Un silenci entre dos crits - Dissabte Sant

Un silenci entre dos crits – Dissabte Sant

Carles Marcet sj.[En aquests textos proposen algunes pautes per viure en to orant aquests dies en què recordem les hores més intenses de la vida de Jesucrist i, per això també, les hores més transcendents del nostre caminar com a creients i com a Església. A la pàgina web pregaria.cat i a Instagram @jesuitescat podreu seguir en directe o diferit la proposta per aquesta #SetmanaSantaACasa].

***

Primer punt

Tradicionalment, el Dissabte Sant és el temps litúrgic del gran silenci. Temps per acompanyar i vetllar calladament el cos de Jesús posat al sepulcre. Temps d’interrupció entre dos grans crits; un que ja s’ha produït («Pare, ¿per què m’has abandonat?») i l’altre que encara esperem («Hem vist el Senyor!»).

Però això no és només un temps litúrgic; moltes vegades esdevé també un «temps existencial» que a vegades li toca viure al seguidor del Senyor Jesús, i que convé no passar de llarg. Tal volta aquests temps en què vivim bloquejats, espantats i desorientats al bell mig de la pandèmia mundial del coronavirus tenen alguna analogia amb aquesta existència cristiana que viu «silenciosament expectant entre dos crits».

Per això, per pregar avui et convidaria a ubicar-te en aquesta tessitura del Dissabte Sant, acompanyant Maria Magdalena i aquelles altres dones que van al sepulcre a vetllar calladament el cos de Jesús, i a romandre allà, amb elles, una estona. Intenta posar en aquesta escena tots els teus sentits en joc, fes-te present en l’escena, en el lloc.

  • De la mateixa manera que degueren fer aquelles dones, pots «recordar afectivament» amb elles aquell home que «va passar pel món fent el bé», «que parlava i actuava amb autoritat», «que acollia i guaria tothom sense importar-li gaire a qui ni quan», «que un dia et vas trobar amb Ell i et va guarir a tu», «et va perdonar i et va estimar», «i et va convidar a anar amb Ell», i que «així, a poc a poc, es va anar convertint en la raó de ser de la teva vocació, de la teva vida…».
  • Recorda afectivament» escenes teves, de la teva història amb Jesús, o –més ben dit– de la història de Jesús en tu»: el primer coneixement infantil, les perso- nes que et van ajudar a conèixer-lo i a estimar-lo, la crida al seguiment, la teva vocació específica, l’itinerari seguit des de llavors, els moments pregons i clau del teu seguiment, les dificultats i les alegries, la seva presència acompanyant en les teves tasques i missions…
  • Recorda com et va demanar confiança i tu l’hi vas anar donant. Com et va demanar despreniment i tu et vas anar abandonant. Com et va demanar entrar al teu cor i tu li vas anar deixant espai.

Tot això «davant el sepulcre»: encara que et sembli un simple recordatori, no deixa de ser un moment a viure en l’itinerari del creixement de la fe. En aquest itinerari de vegades passa que per rebre una «nova revelació del Déu sempre més gran», fa falta un temps d’interrupció, de silenci, fins i tot de ruptura, per tal que l’Esperit del Senyor brolli en el nostre interior amb més força i ens empenyi a seguir el pelegrinatge amb valentia: És el temps de la poda o de l’espera esperançada després de la sembra.

Després d’haver estat amb les dones en aquest espai orant i silenciós, de retorn a casa, mentre camines, pots indagar quins han estat els pensaments i quins els moviments afectius interiors que més petjada t’han deixat en aquesta estona davant la tomba de Jesús. També, sense forçar gens ni mica, i si bonament t’hi ajuda, pots deixar que alguna d’aquestes preguntes/intuïcions t’ocupin la ment i el cor:

 

