Portes tancades, portes obertes

Portes tancades, portes obertes

Víctor CodinaDesprés d’uns mesos de pandèmia en què les notícies eren exclusivament sobre temes de salut, ara, a l’inici d’una tímida però progressiva desescalada del confinament, el tema central és l’econòmic, la terrible crisi que s’acosta, les empreses que tanquen, l’augment dels aturats, etc.

Les preguntes ara miren el futur, un futur ple d’incògnites socials, econòmiques, polítiques, científiques, tecnològiques, ecològiques i humanitàries: Cap a on anem? Quin futur ens espera com a família, país i humanitat? Té sentit la vida davant de tants interrogants?

Sobre la pandèmia hem sabut que la causa era un virus letal, però ara no sabem cap a on anem. Sociòlegs, politòlegs, economistes i pensadors ens ofereixen les seves teories sobre el futur, amb més interrogants que certeses. Han desaparegut la utopia i el somni d’un futur millor.

I així com en la primera fase molts preguntaven als creients si tenien una paraula de consol per superar el dolor i la por, ara ens pregunten si tenim alguna paraula d’esperança de cara al futur. Déu ens ha abandonat enmig de la tempesta? Som uns pobres nàufrags sense saber ni d’on venim ni cap a on anem? Té sentit aquesta vida?

La tradició judeocristiana no només ens parla d’un Déu creador de totes les coses, sinó sobretot d’un Déu Yahvé que estarà sempre amb el seu poble, un Déu de la història, de la promesa, que l’allibera de l’opressió, Un Déu que en Jesús entra en la nostra història, s’encarna i té un projecte de vida de filiació i fraternitat, en comunió amb la natura, que es diu el Regne de Déu. I aquest Jesús mort i ressuscitat per nosaltres ens ha lliurat el seu Esperit, és un Déu-amb-nosaltres, que compta amb nosaltres per construir un món solidari i just, de vida, on anem transfigurant la realitat i l’obrim al futur de una nova terra, d’una vida sense fi. Hi ha utopia, hi ha esperança, hi ha sentit, encara que caminem a vegades en la foscor de la nit. Déu no ens abandona mai.

Hi ha un text dels Fets dels apòstols una mica desconcertant. L’Esperit Sant no consent que Pau prediqui la Paraula ni a Àsia ni a Bitínia. Però aquella nit Pau té la visió d’un macedoni que li suplica que vagi a Macedònia a ajudar-los. Pau ho explica als seus companys i decideixen embarcar-se cap a Macedònia, Filips, Atenes i finalment a Roma (Ac 16,6-10).

L’Esperit els va tancar les portes a una predicació a comunitats d’origen jueu i els va obrir portes cap als gentils. Segurament Pau no va entendre plenament la seva vocació als gentils fins al final de la seva vida, quan essent a Roma els diu als jueus que la salvació de Déu ha estat proclamada als pagans (Ac 28,28). I aquí s’acaben els Fets dels apòstols.

Intentant actualitzar aquest text podem constatar que l’Esperit Sant avui ens està tancant portes, no només de comerços, hotels, fàbriques, escoles, estadis i temples, sinó a un tipus de societat, d’economia, de política, d’investigació i d’ecologia que no generen vida, sinó discriminació i violència. L’antropocentrisme tecnològic modern i el sistema econòmic vigent provoquen mort i víctimes. No ens estranyi que l’Esperit tanqui portes i que això ens produeixi sensació de fracàs, incertesa sobre el futur, caos i confusió.

Però l’Esperit, encara que ens costi acceptar-ho, ens està obrint altres portes a un altre possible món, amb una economia solidària, amb prioritat dels pobres i descartats de la societat, un món més ecològic, més senzill i participatiu, que no inverteixi en armes sinó en salut i educació, amb treball i salaris dignes vitals per a tots, un món més interconnectat i pacífic, més proper al projecte del Regne de Déu.

Per als cristians també se’ns obre una porta cap a una Església no clerical ni patriarcal, sinó a una vida cristiana amb més participació creient i comunitària de tot el Poble de Déu, no tancats al temple sinó formant una Església en sortida a les perifèries, una Església més ferment que ciment. No intentem reobrir les portes que l’Esperit ens ha tancat.

Tot això no és una cosa màgica, exigeix la nostra col·laboració, creativitat, iniciativa i conversió per construir entre tots un món diferent, solidari i just, per transfigurar aquesta realitat i obrir-la a la nova terra, a una vida sense fi, el Regne de Déu.

¿Serem capaços de discernir avui, en aquestes portes que es tanquen i s’obren, un nou signe dels temps, una sempre nova i sorprenent acció de l’Esperit del Senyor?

Tot és gràcia, hi ha Utopia a l’horitzó, hi ha un Principi esperança, aquesta virtut que és la més petita de les virtuts teologals, però la que més agrada a Déu. En formulació d’una dona boliviana d’un barri popular de Cochabamba: “Diosito nos acompaña siempre”.

Imatge d’isma noorPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.