Atalaya

Confinament: talaia i frontera

Josetxo Ordóñez Echeverría. El còmic Astèrix a Itàlia, publicat el 2017, gira al voltant de la celebració de la primera cursa transitálica de quadrigues. Per descomptat, Astèrix i Obèlix participen en representació de la Gàl·lia. I per part de Roma, competeix un misteriós auriga emmascarat de nom Coronavirus, secundat pel seu fidel escuder Bacil·lus. Abans de la competició, una sibil·la prediu a Obèlix que serà portat a coll, aclamat, consagrat com a campió.

Aterix

Ara també apareixen oracles sobre el futur. Anticipar el temps pròxim s’ha convertit gairebé en un lloc comú. Rebo missatges sobre els canvis que produirà la crisi del coronavirus. I no puc negar que se’m fa present l’escepticisme. Molts anuncis sobre el tomb que es produirà en les societats postmodernes, en el capitalisme, en el consum, en la producció energètica. Algú parla d’un futur verd, alineat amb l’emergència climàtica i sensible a les ferides i necessitats de la Biosfera, la nostra Casa Comuna. Un altre, d’un redescobriment més profund de les interrelacions humanes, o de la justa valoració i reconeixement de les cures. L’eslògan més terrible de tots els oracles és aquell que proclama cegament el «tot anirà bé». O aquells altres, tan inhumans, que diuen: «sortirem més forts d’aquesta», etc.

He de reconèixer que no sóc capaç de distingir els signes que justifiquin les revolucions que anuncien aquests canvis. Perquè el que s’està plantejant són, efectivament, revolucions. La història de la humanitat sembla ensenyar que les crisis són superades de la mateixa manera per les societats humanes, amb independència de el lloc i de l’època[1]. A més, el canvi d’època -i no mera època de canvis- s’ha caracteritzat, en part, per la involució històrica. L’historiador Josep Fontana fa anys va escriure que «hem de revisar la nostra visió de la història com un relat de progrés continuat per adonar-nos que estem en un període de regressió»[2]. No veig amb claredat per què justament ara està passant alguna cosa diferent en la dinàmica dels últims decennis.

Més aviat al contrari. El que la meva mirada sobre aquests temps de confinament em mostra és que s’aguditzen els signes de desesperança, de desconfiança i d’egoisme. Aguditzar vol dir tornar-se més afilats, més feridors, aquells signes que ja hi eren, que no són nous, però que es mostren més cruament, més escandalosament, potser.

Em diran que veig el got mig buit, que em mostro fatalista i que no adopto una postura positiva. És possible i, no obstant, crec que em considero a mi mateix com un optimista tràgic, igual com es defineix a si mateix Boaventura de Sousa Santos. En el que segueix espero explicar-me millor. Intentaré desenvolupar una descripció d’alguns dels signes que crec reconèixer. Procuraré evitar parlar del futur i centrar-me en el present.

Ciutat confinada i fronteres

El lloc de partida de la meva reflexió és doble. El primer és un lloc físic, geogràfic. És la ciutat en què visc confinat. La ciutat és, sobretot, un lloc. Com diu el diccionari, en la primera accepció de lloc: «porció determinada de l’espai». També pot ser ciutat, vila o llogaret. La ciutat és una porció en l’espai i, per això, limítrof amb altres llocs. En els límits o en les fronteres es defineix la ciutat. En ells hi ha la mesura de la ciutat, «on acaba o perd el nom»[3]. La mateixa paraula confinament remet als confins, a les llindes o ratlles que limiten els territoris «hasta donde alcanza la vista», afirma poèticament el diccionari espanyol.

Ara mateix, la frontera de la ciutat és la frontera de casa meva durant el confinament: l’escala de la frontera s’ha empetitit, se m’ha aproximat[4]. La meva ciutat és més petita. La metàfora de la frontera de la ciutat és ara la barana del meu balcó. La barana és el lloc limítrof entre la meva llar i els afores. Aquests afores en què no només vivim, sinó que «som capaços de vida»[5].

Les fronteres estatals s’han tancat dràsticament a la circulació de persones, béns i serveis, per decret. S’han restablert els controls fronterers a l’Espai Schengen, que era la quinta essència de la llibertat de circulació a Europa. I les fronteres s’han mogut fins a la ciutat mateixa.

S’ha trastocat en aquest empetitiment de les fronteres allò que jo suposava llar i afores. L’interior i l’exterior. El jo i els altres. En pocs dies, s’han aixecat límits i confins visibles a la ciutat. En certa manera, aquests ja hi eren implícits i els coneixíem: les desigualtats socials, els processos de gentrificació, els sense llar, els sense papers, els desnonats, els refugiats, els sols, els dependents, les bretxes de tota mena. Però eren invisibles a la majoria. Ara, no obstant, les fronteres a la ciutat són més que evidents i s’han multiplicat.