  • ¿Pot ser veritat que una llibertat insospitada apareix quan hom acata amorosament les realitats –de vegades ben dures– que apareixen en el camí de la vida?
  • ¿Pot ser veritat que hi ha «vida veritable i en creixement» també allà on ens anem entregant i consumint calladament i secreta, sense cap èxit ni brillantor aparent?
  • ¿Pot ser veritat que en el màxim de despullament de vegades es pot produir també el màxim de transparència?
  • ¿Pot ser veritat que estem més a prop de la plenitud de la nostra vocació humana i cristiana quan ens entreguem i ens deixem despullar, solidaris amb el Misteri de la creu de Jesús?
  • ¿Pot ser veritat que, compartint la sort dels crucificats, a voltes ens podem descobrir habitats per una «alegria, diferent a la que dona el món, però ben real»?

Segon punt

Si disposes d’un altre espai de pregària durant el dia, et proposaria que fessis quelcom similar al que has fet amb les dones, però aquesta vegada apropant-te a una altra persona: a Nicodem. Qui sap si aquell fariseu proper a Jesús estava pel sepulcre amb Josep d’Arimatea i l’ajudava a davallar el cos de Jesús de la creu.

Nicodem, atret per Jesús, hi havia anat de nit per indagar quelcom més sobre Jesús, per conèixer-lo més de prop i millor. L’escena la trobaràs relatada a Jn 3,1-21. Pots acompanyar Nicodem a casa de Jesús. Després d’una estona tornes amb ell al peu de la creu i l’ajudes a davallar el cos de Jesús. Possiblement, Nicodem ara recorda, i troba nous ressons i nous significats a les paraules que Jesús li va dir llavors i que en el seu moment no va acabar de copsar:

  • «Has de néixer de nou; de l’aigua i de l’esperit»: amb el cos de Jesús als braços, ¿què et suggereix això avui?; en la situació actual que estàs vivint, ¿per on intueixes un nou naixement?
  • «El Fill de l’home ha de ser enlairat per tal que tothom que cregui en Ell tingui vida eterna»: amb el cos de Jesús als braços, què et suggereix això avui?; per on pot començar a ser enlairada la vida avui caiguda?
  • «Tant va estimar Déu el món que li va entregar el seu Fill per tal que qui cregui no mori»: amb el cos de Jesús als braços, què et suggereix això avui?, que potser hi ha una manera d’estimar i de lliurar-se que no moren sinó que «plenifiquen»?
  • «No he estat enviat a condemnar sinó a salvar»: amb el cos de Jesús als braços, què et suggereix això avui?; de què em pot salvar aquesta vida així entregada?

En acabar aquesta pregària amb Jesús i Nicodem, potser t’ajudaria rellegir allò que tantes vegades repetim en resar el credo: «fou crucificat, mort i sepultat». Tenim el perill d’oblidar-nos amb facilitat que la tomba fou el lloc on es va produir el final de la vida de Jesús. Ho resem al Credo però passem ràpidament al «va ressuscitar d’entre els morts», com si estiguéssim davant del final feliç d’una pel·lícula americana.

Tanmateix, si no ignorem aquesta realitat, a la tomba es pot produir una esquinçadora –però qui sap si també sanadora– tensió entre el que hom veu i el que hom espera. Hom veu la confirmació d’un home que ja no té ni present ni futur. Hom espera també una paraula definitiva de VIDA. Per tal que això succeeixi, cal que realment mori del tot, perquè la vida nova no seria «nova» si no arribés amb la desaparició total de la vella vida.

Pots acabar considerant com és de veritable que «la mort ronda les nostres vides» (en aquests dies excepcionals de confinament i de dolor solidari, ens hem fet més conscients d’això). Però considera com també és veritable que «la vida ronda les nostres morts»: quan no ignorem o amaguem la mort sinó que ens mantenim dempeus davant seu, es pot despertar molta vida veritable en nosaltres (i això, possiblement, també ho hem pogut experimentar aquests dies).

  • I pregunta’t: Haig de «morir» a alguna cosa en aquest sepulcre?

