Nani Vall-llossera: "Només un sistema sanitari públic i veritablement universal pot donar resposta a una situació com aquesta"

Nani Vall-llossera: “Només un sistema sanitari públic i veritablement universal pot donar resposta a una situació com aquesta”

Entrevista a Nani Vall-llossera, metgessa d’atenció primària al CAP Bon Pastor de Barcelona. És membre de l’àrea social de Cristianisme i Justícia i ha estat presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP).

Explica’ns com s’ha viscut l’aparició del coronavirus en els centres de salut i com s’ha reaccionat des de l’atenció primària.

A principis de març feia temps que se suposava que la grip havia d’estar de baixada però continuàvem veient casos. Cap a la setmana del 9  vam començar a veure moltíssims quadres respiratoris, molta gent amb tos, febrícula, refredats,… en aquell moment el criteri era que només es considerava cas de coronavirus algú que hagués estat en contacte directe amb un infectat o que hagués vingut d’alguna de les zones d’Itàlia assenyalades. Vèiem molts pacients així però la majoria de la gent no complia cap d’aquests criteris. Aquella mateixa setmana Madrid ja estava sent notícia i vam sospitar que alguna cosa s’estava escapant. Però en aquells dies l’atenció primària no es va considerar un actor protagonista: els casos i els dubtes es resolien via hospitals i telèfon d’emergències. De seguida els telèfons d’emergències es van col·lapsar, i els hospitals, que inicialment estaven ingressant casos lleus, també. Amb molt poc temps s’ha fet una gran reconversió de tota l’activitat hospitalària cap a l’atenció del coronavirus. S’han anul·lat totes les visites i totes l’atenció presencial de totes les especialitats, amb poques excpecions: oncologia, parts,… Però moltes persones amb altres tipus de patologies han vist interrompudes les seves visites de seguiment a nivell hospitalari. Això ha portat a la gent a aguantar a casa però, poc a poc, anem pacients que es descompensen, que necessiten atenció sanitària i la que està disponible es l’atenció primària.

De quina manera ha canviat la vostra feina diària? Què feu ara que abans no fèieu?

L’atenció primària també ens hem reconvertit i en un parell de setmanes l’atenció ha canviat moltíssim, de manera que, conscients de que els centres sanitaris son un lloc de transmissió del coronavirus, no es fa gairebé atenció presencial. D’entrada a qualsevol persona que consulta se li diu que se la trucarà per telèfon, la majoria de dubtes es poden resoldre per telèfon, i només en alguns casos els fem venir al CAP per explorar-los. Si presenta símptomes de coronavirus s’atenen en una zona reservada, sinó en una zona del CAP en la que no es fa atenció del coronavirus i està “neta”. Estem intentant arribar a la població que atenem trucant a tothom per saber com estan, donar recolzament al confinament, intentem trucar a tots els majors de 65 anys. El confinament els està sent molt difícil. Tota la xarxa comunitària dels barris continua allà però han parat la seva activitat: casal de la gent gran, centres cívics, biblioteques,… estan fent activitat telefònica però per molta gent aquesta es la seva única relació. Hi ha moltíssima gent sola.

Quin paper juga l’atenció primària de salut en l’epidèmia del coronavirus? Quines tensions us esteu trobant entre l’atenció hospitalària i l’atenció primària? Què significa això per la gent?

La qüestió és que no s’ha planificat estratègicament comptant amb l’atenció primària. Sempre s’ha anat per darrere. L’atenció primària no formava part ni del discurs polític ni del discurs que apareixia als mitjans. La situació és molt complicada i molt difícil, i té conseqüències a tots els nivells de la vida de la gent, però que la gent només veiés els hospitals treballant ha fet molt difícil que nosaltres poguéssim explicar que s’havien de quedar a casa, que nosaltres els hi faríem un seguiment diari de com evolucionaven els símptomes. La majoria de la gent tenia una simptomatologia lleu que es podia manegar a casa. La prova que s’ha de fer quan una complicació apareix es una radiografia, una prova molt senzilla, però no s’ha de fer en tots els casos i tampoc podem col·lapsar els serveis de radiologia. Quan als mitjans només es parla de l’atenció hospitalària, dir-li a  al gent que els seguirem, que nosaltres també els atendrem, no ha estat fàcil d’entendre. Per començar perquè nosaltres no hem tingut la capacitat de fer cap test de diagnòstic, i els milers de diagnòstics, només clínics, que estem fent no estan comptabilitzats com casos confirmats. És una situació tècnicament molt complexa, però crec que és imprescindible que els CAP continuïn oberts i continuïn a prop de la gent perquè pugui consultar.

