brújula

Les cares de l’antropocentrisme

Lluís S. Salinas Roca. El debat sobre l’antropocentrisme és molt interessant i adient en aquesta època que estem vivint. L’antropocentrisme és la teoria filosòfica que situa l’ésser humà al centre de l’univers, considerant-lo mesura i criteri de qualsevol raonament. D’una banda, aquest corrent està molt estès en totes les classes socials, les ideologies i les creences. Aparentment, tindria sentit en un suposat context de “lluita d’espècies” per la supervivència. En canvi, l’antropocentrisme és completament oposat a tot el que implica “tenir cura de la casa comú” que proposà el papa Francesc a l’encíclica Laudato si’, i no permet expressions de l’estil “tot està connectat”. De fet, és propi de l’antropocentrisme entendre la realitat com a dual. D’una banda, està l’ésser humà i, de l’altra, tota la resta. Per aquesta raó, aquest corrent filosòfic tampoc afirmaria el valor intrínsec de qualsevol ésser viu.

Tot i això, és fàcil cometre l’error de convertir la realitat en un mosaic de negres i blancs, d’uns i zeros o de bons i dolents. Podria semblar que tot el que és “eco” és bo i està allunyat de l’antropocentrisme, però és necessària una reflexió prèvia. I dic això amb la idea d’evitar la polarització i afavorir el raonament. Pensar no pot ser mai quelcom que estigui limitat per estereotips o idees preestablertes. Per això, en aquest text vull proposar algunes frases i convidar a jugar amb elles. Les frases són tres afirmacions que ben bé podríem escoltar al carrer, en tertúlies de la ràdio o en reportatges de la televisió. Sobre cada frase plantejaré preguntes i, al final, una breu reflexió.

La primera frase és la següent: “l’ésser humà ha de dominar la creació perquè està en l’estadi més elevat de l’evolució”. Potser algú pensa que dins dels ecosistemes en els que vivim els éssers humans ens hem de comportar com el que som, éssers vius, i assegurar la nostra supervivència (si seguim alguna de les interpretacions de la teoria de l’evolució de les espècies de C. Darwin). Tot i això, es necessita dominar altres espècies per sobreviure? Què significa “estar en l’estadi més elevat de l’evolució”? No han estat evolucionant constantment totes les espècies fins a arribar als nostres dies? I la més important: a més a més de l’evolució natural, quines altres evolucions cal tenir en compte en els éssers humans? La social, la cultural? La idea de domini està molt consolidada a la nostra cultura, en les nostres creences. Tot i això, el domini ens situa fora del que dominem i ens torna al dualisme.

Una altra frase que podríem escoltar seria “totes les persones hauríem de passar-nos al veganisme perquè consumir animals o productes d’origen animal viola els drets dels animals”. Certament, aquesta frase s’ha tornat famosa en molts àmbits. La primera pregunta que és quasi automàtica podria ser: tenen drets els animals? Però també es podria preguntar: atorgar drets a altres espècies no implica un aire de superioritat de l’ésser humà (ja que solament atorga drets qui té el poder per fer-ho)?, o qui decideix què és bo, o útil, o preferible per a un animal?

Però podem anar més enllà i preguntar-nos per què uns éssers vius sí poden tenir drets i altres no: en què es diferencien les parts d’un ecosistema (els llits dels rius, els vegetals, les diverses substàncies químiques, els animals, els microorganismes, els elements geològics, etc.) perquè solament els animals puguem ser dignes de certs drets? És perquè tenim un sistema nerviós? Això no seria utilitarista? Finalment podem preguntar-nos sobre el funcionament dels ecosistemes: què hauríem de fer amb els animals depredadors que no respecten els drets dels altres animals (perquè viuen de menjar herbívors, per exemple)?

Amb aquestes preguntes no vull posar en dubte l’opinió d’aquelles persones que prefereixen no consumir productes d’origen animal. Tampoc vull convidar a pensar que els sistemes de producció industrial d’aliments de les nostres societats no estan arrasant moltíssims ecosistemes. Solament pretenc qüestionar-me sobre les senyals de l’antropocentrisme i convidar a la reflexió sobre la nostra relació amb el nostre entorn.

Finalment, la darrera frase que voldria presentar és “hauríem d’actuar ja en contra del virus que està generant aquesta pandèmia i acabar amb ell”. En una situació com la que estem vivint no és difícil escoltar frases d’aquest estil. Però, aquesta frase aniria en contra del respecte a la creació? Per què a un virus se’l pot atacar i a un animal de companyia agressiu no? Contra què podem lluitar i contra què no? Què passa si els virus són necessaris perquè existeixi la vida a la Terra, perquè les espècies evolucionin, per regular les poblacions? Evidentment, no estic insinuant que s’hauria d’aturar qualsevol investigació sobre cap vacuna. Més aviat penso el contrari: els ecosistemes tenen formes determinades de funcionar i els éssers humans, com a part d’aquests, hem d’aprendre a sobreviure-hi usant les nostres capacitats de forma que trobem un equilibri en la nostra relació amb tot el que ens envolta.

Estem immersos en un camí apassionant que és el de la reflexió sobre nosaltres, sobre “la natura”. Molts cops ens venç la supèrbia i la il·lusió de creure que coneixem quin lloc ocupem o hauríem d’ocupar. Però els ecosistemes dels que en formem part són molt més complexos. Potser aquest temps en el que sembla que tot s’atura una mica ens pot ajudar a fer silenci i deixar que la creació parli. Potser podem aprofitar per aprendre com és (és a dir, com som), per a viure com si forméssim part del mateix, perquè som part del mateix. Per a viure com si tot estigués connectat, perquè tot està connectat.

brújula

Imatge de Gino Crescoli extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.