60 dies de confinament

60 dies de confinament

Josetxo Ordóñez Echeverría. Barcelona, 12 de maig de 2020.

“Odisseu es va posar en peu d’un salt i va començar a mirar la seva terra pàtria.
Va donar un crit planyívol, va colpejar les cuixes amb les mans
i entre laments deia: Ai de mi, ¿a quina terra de mortals he arribat?
Són per ventura superbs, salvatges i mancats de justícia,
o amics dels forasters i amb sentiments de pietat cap als déus?”

Odissea, cant XIII

Avui es compleixen 60 dies del decret d’alarma pel qual es confinava a la població, a les activitats productives, a l’educació presencial a tots els nivells, a l’administració de justícia, als serveis no essencials, en definitiva. Mentre ha estat possible, tots hem buscat consol en el teletreball, les xarxes socials, mitjans de comunicació digitals, balcons i terrasses per mantenir el fil físic que ens uneix els uns als altres i que s’havia interromput per decret del coronavirus.

Estaran d’acord amb mi que en aquests 60 dies han passat milers de coses. Tant és així que hem descobert una vida amagada, latent enmig de la ciutat, enmig de la cuina o a la finestra de les nostres llars. Cadascuna de les persones que ens hem trobat en el confinament des del 14 de març, podem posar un exemple d’aquests descobriments.

Jo només em vull referir a un que m’ha cridat poderosament l’atenció: la multiplicació de reflexió i pensament per tot arreu. Per mitjans escrits, per videoconferències, per programes de televisió, canals d’emissió en streaming, etc, ha plogut una allau de pensament. Filòsofes, sociòlogues, científiques, economistes, politòlogues, teòlogues, psicòlogues, artistes, periodistes s’han preguntat en algun moment «què està passant?» i, a més, «què passarà després del coronavirus?».

He de reconèixer-los que m’he sentit atordit per tantes i bones idees, anàlisis i previsions de futur que he escoltat, llegit, contemplat. Els diria que fins i tot la lectura d’assajos, novel·les o monogràfics sobre les més variades temàtiques que he llegit en aquest confinament han provocat el relacionar-los amb el coronavirus, aplicar aquesta saviesa a l’assumpte de la pandèmia. Per exemple, he tornat a llegir l’Odissea. Ara que tot just surto de casa meva, em va semblar encertat tornar a les aventures d’un viatger que triga anys a tornar a la seva pàtria després de la guerra de Troia. També Homer m’ha fet pensar en el coronavirus, en la recerca d’una vida lliure de sobresalts, de la llar segura amb què somiem per descansar i sentir-nos fora de perill. Per això, m’he permès citar a l’encapçalament d’aquest text les frases d’Ulisses a la platja d’Ítaca; més endavant sabran perquè aquestes i no unes altres.

Amb tanta reflexió i pensament, hi ha hagut qui s’ha preguntat pels efectes del confinament, les conseqüències psicològiques, fins i tot les possibles seqüeles o l’empitjorament de la salut mental de la població com a conseqüència del confinament. La majoria parlen de símptomes d’estrès posttraumàtic[1]. M’ha recordat a l’anomenada «síndrome d’Ulisses», precisament, un quadre de dol migratori extrem que pot patir l’emigrant amb estrès crònic i múltiple[2].

I fixeu-vos, tot això, en tot just 60 dies. Abans del coronavirus hauríem dit que no semblava molt de temps. Ara, seríem capaços de dir que aquests 60 dies han passat com un sospir? Jo crec que no, que 60 dies donen per a això i molt més. Encara que abans ens semblés un temps breu a les nostres precipitades vides, 60 dies no ho és, com hem pogut experimentar en aquest confinament.

En aquests 60 dies s’ha desplomat l’economia espanyola, s’ha disparat la desocupació, s’ha ensorrat encara més l’estat de benestar que encara sobrevivia entre nosaltres. Les desigualtats han crescut, les necessitats bàsiques també i la solidaritat col·lectiva té més i majors reptes. I 28.000 conciutadans nostres han perdut la vida per la COVID-19.

Quant en quant de temps. Amb raó, sentim cansament, tedi i necessitat d’alleugerir el confinament: desescalada, fases, reobertura, franges horàries, aforament, distància social … Reconeguem que 60 dies se’ns han fet molt, molt llargs.

Doncs bé, els he portat fins aquí, a través d’aquestes línies, perquè fem una breu reflexió. ¿Saben vostès que 60 dies és el termini de privació de llibertat de persones migrants als terribles centres d’internament d’estrangers, els CIE? ¿Saben que aquests mateixos 60 dies de confinament són els dies que la llei d’estrangeria permet tancar a persones l’únic delicte de les quals és haver migrat i no tenir uns quants papers en regla? ¿S’atreviran ara a argumentar-me que no importa que persones vulnerables, malaltes, indefenses, refugiades, menors, innocents, passen 60 dies sense trepitjar el carrer privades dels seus drets? ¿Que 60 dies passen volant? ¿Que 60 dies d’internament en un CIE són poc menys que unes vacances en un centre d’acollida? ¿Que 60 dies d’internament no poden destruir persones, provocar desequilibris, mutilar una ànima vulnerable?

La propera vegada que algú jutgi els interns als CIE, li prego que s’aturi a pensar en aquest maleït confinament en què portem vivint des de fa 60 dies. I després, que guardi silenci, sota pena de semblar superb, salvatge i mancat de justícia.

***

[1] Algunes referències:

https://www.lavanguardia.com/vivo/psicologia/20200418/48574623884/confinamiento-efectos-adversos-porcar-ingeborg.html

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20200423/articulo-judit-vall-confinamiento-salud-mental-7938356

https://www.us.es/actualidad-de-la-us/cuales-son-las-consecuencias-del-confinamiento

https://web.unican.es/noticias/Paginas/2020/abril_2020/efectos-del-confinamiento-en-los-estudiantes.aspx

https://www.ubu.es/noticias/estudio-sobre-los-efectos-del-confinamiento-en-los-mas-jovenes

[2] Una tesi doctoral defensada a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Cadis en 2013 concloïa que el 80,7% de la mostra de migrants estudiada estava afectada per la Síndrome d’Ulisses. “Incidència de la Síndrome d’Ulisses a Andalusia”, de Mónica García Arbreda: https://www.educacion.gob.es/teseo/mostrarRef.do?ref=1028508

Imatge d’ Omni Matryx a Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.