a les seves mans educar per a un altre món possible, per construir un futur millor.

És urgent replantejar la finalitat de l’educació i l’organització de l’aprenentatge. Gehiomara Cedeño, sotsdirectora nacional de Fe y Alegría Ecuador i responsable d’Educació dins de la Federación Internacional Fe y Alegría, afirma rotunda: “No estàvem preparats, ni com a escola, ni com a educadors, ni com a directius, ni com a societat”. Allò planificat, la normativa, no s’adeqüen per donar una resposta a l’emergència. Per això cal canviar l’agenda i les prioritats de l’educació. Toca preguntar-nos: Quina educació volem? Quin és el fi de l’educació? Quin és el nostre projecte educatiu?

Així mateix, necessitem reorientar el paper dels i les gestores educatives, des de les administracions públiques fins al rol de les direccions dels centres escolars. És molt important recuperar el paper del lideratge davant la burocràcia, ja que es necessita més que mai un pensament estratègic en un escenari incert i desconegut. El lideratge educatiu haurà d’estar més basat en la promoció de converses de sentit, en facilitar la cooperació entre diversos agents de la comunitat (docents, famílies, alumnat, personal no docent) i en l’impuls de la seva participació i autonomia perquè estiguin a punt quan calgui col·laborar en emergències immediates.

D’altra banda, és imprescindible que els sistemes educatius fomentin la consciència d’interdependència i el sentit de corresponsabilitat global en un món cada vegada més interconnectat, com ha mostrat la pandèmia de Covid-19. Aquesta crisi ens ha fet ser conscients de la profunda connexió d’un món globalitzat, i de la interdependència que ens connecta des de la Xina fins a Equador, tots els països afectats pel mateix mal. La pandèmia actual posa sobre la taula, de nou, continguts curriculars que tenen a veure amb la realitat global, amb la humanitat i amb els reptes que tenim com a societat. D’aquí a 10 anys es compleix el termini per al compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Rellegir-los a la llum del que ens està passant ens porta a pensar com és d’ineludible que s’inclogui l’educació per a la ciutadania global en el currículum educatiu, tal com planteja la meta 4.7. Potser així l’escola ajudi a comprendre les causes de les migracions forçoses, el clam de la natura que necessita un canvi en la nostra manera de consumir, o com el creixement econòmic no soluciona tots els problemes, i al mateix temps, a prendre consciència de les relacions existents entre totes aquestes qüestions i fenòmens com la pandèmia global que ens assola.

L’educació és un bé públic, i com a tal ha de ser inclusiva, equitativa i participativa, així com estar orientada al bé comú. Per treballar pel bé comú és imperatiu replantejar el concepte de comunitat educativa i generar-hi processos de participació. Això vol dir mirar la comunitat educativa d’una altra manera, preguntar i escoltar necessitats, revisar les fórmules de presa de decisions. La generació de xarxes de construcció col·lectiva, de solidaritat, de processos compartits, es fa imprescindible. És el moment fort per reprendre la co-docència, les comunitats d’aprenentatge, la relació escola-comunitat, les aliances entre sectors… És el moment de connectar-se pel bé comú i de fer de les nostres escoles espais inclusius i equitatius. Sabem que la pandèmia està engrandint la bretxa i el gran perill és deixar molts nens, nenes, adolescents i joves enrere. La pandèmia ha descobert que els avenços en el dret a l’educació no estaven consolidats, la desigualtat educativa existia, només estava invisibilitzada. La resposta ha de ser unificada, hem d’aconseguir que aquelles persones que parteixen una situació més complexa i de major vulnerabilitat puguin arribar a tenir les mateixes oportunitats que la resta de companys i companyes.

Potser també és moment que el món educatiu tingui en compte en els seus principis la formació de persones amb filosofia “ubuntu” -paraula que prové de les llengües zulú i xhosa-, persones “que saben que pertanyen a una gran totalitat”. D’aquesta manera l’educació serà la força transformadora que promogui en el món els drets humans i la dignitat de totes les persones.

Imatge de free stock photos from www.picjumbo.comPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.