darío

Parlar de Déu… O callar de Déu?

Darío Mollá. Confesso que em sento molt incòmode amb molts dels “discursos” sobre Déu que estic sentint enmig de la tragèdia que estem vivint. Discursos que “s’aprofiten” d’aquesta immensa tragèdia i d’aquest terrible fracàs que és la pandèmia del COVID-19 per a parlar de Déu, de la seva necessitat, del pobres que som els humans i del necessari que és Ell. Alguna cosa així com “com n’estàveu d’equivocats”… No discuteixo la part de veritat que tingui aquest raonament, però sí que em molesta un cert to i un cert oportunisme de parlar sobre Déu “ara” que es veu en totes les seves dimensions la feblesa humana. Em nego a creure en un Déu que per a créixer i manifestar-se necessiti del fracàs humà. És aquest el Déu que proclamava Jesús en dir “he vingut perquè tinguin vida i vida en abundància” (Joan 10,10)? O tornem a això de dir que aquesta vida ni val ni importa res i que el que importa és l’“altra” vida? I d’aquí, la pregunta amb què encapçalo aquesta reflexió: és temps de parlar de Déu o de callar de Déu? Potser, per a no ser tan radical, ho puc formular d’una altra manera: de quin Déu parlar? I com parlar de Déu?

Crec que el primer moviment ha de ser el de callar, i callar molt abans de dir una paraula. Un temps de silenci necessari i dolorós, solidari i humil, davant tantíssim dolor acumulat durant tant de temps. No tenim dret a parlar de Déu si abans no hem fet nostre el silenci, les llàgrimes, la impotència, la ràbia de tantes i tantes persones de bé… i de malament, però persones humanes al cap i a la fi. I em sembla immoral sentir-se per damunt o exempts d’aquesta experiència d’humanitat.

En segon lloc, és necessari assumir que aquest temps és temps de temptació, en el sentit més dur de la paraula, com ho va ser -i de quina manera!-, el temps de la quarantena d’Israel en el desert. Temptacions (i pecats) en l’àmbit d’allò polític, d’uns i d’uns altres; temptacions (i pecats) en el camp de l’economia i de l’activitat empresarial i laboral; temptacions (i pecats) en l’àmbit de la convivència familiar i veïnal, que abocaran a ruptures i fracassos; temptacions (i pecats) en allò personal… i cadascun hauríem de ser honestos a reconèixer els nostres. I aquest reconèixer-nos pecadors ens hauria de fer misericordiosos en les nostres actituds i humils, molt humils, en les nostres afirmacions i proclames.

I llavors, no abans, podem parlar de Déu. I, si no, millor callar.

Però de quin Déu parlem? I com? Del déu que “s’amaga” en la passió, com diu Sant Ignasi. Rellegia aquests dies les lúcides paraules de Diertich Bonhoeffer.

“No podem ser honestos sense reconèixer que hem de viure en el món ‘etst Deus non daretur’ (…) Déu ens fa saber que hem de viure com a homes que aconsegueixen viure sense Déu. El Déu que està amb nosaltres és el Déu que ens abandona! (Mc 15, 34). (…) Davant Déu i amb Déu, vivim sense Déu. Déu clavat a la creu permet que el facin fora del món. Déu és impotent i feble en el món, i només així Déu està amb nosaltres i ens ajuda. Mt 8, 17 indica clarament que Crist no ens ajuda per la seva omnipotència, sinó per la seva febelsa i el seu patiment”.

Sí. La fe a vegades es fa molt fosca, l’esperança molt costosa, i la caritat s’esdevé com l’únic llenguatge possible.

darío

Imatge de Annette Meyer extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.