Així, els límits, les «línies vermelles» s’han exacerbat en menys d’un mes i molts dels meus conveïns s’han sentit autoritzats a vigilar i castigar els que s’atreveixen a creuar-les. Han legitimat les fronteres, ja que pensen que els protegeixen del virus, de la malaltia, de la mort. Res gaire diferent d’aquells que porten dècades defensant aferrissadament les diverses hipòstasis de la frontera a Ceuta i Melilla, a Líbia, a Turquia, a Grècia: els murs, les tanques, les concertines, els camps de concentració de persones refugiades, les patrulleres guardacostes, els CIE. Res diferent dels fenòmens de populisme punitiu i d’hipertròfia sancionadora en què vivim des de molt abans del coronavirus[6].

Com és habitual, les normes legals donen carta de naturalesa a les conductes sancionadores i de vigilància que procura el poder. Tampoc és nou que les lleis articulin jurídicament el discurs del saber-poder científic. Més encara, en l’actual crisi pandèmica, el discurs de la ciència mèdica torna a convertir-se en oracular. I aquest discurs ha mostrat el seu prestigi social i el seu poder polític: si no, no puc explicar la facilitat amb què la societat ha arribat tan ràpidament al consens pel «no a la llibertat»; amb prou feines he descobert veus crítiques al confinament. Però també sabem que la ciència no és infal·lible. I encara que molts científics segueixen creient en l’ordre, el càlcul i el control científic del progrés, la medicina demostra en aquesta crisi que segueix sent esclava de la mort i de la finitud. El confinament no serveix primàriament per salvar vides, sinó per evitar el contagi en massa que col·lapsarà els hospitals. El contagi i extensió de la pandèmia es donen per inevitables i el confinament tan sols alenteix -o racionalitza- el seu ritme.

D’altra banda, alguns discursos defensen que el coronavirus ha produït la supressió de fronteres reals i simbòliques entre nosaltres; és una fal·làcia afirmar que el virus iguala totes les persones, que no distingeix entre nosaltres. No és cert, ja que tot i que hi ha un principi biològic indiscriminat en el contagi del virus, a partir d’aquí els fets mostren les abundants diferències: que la possibilitat i la capacitat de resistència, de tractament mèdic, d’acompanyament, de curació, de dol, són desiguals. Tampoc és cert perquè la privació i la pobresa, com la salut o la malaltia i la vida o la mort, són esdeveniments tan genuïns en cada persona que ens individualitzen i ens distingeixen segons la forma de enfrontar-los.

Sembla que les fronteres que han modificat els límits a la ciutat confinada augmenten una realitat i en redueixen una altra. En el meu cas, el límit de casa meva és, avui, la barana del balcó. Romandre recolzat a la barana és per a mi un lloc-límit durant el confinament. Recolzant-m’hi, recreo una imatge del mirar i (no) veure què és el que, en substància, produeixen les fronteres: segreguen i protegeixen el més ençà del més enllà i permeten mirar els dos costats -cap endins i cap enfora- de la frontera.

La metàfora del balcó m’ajuda a confrontar les meves pròpies contradiccions: el límit permet veure amb detall els barrots de la barana, però impedeix veure amb nitidesa l’exterior de la ciutat, que dono per descomptat. A la inversa: permet veure la ciutat, allò on ja no arribo i que se’m fa conscient, però no distingeixo bé l’interior.

Així, les fronteres han vingut a mi, fins a la meva llar, i han portat al costat del meu balcó les realitats que aquestes fronteres separen. Viure a la barana m’inspira una proximitat a una cultura pròpia de la frontera, que seria la de l’acollida, la de l’hospitalitat. Crec que l’hospitalitat només és possible sostinguda en les mans d’aquelles persones que s’instal·len a les fronteres, que viuen vides-pont, vides-frontissa. Persones que van a trobar les fronteres i fan d’enllaç entre el dins i el fora. Persones que viuen com en els cancells de la societat, en aquests llocs en què es troben el centre i les perifèries. Crec que un exemple de persones que representen aquest frontissa, aquesta frontissa necessària, són les migrants, les refugiades. En elles hi ha l’esperança d’una frontera més humana. La construcció jurídica i política de l’hospitalitat dependrà del fet que les persones migrants i refugiades siguin reconegudes com a subjectes polítics, com a interlocutores, com a éssers dignes de prendre la paraula política i influir en la regulació legal. Tots aquells que viuen en la frontera o en trànsit a les fronteres tenen aquesta missió de frontissa, de ser espais-cancell. Aquesta actitud davant la frontera es fa més peremptòria i més necessària ara. I, a més, tot això és possible en aquesta porció de l’espai anomenada ciutat.

