Coronavirus: una sola humanitat, una vulnerabilitat compartida

Coronavirus: una sola humanitat, una vulnerabilitat compartida

Jaume Flaquer[Avui, 25 de maig, tot el territori espanyol entra a la fase 1. Jaume Flaquer, responsable de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia, escriu aquestes reflexions en format Paper CJ. Per llegir-lo sencer, feu clic aquí].

Vers l’interior i vers l’essencial

El coronavirus ha agafat la humanitat a contrapeu. Les preocupacions principals de les diferents societats abans de la pandèmia tenien poc a veure amb una crisi epidemiològica d’abast mundial. Encara que la seva possibilitat teòrica fos coneguda per advertències científiques o representacions cinematogràfiques, el seu caràcter distòpic i, en certa manera, escatològic ens ha fet reaccionar amb massa lentitud. És probable que la prepotència d’Occident l’hagi portat a pensar: «Això no ens pot passar a nosaltres; les grans infeccions i parasitosis (malària, dengue, Chagas, Ebola…) són cosa de països subdesenvolupats». Amb la mateixa autosuficiència Goliat va anar a lluitar contra el petit David. El món sencer, que pensava que dominava el curs de la Història, ha estat vençut per un minúscul virus invisible, davant el qual la nova carrera armamentista s’ha demostrat impotent.

La mort, tan aliena a l’experiència quotidiana de l’autoproclamat primer món, s’ha convertit de nou en un esdeveniment proper; fins i tot ha entrat dins la consciència de possibilitat per a molta gent: «I si em poso malalt? Com reaccionarà el meu cos?».

De sobte, el virus ens ha replegat sobre nosaltres mateixos, ens ha desplaçat vers l’interior i vers l’essencial. Vers l’interior perquè el menor contacte social (tot i tenir infinits mitjans electrònics) ens permet estar més amb nosaltres mateixos, i vers l’essencial perquè de cop s’ha ensorrat el consumisme. Ens hem centrat a sobreviure i hem pres consciència dels elements essencials de la vida: la salut, les relacions, l’amor, el pa de cada dia… Hem descobert que els antics ídols que aplaudíem i veneràvem en els concerts o els camps de futbol no ens poden salvar. Ara hem posat al capdamunt els i les professionals de la salut perquè a ells i a elles confiem les nostres vides.

Salvats «pels pèls»

Globalment, crec que podem dir que ens hem salvat com a humanitat «pels pèls». No en el sentit d’assegurar la continuació de l’espècie sinó perquè, tot i les vacil·lacions inicials d’alguns països, al final hem decidit posar al centre de les nostres preocupacions les persones més grans i vulnerables. Boris Johnson podia considerar fredament que la mort de 400.000 britànics era preferible a aturar l’economia, però la societat que hagués escollit aquesta opció no n’hauria sortit amb vida… humana. Cap societat podria aixecar el cap després de viure el trauma de deixar morir tanta gent.

Tot i això, el patiment ha estat terrible: el del personal sanitari en veure morir de prop tantes persones i enfrontar-se a la possibilitat d’haver de prioritzar-ne uns davant dels altres en moments de col·lapse del sistema de salut; el de les cuidadores de persones grans, sobretot dones, que han hagut d’afrontar el problema en condicions de precarietat; la dels malalts que han mort en la solitud dels hospitals tot i la bona voluntat i les cures d’aquests «éssers estranys» que per la seva indumentària semblava que venien d’un altre planeta; el dels familiars que vivien l’angoixa de la distància; el de les persones grans amb la seva por vital de contagiar-se i sucumbir; el de les treballadores dels serveis essencials, amb la por de contagiar els seus éssers estimats; el de gran part de la població, amb la difícil gestió de l’ansietat; i, finalment, el gran patiment de tants milions de persones que han perdut els mitjans de subsistència.

Com de difícil serà superar aquests patiments quan encara no hi ha un moment proper que ens permeti dir que n’hem sortit! Perquè no hi haurà un «final» fins que no s’aconsegueixi una vacuna. Com n’és, de difícil, tancar la ferida per la mort d’un ésser estimat del qual no ens hem pogut acomiadar i que no hem pogut plorar en un funeral!

Ara bé, hauríem de trobar maneres per tal que la solidaritat que manifestem davant d’aquest problema compartit no s’esvaeixi en el mesos que vindran. No oblidem que l’enorme crisi econòmica (tant nacional com mundial) no ens afectarà a tots de la mateixa manera. I la nostra societat només serà veritablement democràtica i justa si assumim de manera conjunta –i progressiva, segons la capacitat econòmica de cadascú– els grans costos en salut generats durant aquests mesos, i si som capaços de «rescatar» les persones que han perdut tots els seus ingressos.

Amb tot, per aconseguir-ho, cal que els partits polítics estiguin a l’alçada: que busquin el bé comú i no la capitalització del descontentament que produirà la pèrdua de poder adquisitiu. Potser seria hora que Europa es prengués seriosament la lluita contra aquests paradisos fiscals que existeixen fins i tot dins de la Unió Europea mateix. En definitiva, és urgent que tots els partits polítics pactin una estratègia comuna de llarga durada per superar la crisi; si no ho fan seran responsables del seu propi descrèdit davant l’opinió pública, amb el risc que se’n derivarà per a la democràcia mateixa.

L’eix del món es desplaça a l’Orient

No és pas segur que la humanitat tregui totes les conclusions que hauria de treure d’aquesta pandèmia. De fet, sabem que acostumem a tenir poca memòria i que els propòsits difícils que es prenen durant les crisis sovint es deixen de banda quan tornen els bons temps.

Però el que sí que veiem és un desplaçament global vers l’Orient. Si els Estats Units cauen en el forat econòmic quan la Xina ha pogut contenir la pandèmia amb una relativa celeritat, aquest darrer país podria començar el sorpasso com a actor principal mundial. Sumat això a l’èxit de la resposta de la pandèmia per part de Corea del Sud, Singapur i Vietnam, l’eix del món podria començar a situar-se en aquesta zona geogràfica. Paradoxalment, si al principi de la pandèmia es parlava d’un possible efecte Txernòbil a la Xina, ara sembla que aquest país en surt reforçat. La menor protecció de la privacitat dels individus en aquests països podria temptar alguns sectors d’Occident. Davant una competència global, se’ns podria demanar sacrificar la privacitat i els drets civils per competir amb els països asiàtics en eficàcia i desenvolupament. Per evitar caure en el dilema «seguretat (i diners) o llibertat», hauríem d’observar els exemples d’èxit de països com Alemanya o Portugal, que ni han aglutinat el poder en una sola persona ni han sacrificat la privacitat dels individus. La Xina, no obstant, s’ha manifestat com un soci no fiable en ser molt poc creïbles les dades que ha fet oficials sobre el nombre de contagis i morts. És a dir, l’opacitat del seu sistema genera grans suspicàcies, i per això sembla molt probable que Occident es replantegi una «repatriació» de la producció, almenys en productes estratègics. Així, paradoxalment, el replantejament de la globalització en la producció anirà acompanyat d’una més gran comunicació digital, i s’iniciarà aquí una competència d’àmbit planetari en què els sectors d’oci, cultura i educació quedaran profundament afectats.

***

Per llegir el Paper CJ n. 253 sencer, feu clic aquí.

Imatge de Anrita1705 extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.