Trencant el silenci

Trencant el silenci

Juanjo Peris«Trencant el silenci» és el tema d’aquest any del dia contra l’homofòbia, bifòbia, transfòbia, que es commemora avui, 17 de maig. Amb l’ajuda del cinema m’agradaria reflexionar sobre aportacions que des dels moviments socials, en general, i des de la comunitat LGTBI+, en particular, ens poguessin ajudar en temps de canvi.

Moffie (Sud-àfrica/Regne Unit, 2019) és una pel·lícula que explica la història d’un jove gai blanc que amaga la seva sexualitat durant el servei militar obligatori en la Sud-àfrica de l’Apartheid. Moffie («marieta» en llengua afrikaans) està basada en els diaris de camp durant el seu servei militar a la frontera amb Angola i posterior novel·la autobiogràfica d’Andre Carl van der Merwe. La pel·lícula, que combina bellesa i tendresa amb violència i homofòbia, dóna per a molt, però una de les coses que més em va impactar és com el discurs homofòbic (i en aquest cas utilitzant la paraula de «Déu» per justificar-lo) acaba convertint-se en una ideologia totalitària i dominant que reprimeix i castiga el diferent

La comunitat LGTBI+ ha hagut de conviure amb l’estigma, la vergonya, la pèrdua freqüent d’éssers estimats i els discursos d’odi. Possiblement molts haguem vist El meu nom és Harvey Milk (EUA, 2008), una pel·lícula sobre el primer representant electe obertament gai a San Francisco. Una cosa que m’agrada de la pel·lícula, a part de tenir accés a documents interessants de l’època, és veure una comunitat estigmatitzada que s’organitza i passa de la indignació i la ràbia a l’acció. Cleve Jones, un dels joves del grup de Harvey Milk, explicarà en el seu llibre anys més tard com la seva participació en aquest moviment literalment li va salvar la vida.

Una altra pel·lícula que he pogut veure recentment és 120 battements par minute (França, 2017) sobre el grup activista Act Up, que s’enfronten a la indústria farmacèutica a França durant la pandèmia de VIH. En una societat que els estigmatitza, fan front a la por i rebuig. La pel·lícula també ens recorda com «silenci és igual a mort» i que no podem apartar la mirada de les situacions que són injustes, provoquen exclusió social o generen víctimes. Mobilitzar-nos ens porta a teixir vincles amb altres per fer front a una causa comuna. Pride (Regne Unit, 2014), pel·lícula que es va projectar en el Cicle de cinema Ignasi Salvat de Cristianisme i Justícia el 2016, és un bon exemple de trobada i col·laboració entre col·lectius que a priori no tindrien res a veure.

La visibilitat és important per trencar l’estigma, generar discursos i promoure acceptació. En aquest sentit, em ve al cap la pel·lícula documental Who’s gonna love me now? (Qui m’estimarà ara?) (Regne Unit, 2016) on veiem Saar, un gai israelià expatriat a Londres després de la seva sortida de l’armari. La pel·lícula explora les dificultats d’acceptació de la seva família i de la vida que s’ha construït com a membre del London Gay Men’s Chorus (LGMC). En una conversa el seu pare li pregunta perquè han de dir al nom del cor que són gais i no n’hi ha prou amb dir que són un cor de veus masculines.

Precisament perquè segueix havent-hi homofòbia, discursos d’odi i, en molts llocs de món, persones són perseguides, empresonades i executades per ser el que són o estimar qui desitgen, la visibilitat és important. Una de les missions fonamentals del LGMC és expandir un missatge de diversitat, tolerància i acceptació. A més d’en teatres actuen també en sinagogues, escoles i esglésies.

Trenquem el silenci. No és el mateix resar «pels perseguits» en general que resar pels «cristians perseguits en tal regió de el món». No és el mateix resar per «les víctimes d’odi» que resar per «les persones homosexuals, o transsexuals… que han estat assassinades en tal país». Ens ajuda a prendre consciència.

Teixir vincles, sentir-nos comunitat, expressar solidaritat i seguir estenent un missatge de diversitat, acceptació i tolerància, continua sent vital per a nosaltres. Reconèixer-nos i acceptar-nos com el que som genera un moviment interior que va de la foscor a la llum, de la vergonya a la llibertat.

Fotograma del film El meu nom és Harvey Milk extret d’Screenmusings.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.