La senyora voluntària del silenci

La senyora voluntària del silenci

Xavier AlonsoAhir a la tarda vaig entrar a l’església de Sainte Marie-Madeleine on, alguns dies, em solia trobar la Marta a missa de set, quan ella vivia aquí. La Marta aparcava la seva bici dins, amb el cavallet, i ens buscàvem per seure junts.

A Bèlgica, al principi del confinament s’hi seguien fent misses, però poc després els bisbes van decidir suspendre-les a tot el país. Ara, algunes esglésies són sempre tancades, com la Catedral de Brussel·les, i d’altres són obertes però sense fer missa. De camí cap a casa, tornant de la feina, passo per almenys tres que són obertes. Ahir vaig entrar a Sainte Marie-Madeleine a pregar, a estar en silenci, però en veure que la petita botiga de dins era oberta hi vaig anar de dret. La botiga és al fons de la nau lateral que hi ha a l’esquerra. Al principi de la nau hi ha una capella dedicada a Santa Rita, plena d’espelmes cremant. La meva filla petita es diu Rita. Darrera del taulell de la botiga hi atenia una senyora d’uns cinquanta anys. Li vaig comprar una espelma per un euro i mig.

Vam enraonar una estona. Ella parlava amoïnada de la sorpresa d’aquest caos global de la pandèmia, inesperada per tothom, de què faria la gent pobra, els aturats, el món amb tant de consum i tanta aparent inconsciència. Damunt del taulell tenia una màquina de cosir Singer i, quan no atenia, fabricava mascaretes de tela grisa. Jo n’era l’únic client i, a tota l’església, érem només tres persones. Li vaig donar les gràcies per tenir l’església oberta i em va dir que ella n’era voluntària. Voluntària d’això, de mantenir una església oberta. Quan vaig marxar em va dir: Une bonne prière! En francès es diu molt, això de “bon” això o “bonne” allò. T’ho desitgen per moltes coses: bonne prière!, bon apetit!, bonne réunion! Em va desitjar “una bona pregària”.

Agraeixo tant trobar esglésies obertes! Em permet d’entrar de franc en un espai de ningú, seure, potser descansar, buscar l’escalfor a l’hivern o, al contrari, la frescor en aquests mesos que ara comencen. Enraonar amb Déu i mirar d’escoltar-me’l… Estar en silenci. Entrar en un lloc on ningú no et pregunta res. No se t’acostarà ningú a dir-te: “Què vol prendre?” o “És vostè catòlic?” Les esglésies obertes són un territori lliure, com a l’edat mitjana, que eren territori de refugi i si algú que fugia hi entrava, el perseguidor ja no el podia continuar perseguint. Ara les esglésies són refugis també, però refugis de la gent que vol estar callada una estona. També són refugis de gent pobra. La segona persona que ahir vaig trobar a Sainte Marie-Madeleine, un home d’edat indefinida i cara molt femenina, és un feligrès que havia vist cada cop que anava a la missa. Sempre amb la seva maleta a sobre i un somriure. Sainte Marie-Madeleine està envoltada d’un cinturó de jardí, i a la part de l’absis hi ha tres tendes de campanya plantades permanentment on viuen tres homes. Aquesta funció de l’Església, la d’acollir els pobres, com sigui, sense preguntar gairebé res, em sembla imprescindible. Els pobres i els que busquem silenci ens trobem allà, acollits dins d’esglésies que algú manté obertes. Mantenir-les obertes no és fàcil: hi ha despeses de llum i neteja, per exemple, o de vigilància, perquè també es fa més fàcil embrutar-les o entrar a robar. Per això algunes esglésies tanquen durant certes hores diürnes, o durant unes hores cobren per deixar entrar els turistes. Caldria convertir el silenci en un servei públic. Hi hauria d’haver esglésies civils per pregar Déu quan encara no sabem que existeix.

Vaig sortir del silenci de Sainte Marie-Madeleine i vaig entrar en el de la Brussel·les confinada, els carrers mig buits, l’aire net. Per primera vegada el silenci de dins va continuar en el nou silenci exterior.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.