Manos

Déu i el coronavirus

Jesús Martínez Gordo. “Ara que ens hem adonat de què ni Deu ni pregar serveixen per a res, seria l’ocasió de traspassar el pressupost de l’Església a la sanitat”. Llegia això en un dels whatsapps que he rebut aquests dies. Més enllà d’haver-hi sempre persones que aprofiten que sant Josep era fuster, per voler parlar de la confessió[1], m’interessa reflexionar en veu alta sobre una vella qüestió que, formulada fa més de dos mil·lennis per Epicuri, reapareix en aquests moments amb particular força: “Vol Déu evitar el mal, però no pot? Llavors és impotent. Pot però no vol? Llavors és malèvol. Sí pot i vol? Llavors, per què existeix el mal?

Quan un es posa davant d’aquest drama (i amb la contradicció – existencial i racional – que suposa), és normal que assisteixi no només a l’ensulsiada de l’imaginari d’un Déu totpoderós i fins i tot, bondadós, sinó també a la defensa de la més gran consistència racional de l’ateisme o de l’agnosticisme ateu davant les explicacions deistes o teistes. Un dels exemples, probablement el que m’ha resultat més cridaner, és el testimoni del pastor nord-americà Bart D. Ehrman sobre el seu pas de la fe cristiana a la increença per no haver pogut suportar aquesta contradicció. Però he de recordar, com a necessari i ineludible contrapunt, que tampoc falten en els nostres dies persones per a les quals aquest és, primer de tot, i sobretot, un problema estrictament racional. I que, per aquesta raó, ens afecta a tots: deistes i teistes, ateus o agnòstic-ateus i fins i tots antiteistes i indiferents. Ja no val, diuen, criticant aquests darrers, creure haver aconseguit una explicació racional més consistent que la teista negant l’existència de Déu i quedar-se segons els casos, plàcida, tranquil·la o angoixosament enfonsats en el silenci o en el mutisme. Una resposta així o l’assaig d’una explicació alternativa – que no acaba d’eludir la perplexitat que a tots ens tenalla, teistes o ateus – no és, quan es doni, una explicació racionalment més ferma que la del creient.

Potser, per això, en els darrers anys els teòlegs han seguit reflexionant sobre la qüestió. En concret, m’he trobat amb tres intents d’explicació que mereixen la pena ser tinguts en compte: el de J. A. Estrada; el de J.-B. Metz i el de A. Torres Queiruga.

Juan Antonio Estrada declara “impossible” l’intent d’harmonitzar racionalment el mal amb un Déu bo i omnipotent. No es pot exculpar Déu. Quan s’intenta, s’acaba afavorint l’imaginari d’un ésser malvat a costa del sacrifici de la persona. És més sensat reconèixer que el cristianisme, no tenint la resposta racional a aquest problema, prepara, no obstant, per a afrontar-lo de manera coherent i lúcida, molt lluny de la indiferència o la desesperança: qui, com és el seu cas, s’autocomprèn com a cristià, sap i té motius més que sobrants per a combatre el mal, especialment, aquell mal injust i prematur, com ho va fer Jesús de Natzaret.

Sense deixar de reconèixer el silenci en el que habitualment ens endinsa la petició d’una resposta congruent per part d’Epicuri, no hem de descuidar els crits i les demandes de justícia que, malgrat tot, les víctimes segueixen dirigint a Déu. Heus ací el punt de partida de l’explicació presentada per J.B. Metz. L’atenció a aquestes demandes el porta a erigir aquests crits i laments en el principi cognoscitiu de tota al realitat i, al mateix temps, a entendre la fe cristiana com a “memòria de la passió”, es a dir, com a memòria d’un Crucificat el drama del qual s’actualitza en el clam de tots els crucificats dels nostres dies. I també en el dels qui, com està passant les darreres setmanes, moren perquè són vells, malalts, dèbils o professionals de la medicina o treballadors en serveis imprescindibles per a la ciutadania; i, a més a més, sense poder acomiadar-se dels seus éssers estimats.

Andrés Torres Queiruga, perllongant la via oberta en el seu dia per G. Leibniz, surt críticament al pas de les explicacions que subratllen l’obscuritat, el silenci o el retraïment – el “zimzum”- de Déu i situa la clau explicativa del mal en la finitud com a tal; per tant, no en Déu mateix. La seva és una proposta disposada a mostrar l’articulació existent, i sense estridències de cap classe, entre la insuperable idoneïtat de l’amor diví – que el caracteritza no tant com el totpoderós, sinó com l’Antimal – i el mal que s’allotja en la constituent limitació del que és finit i, sobretot, en la mort prematura i injusta. Això, recorda, és un problema racional. Per això, ens incumbeix i demana d’una explicació per part de tots, més enllà de la nostra fe o absència d’ella, encara que els creients tinguem motius sobrats i raons per a no desesperar.

Aquestes tres aportacions, indubtablement teistes, no impedeixen que creients i no creients compartim la tasca d’eradicar una mica de tanta desolació en aquest temps de coronavirus; tot això sortides anticlericals al marge, es clar.

***

[1] (Nota del traductor) Fa referència l’autor a una anècdota/acudit on s’explica d’un capellà que no parlava altra cosa que no fos de la confessió. En arribar el moment de l’homilia el dia de la festa de sant Josep va dir “Sant Josep era fuster, llavors fàcil que hagués fet confessionaris. Així que avui parlarem de la confessió”.

Manos

Imatge de Pexels extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.