Tercer punt

Si avui tens un altre espai de pregària, potser t’ajudaria fer una mena de repetició ignasiana. Et proposo fer-ho seguint aquest fragment escrit pel company jesuïta Benjamín González Buelta:

«Atravesamos a lo largo de la vida situaciones de muerte donde, después de haber luchado hasta el final se nos acaban las fuerzas y las razones, y tenemos que esperar en el sepulcro tres días hasta que se estructure toda nuestra persona en torno a una nueva sabiduría que aparece dentro de nosotros como una sorpresa regalada» (Orar en un mundo roto, p. 54).

Crec que podria ajudar-te fer una lectura meditativa amb la intenció de treure tot el suc de cadascuna de les paraules d’aquest text aturant-te en cada una mentre hi trobis «sabor». A tall de suggeriment valgui aquest petit comentari:

  • «Atravesamos situaciones de muerte». Les «situacions de mort són aquells paisatges àrids i esteparis que apareixen al llarg de la nostra vida i que sovint ho fan en els moments més insospitats i inesperats i que ens semblen d’allò més No podem desterrar-los de la nostra vida a base de lluitar-hi en contra. Però tampoc són «la meta d’arribada», «el definitiu»: són situacions que simplement cal travessar.
  • «Tenemos que esperar tres días ante el sepulcro». «Tres dies» és un número simbòlic. Vol dir: «el temps que faci falta». El trànsit del que és vell al que és nou demana el seu temps. Per tal que es produeixi un naixement del que realment és nou, cal donar temps perquè que mori el que és Mentre les velles possibilitats que van ser i ja no són continuïn amagades i latents al nostre cor, actuaran com un càncer que ens va corroint sense deixar pas al nou naixement.
  • «Para que se estructure una nueva sabiduría». Estem davant del sepulcre, davant del que és vell, però esperem i albirem una «nova estructuració» (això mateix és el que esperem ara en mig de la pandèmia que ens adoloreix i destrossa: esperem que del seu agulló, aparentment mortal, brollin noves maneres de viure i d’encarar la vida, tant personals com col·lectives). La realitat nova neix de la mort de la realitat vella, no del ressorgiment dels seus millors I es presenta precisament quan el vel és reconegut com a tal. I el que es presenta és «una saviesa nova», no una «vella niciesa renovada o camuflada». Es presenta «un nou sentit», una nova «vertebració», una nova manera de veure, de vibrar, de sentir, de procedir…
  • «Que aparece dentro como sorpresa regalada». Morir el que és vell per obrir espai al que és nou és quelcom que no està exclusivament a les nostres mans, com si fos quelcom que nosaltres poguéssim forjar a cops de voluntat, o d’il·lusió, o d’intel·ligència, o… El que sí que podem fer és disposar-nos – amb ànim i generositat, parant molta atenció a la Veu silenciosa que ressona ben endins nostre– a acollir dita novetat que fonamentalment és un do, un regal imprevist que de vegades succeeix fins i tot allà on menys ens ho esperàvem, o en aquella circumstància on menys esperançats vivíem.
  • Llavors, quan estem en disposició d’acollir aquesta saviesa, incontrolable però imparable, que ve de més enllà de nosaltres, potser el nostre viure es veurà trasbalsat i les nostres existències –sovint tan acomodades– desintal·lades. Beneït trasbalsament i beneït despullament! Ben segur que ens portaran a implicar-nos en la història de sempre, d’una manera nova: més creient, més amant i més esperançada.

Per acabar, alguns d’aquests textos bíblics podrien acompanyar la teva meditació:

  • Is 65,17-25: «Vet aquí que jo faig (¡present!) uns cels nous i una terra nova».
  • II Co 5,17-18: «El que és vell ja ha passat (¡present!), tot és nou».
  • Mt 9,16-17: «El vi nou s’ha de posar en bots nous».
  • Ap 21,1-5: «Jo faig (¡present!) que tot sigui nou».

Imatge de bertvthul extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.