Javier Vitoria. La pandèmia i l’estat d’alarma han suspès les eucaristies i celebracions litúrgiques públiques de l’Església. Aquesta suspensió insòlita ha coincidit amb els temps litúrgics més importants de l’Església: Quaresma i Pasqua, inclosa la celebració del Tríduum Pasqual. Les noves tecnologies, via internet, ens han donat l’oportunitat de “celebrar” telemàticament l’eucaristia. Jo mateix he “celebrat” el Tríduum Pasqual i les eucaristies dels diumenges de Pasqua a les celebracions per Youtube que els jesuïtes ofereixen diàriament.
En aquestes circumstàncies molts s’han preguntat si en el futur l’Església no hauria de convertir en habitual aquesta forma de celebració eucarística. En paral·lel amb el que passarà amb el teletreball i el teleensenyament.
La meva resposta passa pel sedàs de l’experiència personal. Sóc un capellà habituat a presidir eucaristies de comunitats parroquials, integrades per dones i homes amb els quals convisc diàriament en el tràfec propi d’un barri de la meva ciutat. Ni remotament se m’ha ocorregut celebrar el Tríduum Pasqual i les eucaristies dominicals pasquals a casa meva, amb mi mateix, ja que aquest any, per primera vegada en cinquanta-dos, no podia ni presidir les celebracions ni assistir-hi. Tampoc ho he fet via Skype amb la meva petita comunitat, tot i que els dies del Tríduum Pasqual i els diumenges ens hàgim reunit per pregar per aquest mitjà.
He acudit a l’oferta telemàtica dels jesuïtes. Estic molt agraït del seu servei, en la realització del qual hi han posat qualitat cristiana i calidesa humana. Indubtablement les seves eucaristies m’han ajudat a viure la Pasqua del Senyor en temps de pandèmia. Em sembla singularment destacable la seva litúrgia de la paraula. No sempre els que s’asseuen als bancs de les celebracions dominicals escolten homilies tan fidels a la Paraula proclamada, tan ben contextualitzades en l’avui i tan entenedores des de la perspectiva de la comunicació.
Les celebracions telemàtiques m’han semblat una ajuda espiritual important i complementària a la de les nostres reunions comunitàries per pregar. No obstant això, he trobat a faltar la dimensió comunitària sacramental de la celebració eucarística.
El vincle comunitari que crea el sistema telemàtic no és matèria suficient perquè l’eucaristia sigui l’esdeveniment culminant de la trobada amb Déu de la comunitat cristiana, a la memòria de Jesús de Natzaret (pa partit i compartit) per acció de l’Esperit invocat.
Els actuals mitjans telemàtics ofereixen una possibilitat de comunicació entre les persones, impensable fins fa molt poc temps. Encara fa uns dies uns bons amics, amb un fill casat a Austràlia, m’explicaven com eren de feliços perquè podien veure els seus néts i parlar amb ells per videoconferència. Ens hem de felicitar perquè aquesta possibilitat existeix. No fa tant de temps que calia suportar hores de demora per poder parlar telefònicament amb un familiar que vivia en un altre poble de la teva pròpia província. Però no podem oblidar una cosa que ens ha ensenyat aquest temps de confinament i distància social: una abraçada i un petó tenen més qualitat i calidesa humana que una videoconferència; tocar-se més que veure’s en pantalla; beure i menjar junts més que wasapejar junts.
Així ho va entendre Jesús. Ens va convidar als seus i les seves deixebles a compartir un Sopar, i no una reunió en memòria seva. Tots ho sabem: no és possible sopar telemàticament. La presència de la comunitat en el lloc on se celebra el Sopar del Senyor em sembla element fonamental o imprescindible per a la plenitud de la dimensió sacramental de l’eucaristia.
El terme «sagrament» evoca la «trobada» amb Déu en la història i no simplement la seva «Presència» transcendent. La Presència de Déu en el món depèn de la seva voluntat, complerta en l’efusió de l’Esperit Sant sobre tota la creació, que també és la de Jesús ressuscitat. La «trobada» de Déu amb els homes i les dones depèn de l’activació sinèrgica de la Presència amb realitats humanes. En la tradició cristiana aquesta possibilitat ha esdevingut en Jesucrist (sagrament originari de la trobada amb Déu), en l’Església (sagrament fonamental), i en els sagraments que són signes en què l’Església va decidir oficialment fer-se present com a tal, explicitant el seu ésser, reafirmant la seva fe i comprometent la seva missió.
Aquesta presència eclesial s’ha de substanciar en comunitat present en la celebració de tots els sagraments, inclòs el de la penitència, per molt que s’entestin en el contrari algunes autoritats eclesiàstiques. Però es fa especialment peremptòria en l’eucaristia, on celebrem el Sopar del Senyor. Com pot tenir lloc aquest sopar, si els comensals convidats no hi assisteixen? Com es produirà l’esdeveniment de la trobada amb Déu en la memòria de Jesús i l’efusió de l’Esperit sense l’experiència humana d’haver estat convidats a dinar junts per un amfitrió que és Déu? Qui presideix el Sopar ho fa en nom de Crist, Cap de l’Església, però és el servidor a la taula perquè (se suposa) ho és en la vida diària de la comunitat. En cap cas pot substituir els comensals a la celebració. Sense comensals no hi ha servei.
Se’m pot dir, amb tota la raó, que moltes vegades -potser massa- també és escassa l’entitat comunitària de les eucaristies presencials. No entro ara en la qüestió. Només hi afegiré una última reflexió per concloure.
Com a justificació se sol utilitzar el principi clàssic «supplet ecclesia» (CIC 144), que expressa el poder de dispensa de l’Església quan els sagraments no són administrats segons les normes de l’ordenament eclesiàstic. Però quan s’hi recorre de manera habitual, estem posant disculpes per no abordar el gran repte pendent de la reforma litúrgica proposada pel concili Vaticà II, que va quedar empantanegada després de l’aprovació de l’ús de les llengües vernacles en la celebració de l’eucaristia.
Imatge de Marek Studzinski a Pixabay