Carta a un teòleg amic

Carta a un teòleg amic

Darío Mollá Llácer. Estimat amic,

T’escric aquesta carta perquè fa uns dies vaig llegir una reflexió que em va sorprendre i em va desconcertar. Te l’escric, com no pot ser d’una altra manera, amb tot afecte i respecte. També, ja em coneixes!, potser en algun moment et sona com molt fort o radical o poc matisat el que dic, però saps que és la meva manera d’expressar-me, I a mesura que em faig vell noto que mesuro menys les expressions… (potser és per allò del “dat i beneït”).

Em va sorprendre quan vaig llegir alguna cosa així com que la crisi provocada pel COVID-19 (crisi sanitària, però també econòmica, social, de convivència humana, etc.) era una “oportunitat” perquè la humanitat creixés. Et confesso: més que “sorprendre” aquesta afirmació em va colpejar fins a ferir-me. Em resulta molt fort fins a l’inacceptable anomenar aquesta crisi, així en general i a nivell global, “oportunitat”. Per a mi és, per damunt de qualsevol consideració, una catàstrofe pura i simple en tots els aspectes.

Em vénen a la ment i al cor tantes persones mortes, i mortes en soledat. Tantes famílies destrossades. Tantes persones que perden la feina o el seu mitjà de subsistència. I molts d’ells no ho recuperaran. Tantes persones al límit de la subsistència que han caigut per sota d’aquest límit. Tantes crisis familiars que ja seran irreparables… I em resisteixo amb tot el meu esser a anomenar a això “oportunitat”. No crec que cap de les persones que ho hagin sofert ho visquin com a oportunitat. I no em sento amb dret ni amb valor de dir-los “el que us ha passat és una oportunitat”. “Una oportunitat per a què?”, em contestarien…

És clar: aquí passen dues coses.

La primera: que molts dels que escrivim i, perdona’m l’expressió, “donem doctrina” sobre aquesta crisi som (i jo el primer…) privilegiats. Per les nostres habilitats personals per afrontar-la i per les nostres condicions. Una religiosa amiga em deia: “Estem bé, i com que a més tenim un jardí per passejar…”. Jo, en raó d’amistat, vaig callar, però vaig estar a punt d’afegir: “I menjar a taula segur cada dia, i seguretat econòmica garantida… i fins i tot exercicis on-line per si ens deprimim…”

La segona és aquest donar per suposat que amb això “aprendrem” moltes coses o en sortirem millors. Crec que això és un a priori que caldrà verificar a posteriori si es compleix. O un exercici de propaganda. I que és molt gratuït afirmar-ho a nivell universal. No m’acabo de creure que els qui, de veritat, hagin patit la crisi i les seves conseqüències en surtin, de veritat, “millors”. En sortiran com puguin, si és que en surten: molts, destrossats per sempre o per molt de temps, i sí, és possible, que alguns millors.

M’agradaria més pensar que aquesta crisi, tan dura per a tantes persones, és per a nosaltres un desafiament (tu em pots ara dir: Doncs això volia dir jo en parlar d'”oportunitat”…) per repensar moltes coses dels nostres “discursos”, de les nostres teologies, i sobretot, per prendre’ns molt més seriosament la nostra solidaritat i el nostre compromís amb els que pateixen.

Una forta abraçada.

Imatge de Free-PhotosPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.