La frontera mòbil, que s’ha col·locat al meu balcó, que m’ha confinat, es diu que és «excepcional», que respon a una «excepcionalitat». Tirar mà del mecanisme constitucional de l’estat d’alarma s’ha justificat en aquests termes. Impugno el qualificatiu «excepcional». Sostinc que l’excepcionalitat ja era entre nosaltres abans del coronavirus. No solament em puc referir a l’emergència climàtica, declarada pel govern d’Espanya el passat 20 de gener, fa tres mesos, i que no va generar cap mesura proporcional a l’emergència més greu i desafiant del nostre temps. Em refereixo a una altra realitat global, la dels drets confinats.

Drets confinats i talaies

El segon lloc de partida de la meva reflexió són els drets. El lloc dels drets és un lloc simbòlic, un espai que, diu Pepe Laguna, és «tota construcció social que reconeix, acull i possibilita el desenvolupament d’identitats individuals i col·lectives»[7]. Abans, Hannah Arendt ja havia descrit aquesta cartografia dels drets humans en afirmar que la privació fonamental dels drets humans es manifesta primer i sobretot «en la privació d’un lloc en el món en què es facin significatives les opinions i efectives a les accions»[8].

Un lloc fonamental de reconeixement, en suma. El reconeixement és sinònim d’apreciació social. L’apreciació social té doble i simultània definició: és tant un reconeixement d’identitat «tu ets, vosaltres sou» com un reconeixement polític i jurídic: «tu ets, vosaltres sou entre nosaltres».

Afirmo que és indiscutible que ni el reconeixement ni la redistribució dels drets és universal. Els drets humans no són universals. Si amb anterioritat al coronavirus plantejar-se la qüestió de la universalitat dels drets humans ja era una qüestió cultural occidental, la pandèmia quotidiana d’avui fa la pregunta encara més fútil. Es pot afirmar que la qüestió és radicalment diferent: de drets universals a drets més confinats encara. L’espai segur dels drets que encara podia quedar, s’ha empetitit.

Reconec que els drets humans havien deixat de ser un lloc segur, havien perdut el seu estatut de referència en la defensa de la vida humana. La COVID-19 ha arribat per proclamar-lo més i més clarament que fa uns mesos. Només unes minories posseeixen drets confinats: els que viuen al centre, a l’interior o en el més ençà que les fronteres preserven.

El reconeixement i la redistribució dels drets es pot mostrar aquests dies a través de la pandèmia, dels cossos. He sentit veus que apel·len a la possessió d’un «DNI víric» que faciliti la llibertat, el desconfinament, la normalitat[9]. És un exemple inquietant de com la immunitat vírica del cos es transformaria en passaport per a l’adjudicació de l’exercici efectiu de drets.

El que actualitza la crisi del coronavirus és, altre cop, que el patiment dels febles i els seus sabers interpel·la els drets humans. Una constatació del moment actual és que la passió dels redundants, dels superflus, dels exclosos és la passió dels drets humans.

Perquè els drets no quedin confinats dins de les fronteres per a una minoria d’éssers humans, no se m’acut altra cosa que fixar la meva residència a la(es) frontera(es), allà on van i són repel·lides les majories excloses dels drets, les excloses de la política (l’acció humana per excel·lència, afirmava Hannah Arendt). Les fronteres tenen de cancell i de frontissa tant com tenen de talaia. Des del meu balcó-frontera he instal·lat metafòricament una talaia. Antigament, les talaies eren aquells paratges o construccions des d’on observar el terreny o el mar, però també des dels quals defensar una població o lloc habitat. Aquesta doble connotació d’espai d’observació i defensa constitueix una poderosa crida per al present i em reafirma en el lloc fronterer en què vull establir la meva vida.

Com afirma el Dr. Rieux, protagonista de La pesta, la novel·la d’Albert Camus, «hi ha hagut al món tantes pestes com guerres i no obstant això, pestes i guerres agafen la gent desprevinguda». Vull creure que hi ha a la ciutat confinada talaies vigilants dels drets que poden ajudar a construir hospitalitat als desprevinguts, als empestats. I vull creure que molts doctors Rieux hi són.

***

[1] La plaga de pesta de l’any 541, durant el govern de Justinià, és un exemple interessant, aquí.

[2] Josep Fontana, El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisi social de comienzos del siglo XXI. Ed. Pasado y presente, pàg. 19.

[3] Entrevista a Marina Garcés, en la publicació El Crític.

[4] La translació de la frontera fins al replà de casa és una imatge utilitzada per Paul B. Preciado, en «Aprendiendo del virus».

[5] Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana, Ed. Quaderns Crema.

[6] Al setembre de 2018, ja vaig escriure sobre els perills del populisme punitiu i la deriva de el dret penal. Les meves reflexions estan publicades aquí.

[7] Pepe Laguna, Acollir-se a sagrat. La construcció política de llocs habitables, Quadern CJ 210, pàg. 5.

[8] Hannah Arendt, Los orígenes del totalitarismo, Alianza Editorial, pàg. 375.

[9] Aquest DNI víric el defensa, per exemple, l’epidemiòleg Oriol Mitjà, aquí.

Atalaya

Imatge de r_jeff_m extrata de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.