Europa, ara fa 70 anys

Europa, ara fa 70 anys

Alfons CalderónL’actual crisi de la COVID-19 ens fa reflexionar. No solament la mortaldat, el dolor causat per la malaltia i els sacrificis del confinament. La davallada de molts indicadors econòmics que ha suposat també retrotreu a temps pretèrits, que pensàvem ja sobrepassats. Però la realitat s’imposa i només si som capaços de fer-hi front, superarem els reptes.

La gènesi de la primera Comunitat Europea, el 1950, hauria de ser un paradigma estimulant. Aleshores, la desolació de la postguerra era majúscula. A molts països encara hi havia racionament d’aliments. Per exemple, a l’Alemanya occidental va oficialment acabar aquell mateix any; a la part oriental, separada pel «teló d’acer», va durar més.

Ara fa justament 70 anys, vàries conseqüències pernicioses de la pitjor catàstrofe causada mai per l’home, la segona guerra mundial, romanien i les emocions no estaven del tot aplacades, després de milions de morts per ambdues bandes. La línia divisòria d’aquell conflicte sobre les runes d’un continent devastat radicava en els antagonismes seculars de França i Alemanya. Sols alguns, ben pocs al principi i de vegades injustament criticats per determinats contemporanis, varen treballar de valent per restablir els lligams entre els antics enemics i enterrar enveges ancestrals per construir un projecte comú de pau i prosperitat. Per fer-ho, varen partir de quelcom concret, com era la producció conjunta del carbó i de l’acer, però escalable a altres àmbits i Estats democràtics europeus. Es va plasmar en la Declaració Schuman de 9 maig de 1950, que vindria a ser l’acta fundacional del que avui és la Unió Europea. La pau consolidada, combinada amb un grau considerable de progrés econòmic i justícia social fins als nostres dies en el seu territori, l’avala. Tot i les imperfeccions i les crisis inherents a tota obra complexa, probablement mai abans havia perdurat tant de temps la simbiosi de tots tres elements per a tantes nacions veïnes. Però res es pot donar per garantit de manera indefinida si no s’aviva convenientment.

Si fa 70 anys un moviment incipient cap a un projecte compartit va permetre de superar dificultats de gran magnitud, quines lliçons en podríem treure en el context actual? La Unió Europea es fa encara més imprescindible, malgrat els replegaments atàvics, les pors, tergiversacions i limitacions que sempre han existit. Els virus, el canvi climàtic, les sacsejades financeres, el terrorisme, la pobresa i tantes altres xacres no coneixen fronteres. Les solucions locals, per bé que necessàries, sempre són parcials. Calen respostes supranacionals que només seran eficaces si estan ben orquestrades entre pobles i líders generosos amb mires àmplies, proporcionals als desafiaments que ens assetgen.

Quan Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea (per cert, la primera dona en la història d’aquest organisme) arrel del flagel de la pandèmia diu a Espanya, en un missatge inèdit, «no esteu sols», sembla una declaració de principis. És la voluntat d’aplegar esforços i alhora de fer-se amatent i propera. Més enllà de les paraules, cal que aquest esperit es tradueixi en obres a tota Europa, com aigua de maig. Tant de bo el 70è aniversari ens esperoni a anar superant les traves amb esperança i solidaritat, tot recordant el lema de la UE: In varietate concordia.

Imatge d’Annalise BatistaPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.