Què he après dels meus fills?

Què he après dels meus fills?

Karen Castillo Mayagoitia. Fa poc més de tres anys em va arribar un regal que m’ha portat a un camí insospitat com a teòloga. Era el llibre Dame la mano y danzaremos: La niñez como desafío teológico y pastoral. Un text i un regal que s’han convertit en camí i descobriment d’un tema fascinant i ple de reptes, i que alhora m’ha permès conèixer gent meravellosa.

Una de les parades en aquest camí va ser un taller sobre lexperiència de Déu que vaig compartir en la formació permanent d’una congregació de sacerdots mexicans. Definitivament per a mi, laica i “sense experiència”, parlar per i amb sacerdots sobre experiència de Déu representava una cosa impensable. Després de moltes voltes vaig decidir prendre el tema de la infantesa i pensar en la meva experiència com a mare, que em va permetre endinsar-me en una experiència de Déu diferent que podia aportar elements per a la reflexió. Va ser així com vaig agafar la ploma i una llibreta i vaig deixar que el meu cor em parlés des del que he après dels meus fills. Comparteixo aquí les línies…

Per què vull partir des del meu ser mare? Perquè la meva experiència de Déu en els últims anys neix primordialment de la meva trobada amb ells, de descobrir-los, acompanyar-los i especialment d’aprendre a ser mare a través dels seus gestos, les seves paraules, les seves abraçades, les seves accions, el seu caminar…

Quan eren nadons, el primer que vaig aprendre va ser la dependència absoluta que té un nadó de la seva mare; dependència que es resumeix en l’abraçada amorosa que abasta l’existència tota; presència que alimenta el cos, que té cura de la vida i que ajuda el desenvolupament.

Amb aquest desenvolupament comença també un procés de despreniment i aprenentatge mutu i alhora conjunt amb el pare; procés que va conformant i descobrint un nou llenguatge, i des d’aquest llenguatge comprenem el que viuen en el més essencial d’una persona (fam, son, dolor, fred, calor, necessitat d’abraçada o fins i tot necessitat d’estar sols).

Tan bon punt comencen a expressar-se més, sorgeix un dels millors aprenentatges: descobrir què els fa riure i buscar-ho a qualsevol preu, ja que un somriure, i encara millor, una riallada d’un nen, és capaç de treure les millors llàgrimes d’una mare i un pare.

En fer els seus primers passos, vaig aprendre que caminar sempre és una acció necessària per assolir els objectius, i que quan els passos no són suficients sempre hi ha forma de posar un banc, una sèrie d’objectes per arribar fins on es vol, o simplement demanar-li a algú més que els ajudi per ser on volen ser.

Quan començaven a descobrir el món, vaig aprendre que la sorpresa és fruit de trobar-se i retrobar-se, una i altra vegada, amb allò bell i allò essencial de la vida. Que les flors són belles pels seus colors, formes i aromes, que els animals són éssers vius, i que la natura és un espai inexplicable i digne de contemplació.

Vaig aprendre que per conèixer cal sentir, palpar, ficar-se, involucrar-se. Saber què és la terra implica tocar-la, tenir-la entre les mans; conèixer la sorra passa també per enterrar-s’hi, encara que se’ns fiqui fins a les orelles, i fer figures; menjar i reconèixer els sabors passa també per sentir-los, embrutar-se, i fins i tot donar-los a provar als altres.

En relacionar-se vaig aprendre la trobada amb cadascun d’ells, amb la seva essència i les seves preguntes, amb el seu jo i el seu ésser en relació, amb adaptar-se a quin és el seu paper a la família; trobades que em van ajudar a redescobrir el meu propi jo.

Quan els va tocar conèixer altres nens que no vivien amb les mateixes oportunitats que ells, vaig aprendre a mirar els altres i qüestionar-me sobre les injustícies, a saber que no hi ha resposta satisfactòria perquè una injustícia és injustificable.

En la seva relació amb els seus amics, vaig aprendre que amb els amics es comparteix tot (fins i tot un raspall de dents o un caramel) perquè les coses es gaudeixen molt més quan la seva utilitat és la unitat i la diversió. També vaig aprendre que amic és el més gran qualificatiu que té l’altre que és proper a mi, perquè res no pot caracteritzar-lo millor que ser el meu amic.

Quan es van enutjar vaig aprendre que dir “ja no t’estimo” és només una traducció d'”això em molesta” i que l’abraçada i el somriure són la traducció de “no és cert, t’estimo molt i entenc que tu a mi també m’estimes”. I en l’enuig, algunes vegades tancar els ulls no va ser signe de deixar de veure el que hi ha al seu voltant, sinó necessitat de mirar cap al seu interior.

Rebre’n una abraçada va ser comprendre que la força d’una abraçada feta amb tot el que són, és capaç de comunicar l’amor més sincer, la pertinença, la identitat, la gratuïtat…

Comunicar-los la fe i promoure la seva trobada amb Jesús em va ajudar a aprendre que quan l’Evangeli ens dius “sigueu com nens” és perquè per a ells Jesús és un amic i ser el seu amic vol dir confiança plena en ell, qui ho és tot, qui els acompanya i en té cura, qui els estima i comparteix amb ells, qui els guia i perdona incondicionalment. També vaig aprendre que el sagrat no es troba en l’ostentós de les catedrals, sinó en allò senzill i quotidià de la vida.

Explicar-los un conte o en ocasions haver-los d’inventar, em va ensenyar que la imaginació i la poesia ajuden a donar sentit a la vida i als esdeveniments.

Una cosa important és que a mesura que la família creixia vaig anar descobrint que, com deia Joan Pau II, “el cor de mare no es divideix amb cada nou fill, sinó que s’eixampla”; i afegiria jo, es fa flexible.

Tots aquests aprenentatges i molts més he tingut amb els meus fills, i pensar avui en això em porta a pensar que aquesta mirada em va permetre una experiència de Déu com a Pare amorós, com a amic proper.

Avui, però, crec que el meu adultcentrisme m’ha fet obligar-los a un tipus de relació, de llenguatge i d’estructures que ha limitat la seva creativitat i essència, i a mi m’ha portat a aprendre menys d’ells.

El meu adultcentrisme m’ha impedit deixar-los volar, potser perquè les meves classes de vol no han estat tan bones i la meva por és més gran que la confiança en ells.

El meu adultcentrisme cada vegada més m’impedeix aprendre d’ells, perquè la meva rebel·lia davant la seva etapa és més gran que la seva pròpia rebel·lia, i considero que poc poden ensenyar; mentre considero que tot el que poden i han d’aprendre és el que jo els vull ensenyar amb sermons i no amb la vida.

El meu adultcentrisme m’ha impedit la creació i comprensió de nous llenguatges, potser perquè considero que les seves paraules no són les adequades, o més aviat perquè no m’he acostat a comprendre’n els significats i els converteixo en un llenguatge incomprensible.

El meu adultcentrisme no ha donat respostes adequades a les seves preguntes i avui les injustícies s’han normalitzat.

El meu adultcentrisme em fa creure que sóc jo qui he d’explicar una i altra vegada les coses i no que de vegades actuo com a persona gran i els obligo a l’avorrida tasca d’una vegada i una altra haver-me de donar explicacions.

Amb aquesta experiència senzilla però plena de vida, m’he submergit en la teologia de la infantesa i vaig a poc a poc descobrint per què ser com nens és una condició per ser part del Regne de Déu: perquè trobo que la lògica de Jesús coincideix amb la lògica de la infantesa, que depenent del Pare és totalment lliure!

Imatge d’Annie SprattPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.