Romay

Va en serio, la vida

Núria Romay. Va en serio, la vida. Tinguis l’edat que tinguis. Va en serio, et repeteixes aquest matí. La notícia de la mort d’un jove amic, per si no t’havia quedat clar abans, t’arrela al present. Aquest sotrac et ressitua i fa reaparèixer un vell mantra, que t’és conegut, que no et resulta nou: la vida, va en serio.

Ha quedat ben lluny l’època on el que et neguitejava era l’elecció d’una formació, la selecció de les paraules encertades en un tweet, arribar a temps a una cita, elegir amb qui voldries passar la segona quinzena d’agost o com treballaries la lectoescriptura amb els teus alumnes. Tot això, ara, et sembla el camí difuminat d’algú altre que, llavors, no havia tastat la ressaca amarga que deixa el dolor. D’un temps passat, on la malaltia no entrava a casa i ser prop de la fragilitat, pensaves, no estava al teu abast. Avui, no saps com, et trobes sent l’amiga dels qui preguen pels seus familiars ingressats i dels coneguts que moren quan no els tocava.

Fa vertigen, oi? Que les tries d’avui parlin en un altre llenguatge i que t’empenyin fins adonar-te que la vida (meravella i misteri alhora), va en serio. I, llavors, és quan tens la sensació que convius a cavall entre dues opcions (i no oblides que continues sent, malgrat tot, de les privilegiades que tenen opcions). Com si estiguessis fent equilibri entre el que hi ha a una banda i a l’altra, d’aquestes coses que no surten com voldries. L’opció A: on res no val la pena, on et preguntes constantment el per què de tant patiment humà i per l’absència dels qui ja no hi són i t’ofegues i et rendeixes i passes de tot. I l’opció B: t’emmiralles amb la finitud, amb la ferida, amb la vulnerabilitat i l’agafes amb les dues mans perquè és motor de justícia i de respondre, cada matí, que vols viure amb plenitud el dia.

Avui, a la llum d’aquest mantra que  t’insisteix com un corcó (va en serio, la vida), busques alguna resposta dins aquells quatre verbs. Les quatre accions que fa unes setmanes destacaves, al blog de CiJ, parlant del Morir Dignament. Quina ironia. Agrair. Perdonar. Dir t’estimo. Dir adéu. I si també, ara que tot trontolla, es tractés d’això? I si es tractés de no confinar-nos mai (mai) davant aquestes quatre accions? I si es tractés de treure’t aquest equip de protecció que t’havia aïllat el cor?

Agrair. Perdonar. Dir t’estimo. Dir adéu. Penses en Jesús de Natzaret, ell no va estalviar en amor però tampoc en dolor. Se’t fa palesa, en la seva vida, aquesta dualitat, aquests dies que vols fer-li costat en el camí de la Passió, de la mort i de la Resurrecció. És clar, prou sabia Jesús el que era sentir-se consolat i ben fotut alhora. La seva vida, anava en serio.  I potser, ara, que enlloc trobes explicació a la mort i a l’ofec de tants homes i dones;  resulta urgent que visquis cada un dels teus dies agraint com Jesús, perdonant com Jesús, estimant com Jesús i, quan sigui, acomiadant-te com Jesús, que sabia de qui s’estava fiant.

Romay

Fotografia de Sol Quiñonez

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.