Mans

Pandèmica infernal

Ruth Galve

Porque en amor también
es importante el tiempo.
Gil de Biedma, “Pandémica y celeste”

La pandèmia de Coronavirus SARS-CoV-2, més que altres crisis, revela les nostres febleses, les dels individus i les de la societat. Les crisis posen de relleu la situació, de per si fràgil, dels més vulnerables. En diem vulnerables, però molts són desvalguts, és a dir, que no es poden valer sense l’ajut dels altres. De totes les problemàtiques de la societat en què vivim, podem destacar-ne tres pel nombre d’afectats i la seva transversalitat: la pobresa infantil, la violència masclista i el desemparament dels més grans. De les tres, plantejo aquí la darrera: en primer lloc perquè habitualment és de la que se’n parla menys.

Desgraciadament el gran nombre de víctimes d’edat avançada i les situacions que s’han produït en algunes residències n’han fet involuntaris protagonistes de la tragèdia, la qual cosa ha generat també controvèrsia sobre el triatge hospitalari, la situació dels centres residencials o, en el pitjor dels casos, ha mostrat a les xarxes i en discursos polítics el menyspreu explícit de les vides dels més grans[1]. En segon lloc perquè és la situació més desesperançada: les víctimes de la pobresa o la violència tenen una esperança, mentre que la gent molt gran està en el territori  de l’espera: allò que poden esperar no dona esperança.

En qualsevol moment de la vida les nostres opcions estan condicionades per la nostra salut i la situació socioeconòmica. Entre els més grans la salut flaqueja tot sovint i les rendes baixes o fins i tot inexistents (sobretot entre les dones) són habituals. Els pisos en què vivim, les feines que fem, la cultura de l’autocura i el culte a la joventut i la infantesa deixen molt poc espai als més grans, que, mentre són autònoms, tenen la capacitat d’ajudar (recordem el paper que les seves pensions, per exigües que siguin, han fet en els anys de la crisi; o l’anomenada síndrome de l’àvia esclava), però després, què passa? El nombre de persones majors de 65 anys que viuen soles a Catalunya era 334.000  el 2018 (Idescat). La majoria, 3 de cada 4, són dones i 139.300 tenen més de 80 anys. Gairebé 60.000 viuen en residències i més de 4.000 esperen una plaça pública. En aquest col·lectiu cal destacar les persones dependents i discapacitades (el 2018 hi havia més de 260.000 persones amb discapacitat legalment reconeguda més grans de 65 anys), especialment els afectats de demència, sobretot la d’Alzheimer: Alzheimer Catalunya Fundació xifra en 86.000 el total d’afectats.

La població d’Europa serà més i més envellida en les pròximes dècades, en xifres mai conegudes en la història de la humanitat. Si no actuem des d’ara mateix, amb intel·ligència humana i humanística, amb previsió, amb polítiques de mitjà i llarg termini, en comptes de les immediateses habituals, estarem abocant la majoria de la població a la tragèdia quotidiana, pandèmica o no.

La civilització es mesura també per la qualitat de vida dels més desvalguts: en el principi de la humanitat sabem que els primers homínids alimentaven, semblantment als pelicans, els més grans del grup, esdentegats i condemnats a mort si no fos perquè d’altres més joves els mastegaven l’aliment. Cal que dediquem el nostre temps a construir un present més acollidor: donem vida als anys, doncs, cadascú de nosaltres,  amb una societat més transversal, amb amor, respecte i bona companyia. Però hem d’exigir també regulacions ̶i això vol dir fer polítiques i, sobretot, dotar-les de pressupost̶ que facilitin el bon viure dels més grans, d’aquestes generacions que van viure com a infants la guerra civil i la postguerra, la seva joventut en dictadura, que van treballar i escarrassar-se per la família i que ara tenen dret a la nostra consideració i al seu benestar. Tenim un deure social: vetllar per la llibertat i la dignitat dels més grans i febles i assumir responsabilitats cap a ells de manera individual i col·lectiva.

***

[1] En parla Naomi Klein en aquestes declaracions l’1 d’abril de 2020: “Las personas que antes no lo veían están encendiendo la televisión y viendo a los comentaristas y políticos de Fox News decir que tal vez deberían sacrificar a sus abuelos para que podamos subir los precios de las acciones. Y se pregunta, ¿qué tipo de sistema es este?”.

Mans

Imatge de congerdesign extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.