No només això sinó que estem veient també moltes conseqüències a nivell de salut mental: angoixa, por… està morint molta gent i el fet de que mori a l’Hospital sola fa difícil començar l’elaboració d’un dol, no pot haver-hi comiat, no pot haver-hi aquella trobada social que proveeix del consol per la mort de la persona estimada. No tenir aquesta possibilitat fa que la gent passi per una fase d’incredulitat, no es creu que algú que tenia sa al costat fa dos dies doncs ara ja no hi és, sense haver-lo vist. És important que puguem fer aquesta feina proactiva d’acompanyar la gent, de diagnosticar els casos lleus, de seguir-los… A una pacient meva a qui fèiem el seguiment, l’infermer va detectar que no responien al telèfon, la metgessa de guàrdia va anar al domicili i la va trobar amb el seu marit que s’estaven ofegant a casa. Les nostres són histories petites, de gent que probablement no és important, que no sabrem mai si han estat positius o no perquè no han estat hospitalitzats, però estem al seu costat.

Des del Bon Pastor, un barri de classe treballadora de la ciutat de Barcelona i amb densitat de població alta. Com s’està patint l’epidèmia? Els factors socials són determinants en aquesta crisi?

Quan mires les dades d’incidència de casos que tenim, es veu molta diferència entre barris. Aquesta diferencia evidentment no es casual. Nou Barris, Trinitat Vella,… són barris on la gent es veu obligada a compartir habitatge i això dificulta fer un aïllament quan hi ha un cas de contagi. En cas de contagi es recomana que el malalt tingui un lavabo per ell sol si és possible i unes mesures higièniques molt estrictes, però quan tenim famílies que viuen rellogades en pisos això és impossible de complir. Si això ho unim a què, en aquests barris, hi treballa molta gent que fa serveis essencials i treballs que estan sostenint la vida aquests dies: caixeres de supermercat, treballadores familiars que cuiden la gent gran, gent que treballar a la neteja, transports públics,… i si es fan aquestes feines sense les mesures de seguretat adequades, doncs les possibilitats de contagi augmenten. Si comptes, a més a més, que la pobresa genera malaltia i que en aquests barris la incidència de moltes malalties és superior que en altres, la probabilitat d’una afectació més greu també hi és. En alguns moments s’ha dit que el coronavirus no entén de classes socials, i és veritat que hi ha gent de classes socials més altes que també s’infecten, es clar, però sempre hi ha un gradient que afecta més als més pobres i en totes les ciutats això s’està repetint.

Una altra realitat és la de com estem afrontant la mort aquests dies. Entre el pragmatisme de la mort solitària i asèptica a l’hospital, i la possibilitat de poder morir acompanyat i d’un comiat familiar, amb què ens hem de quedar? Com s’hauria d’estar abordant aquesta qüestió?

Aquest es un tema que no tenim treballat com a societat. Parlem poc de la mort i parlem poc de com volem que sigui. Parlem poc amb la família i amb la gent gran que està més a prop de morir, fins on s’ha d’arribar amb les teràpies mèdiques, quin és un bon moment per no fer més coses ni intervenir medicament…. Tot això ho tenim molt poc parlat com a societat i en aquest sentit aquesta crisi ens agafa sense haver fet els deures. La gent gran moltes vegades ho té més pensat però potser no ho ha verbalitzat i això fa que de vegades, en el cas d’algú que està molt greu, es decideix traslladar-lo a l’hospital quan li queda molt poca vida i les possibilitats d’acompanyar-lo allà no hi seran. Des d’un punt de vista sanitari cal intentar humanitzar una mica aquest moment final. Caldria aconseguir que les persones poguessin estar acompanyades per un familiar adequadament protegit. No a tot arreu s’està fent igual i per tant no és un criteri absolut que la gent s’hagi de morir sola. Nosaltres en l’atenció primària no és que estiguem en una situació diferent però, com que coneixem bé els pacients, ens és més fàcil d’intentar plantejar que el final arriba i que existeix la possibilitat que aquest final arribi a casa.

Fins ara, que fa ja gairebé quatre setmanes de l’estat d’alarma i amb les mesures més dràstiques encara en marxa. Diries que s’està reaccionat encertadament? Que s’està gestionant aquesta crisi de la millor manera possible?

Jo no voldria estar a la pell de qui està prenent decisions en aquest moment. Aquesta és una situació molt complexa, però segurament hem badat. Hem badat tots, i clar, fallen moltes coses. Ha fallat la previsió; ha fallat el dia a dia, la capacitat per prendre decisions ràpidament per protegir el personal sanitari o les residències de gent gran. És molt fàcil dir a posteriori el que s’hauria d’haver fet, però aquest moment és el de seguir fent la nostra feina, de seguir assenyalant aquelles coses que no funcionen i que creiem que es podrien fer millor. I estar al costat de la gent. Ser crítics només quan la crítica pot ajudar a millorar les coses.

D’altra banda hi ha la realitat de les residencies. Fa uns anys, d’una manera precària, perquè tampoc hi havia diners per fer-ho, estaven a càrrec de l’atenció primària, i van passar a proveïdors privats. Les residències s’estan deixant la pell per intentar afrontar la situació, però ho fan sense tenir el material suficient, amb professionals que s’estan posant malalts, sense poder diagnosticar i diferenciar els positius dels negatius i per tant sense poder separar… i per això estem assistint a la tragèdia que veiem aquests dies.

Potser hi ha una crítica que sí es pot fer, i que passa per recordar les retallades i la manca d’inversió en sanitat que des d’espais com el FOCAP i d’altres fa anys que denuncieu. Quin impacte ha pogut tenir anys de desinversió en un moment així?

Que això ha passat en un sistema sanitari molt debilitat és evident. I també que Catalunya i Madrid són de les CCAA on la inversió en sanitat per habitant son més baixes i més han caigut els darrers anys. La crisi ens ha agafat amb moltes retallades de personal, un dels factor claus que està faltant aquests dies. També a nivell de residències és veritat que han estat poc controlades i amb uns ratis de professionals per resident molt disminuïts. Això, doncs, ha agafat en un moment de serveis sanitaris dolent, tant a nivell hospitalari com d’atenció primària.

Què aprendrem de tota aquesta crisis respecte al nostre sistema sanitari? I a nivell social? Creus que hi ha alguns primers aprenentatges evidents?

Fonamentalment que la sanitat pública és un tresor que hem de cuidar. Que qualsevol persona que deixi de pagar un impost sigui per frau o per elusió fiscal hauria de rebre reprovació social. Que la medicina preventiva i la salut pública, com a especialitats que han patit retallades durant la crisi, perquè es creia que eren innecessàries, doncs ara s’han revelat com a importants, i més quan sabem que aquest tipus de situacions es poden repetir en el futur: només des d’una mirada global i des del coneixement tècnic es pot controlar una epidèmia. I també ha quedat clar que és fonamental que la sanitat pública sigui realment universal, sobre tot per una qüestió de justícia i drets humans, però també perquè, com s’ha demostrat en aquesta pandèmia, la salut de tots està interrelacionada. Crec que tots aquests aprenentatges calaran. Que ningú pot afrontar una situació així des d’allò individual, no hi ha sistema sanitari privat que pugui donar resposta a una situació com aquesta.

Crec que culturalment, des d’un punt de vista de valors, i de la cultura neoliberal en la que hem estat immersos, hi ha moltes coses que aquest virus qüestiona i de les quals caldrà intentar fer aprenentatges. El post-COVID serà molt important per veure cap a quina societat anem: la del salvi’s qui pugui o aquella en la que mirem de respondre comunitàriament: cooperant i fent-nos conscients de la nostra vulnerabilitat i interdependència i actuant en conseqüència. Si volem tornar a girar l’esquena a aquest factor essencial de la vida humana crec que anirem molt malament. Això vindrà després, però qui pugui anar fent aquest tipus de reflexió ara, és important que la vagi fent.

Nani Vall-llossera: “Caldria aconseguir que les persones poguessin estar acompanyades per un familiar adequadament protegit”

 

 

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.